Pàgines

dissabte, 1 de setembre del 2018

RESSENYA LITERÀRIA: DRÀCULA


DRÁCULA
Bram Stoker
Qui em coneix, ja sap que m’agrada documentar-me abans de cada viatge.  En esta ocasió estava clar el llibre a llegir abans d'anar a Romania i Transilvània, havia de reprendre la lectura d’una mítica novel·la publicada per primera vegada l’any 1897. Hui parle parle de la novel·la de Bram Stoker  sobre Dràcula.

És una novel·la que, malgrat recordar haver-la tingut fa temps entre mans, no sé si vaig llegir completa alguna vegada, perquè no m'agrada molt la literatura fantàstica. No obstant això, me la sé de memòria perquè s’ha versionat de moltes maneres. Les versions de cine són les que l'han catapultada a la fama. Van ser molts anys després de publicar-se, ja a l’any 1983, quan la novel·la fou declarada un clàssic de la literatura en la universitat d’Oxford deixant de ser considerada una novel·la sensacionalista.

Quina llàstima! Ho dic pel triomf de la imatge sobre la paraula escrita. Al meu parer, el que queda escrit configura un conjunt més complet que les imatges pel·liculeres basades en els mateixos textos. Però està clar que és una opinió subjectiva d'escriptora, que ha de mirar per la paraula escrita més que per la imatge. 

He dit que no recorde haver enllestit la lectura del llibre, però tampoc recorde haver vist la pel·lícula sencera. Ara si que m’he agafat la novel·la de l’irlandès Stoker perquè m’interessava veure el que descriu de Romania, país que anava trepitjar en només unes setmanes. I m'he decebut en este aspecte perquè és poc el que descriu del país romanés. Tanmateix, encara que és una mínima part, és el que més m’ha agradat de tot el contingut, perquè la resta del que passa, és a dir la trama vampiresca, ja la sabia i el text no m’ha descobert res  de nou.

Una vegada enllestida la lectura feta amb intenció critica i per curiositat paisatgística, destaque de la novel·la l’inici. Veritablement atrapa. La novel.la està molt ben contada. L’autor empra la tècnica epistolar, cartes, diaris... que fa que tot el que escriu resulte familiar, com si estiguérem llegint i escodrinyant uns documents privats. També hi ha cartes d’altres personatges o noticies de premsa. Tot el conjunt ajuda a entendre la trama.

I tracta diversos temes: sobre la dona, sobre immigració... Són notes escrites per Jonathan Harker mentre viatja afegint dubtes o pensaments que ha d’esclarir. Escriure és una manera de parlar i contar-li el que veu i viu a la novia Mina. Para l'atenció en receptes de cuina de menjars tipis i especifica detalls que veu en tot moment, la qual cosa fa que el lector vaja capficant-s'hi en l’ambient. 

M’agrada molt el començament de la novel·la seguint les passes viatgeres del protagonista des de Munich a Viena, després Budapest fins que arriba als Càrpats on està el castell del comte que va a visitar per enllestir uns negocis. Jonathan és procurador i el comte ha comprat una casa a Londres. I m’agrada com continua el relat, en este cas en concret per una raó en particular que en altra obra m'haguera molestat, i és en tot moment jo sé tot el que el protagonista no sap i això és jugar amb avantatge. És divertit descobrir tanta ingenuïtat i ignorància en el personatge principal, per no saber què és en realitat el castell i amb qui va a trobar-se. És graciós imaginar la seua cara d’estranyesa davant dels consells de tothom advertint-li sobre el comte, o quan rep regals com una creu o un rosari que ell per cortesia accepta. Qui llig sap que aquell amb qui va a trobar-se no és un simple noble, sinò un xuclador de sang que va a amargar-li l’existència durant un temps.

L'evolució del protagonista mentre va descobrint la veritat, la de que al castell no és un convidat sinò un presoner, està molt ben descrita. I és des del moment que entra al castell i comença a veure coses rares quan comença a saber que qui té davant no és ni humà, ni bestia, és un monstre. El primer que descobreix és que la imatge del comte no es reflexa en els espills perquè els vampirs no tenen ànima. És el primer descobriment que l’horroritzai al qual en seguiran molts altres. Després s’assabenta que la seua dieta és beure sang humana i que converteix en vampir a qui mossega... i si no és prou descobreix que al castell  hi ha altres tres vampiresses més. Cert que la novel.la arriba a ser divertida, al meu parer, perquè és un tipus de por que fa riure, malgrat haver moments que posen els pèls de punta. 

Dràcula és un encantador d’animals, un hipnotitzador, una persona que té poder de persuasió i engany. És un personatge que fascina o repugna, és un ser poderós, perillós i immortal. Però té debilitats que no suporta: les creus, els alls, l’aigua beneïda, i es pot acabar amb ell amb una estaca al cor. Així que no tot està perdut, en aquell infern hi ha una porta a l’esperança d’eixir viu.

La idea d’escriure sobre vampirisme no era nova, Stoker ja l’havia tractada anteriorment. A Romania, com a altres llocs arreu del món, hi ha moltes històries tradicionals que parlen del tema i circulen des de temps remots,  Stoker coneixia perfectament la superstició i atribueix totes les característiques al seu comte vampir que situa al país romanès. Es diu que la figura de Dràcula està basada en el príncep de Valaquia Vlad III, anomenat Draculea, i conegut com L’Empalador per l'esgarrifosa tècnica que usualment utilitzava per acabar amb els enemics. Vlad era un personatge sàdic i cruel com ho era el literari Dràcula de l'autor Stoker. Però en realitat al llibre no especifica clarament la relació, només diu que és descendent d’Atila i els Draculea governats ho eren. Identificar a Vlad amb Dràcula ha estat més efecte del cine. També hi ha qui diu que Stoker va agafar de font d’inspiració per al seu personatge a Manus el Magnifico del clan O’Donnell que era a més a més un avantpassat seu. I alhora conten que per a configurar el personatge del compte es va inspirar amb Henry Irving, que era un actor i en Franz Liszt que era compositor  astro-hungar. Tot són especulacions, Stoker és l'unic que sap la veritat sobre el seu personatge.

El que si sembla cert és que Stoker va agafar informació sobre la zona on situa els fets a partir d'uns estudis sobre el principat de Valaquia escrits per Arminius Vámberry. Però no és suficient, segurament llegiria altres estudis del país perquè és necessari per a descriure un lloc desconegut. 

Personalment no m'agraden este tipus de novel.les, les que barreja tanta sang, mossejades terribles, taüts, llops udolant i persones xucladores camuflades com normals... no m'agraden els protagonistes que són morts vivents i mantenen al lector amb un "ai-ai" espectant. 


Tanmateix he de dir  que si que m’agrada l’ ingredient aventurer del protagonista endinsant-se en  un ambient per a ell tant exòtic. Stoker descriu  "El desfiladero del Borgo" quan arriba a Bucovina i cert que només llegir-ho fa ganes de conèixer eixe tenebrós paratge. La novel·la anomena llocs de Romania com Bistrita i un hotel que no eixistia realment,  es construí posteriorment a la novel·la. L'hotel el va inventar l’escriptor i la fama del llibre ha fet que anys després, com un recurs turístic, es construira. 

Hi ha molta gent que visita Romania seguint el passos de Dràcula i li agrada veure els escenaris sense importar-li que en molts casos siguen muntatges turístics. Fins i tot un descendent de l'escriptor irlandes, un nebot besnét anomenat Drake Stoker, que tambè es dedