Pàgines

dijous, 27 de setembre del 2018

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: HISTÒRIES DE L’EXPLORADOR 1




Un vell explorador fa de vigilant d’un museu i aprofita quan arriben xiquets i xiquetes per explicar tot el que viatjar li ha ensenyat.

"De manera que, quan ja tenia edat per viatjar sol, vaig treure els guanys que des de feia anys havia estat ajuntant, primer a la vidriola i després al banc, i maleta en mà me’n vaig anar a explorar el món allunyat. No tenia prou diners estalviats per al viatge tan llarg que havia planejat, però la meua idea era recórrer el món i anar treballant en el que fera falta. Perquè jo sabia ja... que del cel no caurien ni aliments ni roba."
HISTÒRIES DE L'EXPLORADOR nº4 educació financera
Mariló Sanz, Edi CAIXA ONTINYENT obra social



diumenge, 23 de setembre del 2018

RESSENYA de cine HOTEL TRANSILVÀNIA 3, unas vacaciones monstruosas





Hotel Transilvania 3:
unas vacaciones monstruosas
Genndy Tartakovsky

No he pogut resistir-me a veure esta pel·lícula tan plena de creativitat i bon treball, té tots els ingredients per ser ressenyada en este blog viatger perquè parla d’una part de Romania i a més a més d’un viatge en creuer. Tartakovsky la va idear després de fer un viatge en vaixell familiar, va pensar que un trajecte per mar seria un bon escenari per la “seua” família de monstres.

De la sèrie Transilvània, que ja en són tres, vaig veure la primera part, centrada només en el hotel, però no la vaig veure quan l’estrenaren, confesse que em negava perquè generalment fuig de les pel·lícules que em recorden el treball diari. Tanmateix, un dia de casualitat, en una excursió d’autobús la posaren i reconec que no vaig parar de riure de les ocurrències d’aquells monstres tan divertits, tan bojos i alhora tan tendres.

La segona part no la vaig veure però se que va nàixer un xiquet fruit de la relació de la filla de Dràcula amb l’humà rodamóns pèl-roig Johnny, amb qui tant em vaig riure aquell dia mentre anava d’excursió.

I la tercera part l’acabe de veure i m’ha agradat, malgrat haver perdut per a mi l’ ingredient de la novetat. Però ressalte la imaginació de cada imatge, de cada moviment, de cada acudit.... Fa falta molta creativitat i saber fer per traure tants matisos de cada un dels monstres, a veure qui de tots és més monstre que l’altre, més simpàtic i protagonista. També es pot dir el mateix dels humans que hi apareixen, que són els nous personatges en la tercera part. 

En esta ocasió Drac necessita un descans de tanta feina a l’hotel transilvà i se li noten ganes de trobar una parella perquè se sent sol des que enviudà. I aceptant una sorpresa de la filla se’n va a un creuer de luxe acompanyat del seus monstres i la família i  arriben a un típic creuer amb tots els tòpics del que hi ha i s’hi fa.

Tot és diversió en el gran vaixell que té el punt de partida en el triangle de els Bermudes, que generalment és lloc sinònim de misteris sense resoldre. I una vegada en marxa...hi troben de tot: esport, piscina i excursions exòtiques, com la visita a un volcà submergit, parada a una illa deserta... i acaben a la ciutat perduda de l’Atlantida representada com si fóra La Vegas.

Al principi tot és aparentment alegria i felicitat. Només hi ha uns entrebancs. El primer és saber que el creuer és una trampa del malvat humà Abraham Van Helsing i la seua atractiva descendent Ericka que és la capitana del vaixell, tots dos volen desfer-se dels monstres. La saga Van Helsing fa anys que persegueix Dràcula.

 I l’altre entrebanc, segons com es mire, és l’enamorament de Dràcula de la seua persecutora Ericka. És el que pensa la filla de Dràcula, a qui no li agrada gens la idea. En la primera pel·lícula el pare patia per l’amor de la filla amb un humà, i ara és la filla la que pateix per l’amor del pare amb una humana. El cercle és tanca.

De tots els personatges que la majoria tenen un punt de tendresa i simpatia el que més m’agrada és Dràcula, perquè és sensible i bonàs i en este creuer es mostra nerviós, i tan  maldestre davant l’estimada que quasi ni pot parlar... res a veure amb el Dràcula literari o el de les pel·lícules, tampoc té res a veure amb la barreja ficció realitat que es mostra a Romania, país que ha trobat amb el vampir un filó d’or cara al turista. També m’agrada molt la parella d’invisibles. Qui poguera! En general tots els personatges són graciosos i no desperten temor, com seria el seu rol, i eixe aspecte està molt bé perquè els xiquets ja no veuen als monstres com sers aterradors sinò com sers amables. És la por que fa riure.

La música és ingredient destacable en esta pel·lícula festiva, i les  cançons i balls formen part important. Un toc que m’ha encisat i he trobat original és la llista de les cançons de “bonaona” per combatre la maldat. Fan una batalla per veure quina cançó guanya, si la terrorífica establerta que trau del fons del mar  l’enorme monstre endimoniat o les de “bon rotllo” com “Don’t worry be happy” o La macarena que és qui a la fi, fa guanyar la lluita. Reconec que és un toc d’humor en el moment adient que va fer riure a tothom en el cine, sense excepció. I ho dic jo, que la Macarena  no és sant de la meua devoció.

Tot comporta que esta tercera pel·lícula siga més alegre que la primera, aquella estava ambientada en un escenari més sinistre, en canvi esta amb més llum i color i la incorporació de paisatges marins i els animals que hi viuen, és més refrescant i lúdica, molt adient per viure noves aventures i emocions diferents. 

Tartakovsky té una capacitat d’invenció realment envejable. No sé si copia o hi ha influències d’altres series animades o cinematogràfiques  ja fetes perquè no conec molt sobre este tema monstres, però el resultat final sense tindre un gran contingut però amb humor senzill, distrau molt,  que és la finalitat. És simple, els monstres volen passar-ho i els espectadors també. Tothom busca el mateix. El cine estava de gom a gom i la majoria eren xiquets i xiquetes.

M’alegre molt que hi haguera tanta colla de menuts perquè al capdavall la pel·lícula té un bon missatge i el repeteix sovint: la defensa de la diversitat, no mirar més enllà de les aparences i estimar tothom per igual sense mirar les diferències, és un gran missatge de tolerància i inclusió molt adient per ensenyar en l’actualitat: viure en la diversitat és possible.


dissabte, 15 de setembre del 2018

7 ANIVERSARI DEL RACÓ VIATGER de Mariló



Si, ja són 7 anys des que el RACÓ VIATGER començà.

7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7


Aniversaris...el 1r any, el 2n , el 3r, el 4t, el 5è i el 6è...


Gràcies... 
 ...per estar-hi llegint. Este blog no existiria sense vosaltres. I ho dic sincerament a tothom, als coneguts i als desconeguts també, cada dia en sou més. Este món virtual ho permet perquè fa que el blog arribe més enllà de les meues amistats. La xarxa s’escampa i va d’un lloc a altre, d’una casa a altra, d’un mòbil a altre, de boca a orella... Tot contribueix a la difusió.

Gràcies...
...per estar al meu costat, en esta aventura d’escriure el blog que començà fa set anys. Escriure és una tasca solitaria, per això m’agrada sentir-me acompanyada sabent que llegiu este blog o també, quan vos veig en alguna presentació de novel.la, que és quan pose cara a molts noms virtuals. Vixca la tecnologia, sempre, clar està,  emprant-la amb seny i responsabilitat.



Escric el que vull 
però m’agrada escriure pensant amb tots vosaltres.

Junts hem viatjat...
per Africa...

 perAsia...

perAmèrica...
 per Europa...
 per Espanya...

...i també per racons que tinc més...


Junts hem gaudit de...

 vídeos de fotos amb música...

ressenyes de llibres i de cine... 

del que ja hi ha ja dos arxius:

I PART

II PART




...i hem parlat de...
literatura...

...de la que fan altres però tambè, como no?, de "la meua literatura", la que escric en format novel·la, relat curt o conte, tot sempre que tinga a veure amb viatjar....el que no té a veure, té altre lloc en la xarxa reservat. Eixa ha estat una premissa del blog: no volia barrejar temes.

publicacions pròpies


pàgina de ENTRE DOS MONS




I per cert en uns mesos hauré d'actualitzar este collage, al final vos ho explique. Ara seguim amb el blog que és qui celebra festa. En total han estat quasi 700 entrades, entre relats, videos, pensaments, ressenyes…. En total ha estat molt...i més que hi haurà perquè el blog s'ampliarà amb noves etiquetes.  

Una etiqueta que iniciaré en setembre serà la de FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS, per fer-vos un tast del que tinc escrit i publicat en novel.la, conte o relat curt, cenyint-me a temàtica viatgera. Així que podreu llegir fragments i qui sap?... tal volta hi ha qui vol llegir més.

Altra etiqueta prevista serà la de DESCOBRIM... en la que faré repàs general de països visitants posant enllaços per ampliar informació amb el que ja està publicat, és una manera de conéixer un país en una primera mirada i que alhora pot ajudar a qui té previst fer ruta i no sap peron anar. 

Ja veieu... este blog  té molta activitat i l'ha tinguda sempre perquè des dels inicis, un 16 de setembre de fa 7 anys, em vaig proposar que el RACÓ VIATGER  fóra com una biblioteca assortint-la d'experiències viatgeres, fotos, pensaments, lectures i cine. M'ho vaig proposar  i ho vaig complir. 

Des de fa 7 anys he anat escrivint i publicant amb periodicitat tots els viatges fets al passat i els que feia en el moment. Encara tinc molt que mostrar però a partir d'ara ho faré sense la regularitat exacta de dimarts i dissabte setmanals que suposava un criteri massa estricte. 

Qui em coneix sap que viatge amb una llibreta, o més d'una, i  vaig escrivint cada dia el que faig i veig... el que senc. I quan arribe a casa li dóne forma per al blog, és el que faig i seguiré fent. 

Qui em coneix també sap que m'agrada fer fotos que a més a més de complementar el text, després m'agrada mostrar acompanyades d'una música suggerent. Fotos amb música en tinc moltes per mostrar. Tot arribarà, quan les publique serviran per recordar el text.


Com no volia barrejar temes, vaig crear al face una nova pàgina d’escriptora que ajunta tot tipus d’escrits... perquè a més a més de viatges també m’agrada escriure d’altres temes com ja sabeu els que em seguiu. 

Com vos deia abans el collage de publicacions va a canviar perquè eixirà a la llum una nova novel.la inspirada en Guatemala: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA. Us agradarà, tan als amants de literatura de viatges com als que gaudeixen llegint sobre trames que comporta la vida només per viure-la, lios que arriben sense esperar i dels que, de vegades,  és difícil lliurar-se. 

La novel.la ja arribarà així com, en no res, apareixerà un nou conte d'educació financera, el que fa 5, CALIXTA LA PERIODISTA, el dedicat als alumnes més majors de Primària. I Tambè  veurà la llum abans que acabe l'any, el resultat d’un projecte bonic fet en col·laboració amb altres autores, algunes molt conegudes des de fa molts anys per la seua important trajectòria literària. 



Feu-vos seguidors de la  pàgina i sabreu més... 
hi apareix tot. 

Vos espere.
https://www.facebook.com/marilosanzmoraescritora/



M’agrada escriure, per a mi i  per a vosaltres. 
Seguiu acompanyant-me...
i de nou vos dic...
Gràcies!

7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7-7

dijous, 13 de setembre del 2018

RESSENYA LITERÀRIA: WONDER, LA LECCIÓN DE AUGUST i la resta de la sèrie




LA LECCIÓN DE AUGUST
i la resta de la sèrie
R.J. Palacios

Avise de bestreta per als viatgers, que hui no ressenye un llibre de viatges, sinò un llibre de sentiments. I és que per a mi viatjar a l'interior propi, fent-nos preguntes sobre el nostre comportament,  és el gran viatge  que tothom deuria fer.

Llegir esta novel·la juvenil és bo per a la salut, com diria l’eslògan…la salut mental clar i també la del “cor”. La novel·la és beneficiosa perquè obri les ments i fa pensar, però pensar de veritat sobre el comportament propi, sobre l’amabilitat, sobre ajudar. Contribueix a ser tolerant i actuar amb empatia perquè en la vida és especialment important saber-se posar en el lloc del que tenim davant.

August té 10 anys i pateix el Sindrome de Treacher-Collins, una malaltia rara que consisteix en una deformació craneo-facial, però la síndrome no li afecta la  intel·ligència. Com des que va nàixer ha estat d’operació en operació sa mare és qui l’ha ensenyat els aspectes curriculars fent les funcions de mestra. Quan August arriba a 5è es pren la decisió que ha d’anar a l’escola perquè ha de trobar-se amb la realitat que hi ha en la vida diària. Aleshores tot  canvia i se n’adona de la reacció que tothom demostra quan el veuen per primera vegada. August voldria ser com tots, però no pot ser. Voldria passar desapercebut però és impossible i no pot evitar veure les mirades furtives que tothom li adreça. Tampoc pot evitar escoltar el que en veu baixa parlen sobre ell i adonar-se’n que la gent s’espanta quan el veuen.

August en l’escola ha d’aprendre a conviure amb adversaris i aprendre a acceptar-se. I ho fa reflexionant que ser diferent no és dolent perquè el que realment importa està a l’interior. Tots som diferents en este món i són les diferencies les que ens configuren com a persones. August aprèn que en les relacions humanes hi ha  enemics i intolerants però també amics i gent amable.  August és optimista i creu en la bondat.

El personatge de Wonder, va ser concebut en format paper l’any 2012. L’autora és R.J.Palacio, una colombiana que viu a Estat Units. El llibre és de molt fàcil lectura, capítols curts i està escrit en primera persona. Parla August i ens conta sobre la seua família i els companys del col.le que l’envolten. I després estan les aportacions en primera persona dels altres 6 protagonistes, tots molts diferents entre ells mateixos que van contant els mateixos fets que sabem sobre August però vist des de perspectives variades. Les mirades alternatives i alhora paral·leles són de la germana  Via, de Summer, de Jack, de Justin i de Miranda. I amb estes aportacions sabem com els afecta  tot el que li passa a  August i anem coneixent-lo un poc més. No sé perquè en la intervenció de Justin l’autora opta per no posar majúscules. Tal volta per diferenciar-lo de la resta per ser fóra del cercle principal del protagonista. 

L’autora empra un  llenguatge col·loquial, reproduint perfectament com  parlen els  adolescents entre ells. Està molt bé com Via demostra el conflicte intern entre l’amor fraternal i el fet de que August siga el centre d’atenció quedant ella relegada a segon lloc en la família.

“La lección de August” va ser un èxit juvenil de vendes arreu del món. Va rebre tan bona acollida que l’autora va escriure altres llibres recreant la vida dels personatges que giren al voltant del principal per a  que contaren què senten i què fan. Són una sèrie que poden llegir-se de manera independent i que deurien d’estar presents en les escoles per treballar els valors que es desprenen. 

Així que una vegada llegit este primer llibre he llegit  els que el segueixen.



LA HISTORIA DE JULIAN, en realitat és el capítol que li falta al primer publicat. Imagine que l’autora va voler separar-lo perquè hi ha molt de contingut explicant les raons de per què Julian és com és i actua tan cruelment amb August. La mare i també el pare, tenen molt a veure. Així s‘explica la importància de la família per a educar els fills. La història que cota la iaia m’encanta i és la que obri el ulls a Julian sobre el comportament humà. Este llibre jo el recomanaria especialment als pares.


CHARLOTTE TIENE LA PALABRA, explica la mirada de l’amiga d’August sobre tot el que li passa al xiquet, és una mirada intel·ligent i benèvola que veu tot el que passa.


EL JUEGO DE CHRISTOFER ens conta sobre la relació especial d’este xiquet amb August perquè es coneixen des que van nàixer i han crescut junts. Les famílies son amigues i els fills també ho són. Inconscientment Christofer no veu a August com la resta de les persones, ell veu l’interior d’August i no la deformitat facial que pateix.


EL LIBRO DE LOS  PRECEPTOS DEL SEÑOR BROWNE, és la recopilació de frases i sentències que han servit al professor Browne, que és molt estimat per tots, per a ensenyar al llarg del curs. Per escriure este llibre, en realitat l’autora va fer un reclam als fans per a que li n’enviaren de la mateixa manera que demana el professor cada estiu, i de tots els preceptes rebuts va fer una selecció que es la que mostra. Són frases que fan pensar entre les quals l’autora intercala situacions sobre August i les situacions viscudes en les classes. Este llibre l’aconselle especialment als mestres.



WONDER, TODOS SOMOS ÚNICOS, és la versió infantil, la gràfica. Són moltes il·lustracions acompanyades de poc text que explica qui és Wonder i com se  sent per acabar concloent que en este món tots som diferents.

L’èxit dels llibres ha arribat a les pantalles i s’ha fet pel·lícula. Jo ja l’he vista i està ben plantejada, encara que per a mi quan s’ha de decidir entre llibre i pel·lícula, els llibres sempre guanyen la partida.
Tota la sèrie Wonder  en conjunt tracten temes importants com l’assetjament escolar, la incomprensió la intolerància, l’exclusió, el menyspreu... i l’autora ho fa amb simplicitat i amb la mirada infantil i sincera, que acaba sent la mirada que recolza.  

Són lectures àgils i entretingudes, divertides i emocionants, i no és emocionant perquè passen coses transcendentals sinò perquè desperta les emocions que de vegades tenim dormides i no volen demostrar. Wonder és una viatge als sentiments, a la bondat, a reflexionar. Pense que no sobren este tipus de llibres que toquen el tema emocional. Mai han de faltar, malgrat que les modes marquen altres tendències de lectures.


dilluns, 10 de setembre del 2018

ROMANIA: BUCAREST II PART, el casc antic


És un tast de Bucarest, una mirada ràpida feta de dia i de nit, una passejada a peu i també a traves de la finestra d’un vehicle. És una mirada precipitada que necessita més. 





Després de fer una passejada per la zona del Parlament, seguim la visita.

Diuen que Bucarest és una de les ciutats amb més esglésies del món, diuen també que des de la caiguda del règim fins a l'actualitat s’han construït més de 400. Cal visitar doncs, la més important, la catedral Patriarcal que segons diuen els entesos i amants de l’art, val la pena. I és cert, ho val, des de la meua humil opinió. El Patriarcat romanès és el segon amb més fidels ortodoxos del món després de Rússia.


Es va erigir sobre una menuda església de fusta dedicada a l’emperador Constantí i sa mare santa Helena, era de fusta i estava situada en un turó ple de vinya. Els mateixos que conreaven el camp la construïren. Després, al segle XVII, el príncep de Valaquia manà construir l’església perdent-se els frescos originals. Actualment trobem les restes del patró de Bucarest San Dimitrie Basarobov i tombes de diversos patriarques. En la impremta d’esta església es va imprimir la primera bíblia en romanès. L’església té un campanar del segle XVII i reconstruït l’any 1958.



M’atrau observar el lloc dels ciris i dels precs on està l’aigua beneïda. S’hi respira sinceritat i pau. S’hi respira devoció i estima.



Dins l'esglèsia, la decoració és rica i de gran bellesa. És un tast del que veuré en altres esglésies al llarg del viatge per Romania i especialment quan arribe als monestirs de Bucovina.



Esta catedral ortodoxa ja té una substituta, encara no està enllestida. Diuen serà la més gran del poble romanès. La Catedral de la Salvació del poble romanès té 30 plantes, restaurant, llibreries i aparcament al soterrani. És una catedral molt costosa que ha creat polèmica perquè s’hi estan destinant diners que deuria rebre el poble romanès per cobrir necessitats bàsiques. Ja fa anys que iniciaren les obres i en l’actualitat encara s’hi veuen andamis i grues. L’estan construint d’esquena a l’edifici el Parlament,  LINK, al bulevard Uniri, d’estil bizantí romanès amb huit torres cobertes d’or i elements moderns. La idea s’inicià poc després de la primera guerra mundial, amb el comunisme el projecte es paralitzà i en caure el règim de nou va ressorgir la proposta.



Mentre anem de lloc a lloc observe carrers i avingudes, edificis soviètics conviuen amb els dels temps actuals. El terratrèmol de 1917 va destrossar molt i gran part es va reconstruir a l’estil modern. 


Pare l’atenció en la gent, en els carrers, en les cases...i me n’adone que els romanesos no tenen normes a l’hora de l’aparcament.




Voregem el riu Dambovita, afluent del riu Arges que alhora és afluent del Danuvi.



Però el que té encís en la ciutat, és la part antiga que esta plena d’activitat de dia i de nit. És el barri de Lipscani. L’edifici més significatiu es Curtea Veche, la primera cort Reial des de finals del segle XIV i principis del segle XV. És un lloc arqueològic protegit pel govern amb un museu i un jardí on trobem un bust de Vlad Tepes o Vlad l’empalador, príncep de Valaquia i inspirador de la novel·la Dràcula. LINK Hi va estar la cort fins a l’any 1718 any que va haver un incendi que va cremar el centre històric. A més a més un terratrèmol l’any 1738 va acabar amb el poc que quedava. Aleshores la cort es traslladà.



Al costat  trobem l’església de l’Anunciació, el monument més antic de la ciutat, l’església de la cort reial.



A prop està la posada Hanul Manuc, fundada l’any 1808 per un mercader armeni, és un lloc bonic, acollidor i històric donat que és el lloc on es feren les negociacions per posar fi a la guerra entre Turquia i Rússia.


     
Els carrers dels voltant són estrets i són els que  antigament concentraven els gremis. Actualment els edificis s’han convertit en restaurants i lloc d’oci per als turistes. També hi ha botigues de roba de luxe o tradicional.


Hi ha molta animació i en un dels carrers, al carrer Lipscani,  hi ha una preciosa llibreria enorme, és Carturesti Carusel, que significa Carrusel de llum. No podem evitar entrar hi i escodrinyar. De sobte, en veure-la recorde que he llegit sobre ella i sé que és una de les 20 llibreries més boniques del món. Es va inaugurar l’any 2015 i segons es diu, ocupa 1000 metres quadrats i 6 plantes en un edifici històric i elegant el segle XIX. No només és llibreria també s'hi ven musica i es centre de dinamització cultural oferint punts de lectura, organitzant acrivitat culturals i  tambè hi ha sales d’exposició d’art.




l’església Stravopoleos, menudeta i que com la esta de les esglésies ortodoxes concentra art. Va ser construïda en 1724 però al segle XX estaba tan deteriorada que anaven a enderrocar-la. Sortosament un arquitecte romanès. Ion Mincu va impulsar la seua restauració salvant així un del llocs més estimats pels romanesos.




La cerveseria restaurant Caru’ Cu Bere, és la primera cerveseria de Bucarest i data de 1879, aleshores hi anava un públic intelectual i acadèmic. Està decorada amb arcs neogòtics i pintures que li donen una atmosfera especial. S’hi menja barat i molt bé, és la raó per la qual està sempre de gom a gom i també perquè és lloc turístic i esta recomanada en totes les guies de viatge. En este cas és un bon consell aixi com ho és que s’ha de fer reserva prèvia.



L’avinguda de la Victòria és l’arteria principal i la més antiga. També la més cara. Va ser construïda com un camí reial que unia la cort reial amb el palau situat al nord de la ciutat, així l’avinguda travessa Bucarest començant al centre històric i acabant a la plaça Victoria.



Hi se situen llocs d’interès com  la plaça de la revolució on està el monument als caiguts en la revolució de 1989. Des del balcó del Comité Central del Partit comunista Ceaucescu feia els seus discursos. El règim del governant, l’últim dictador comunista d’Europa, va caure l’any 1989 després d’un alçament de 10 dies en el que va haver un miler de morts i més de 3000 ferits. El líder estava a Iran i va tornat a corre-cuita per intentar salvar la situació amb un discurs des del balcó. Va ser l’últim. La gent enfurida obligà al dictador i a l’esposa a fugir en helicòpter, però els apressaren, jutjaren i afusellaren abans d’aconseguir escapar. En els últims anys de govern la situació arribà a ser insostenible: qualsevol critica al règim era castigada, s’hi veia lleis injustes que es creaven per interessos propis, a les botigues no hi havia res de menjar i als carrers les faroles nocturnes no s’encenien i de vagabunds...no hi havia, qualsevol sospitós que vagava a les nits pels carrers era traslladat a un lloc assignat pel règim.



Enfront està  és el museu d’Art on es mostren diverses exposicions nacionals i estrangeres.




Un poc més endavant està l’Ateneu on se celebren tots els concerts de la filharmònica.



També anem per la zona enjardinada i pel carrer Kiseleff vorejat d’arbres. Es la part de Bucarest on se situen  algunes  ambaixades i organismes oficials en edificis historicsn alguns fins i tot d’abans de la segona guerra mundial.
És un carrer elegant.  En esta zona hi ha un arc de Triomf replica del parisenc. El veig de nit, amb poca il·luminació però em bocabada que siga tan similar al de la capital de França. Aleshores  acabava d’arribar a Bucarest i encara no havia vist el bulevard Uniri que sembla els camps Eliseos. LINK I és que a Bucarest antigament se l’anomenava “La xicoteta Paris”. Segons deien era la ciutat que millor sabia imitar el millor d’Europa per la qual cosa es una barreja d’estils arquitectònics.
QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018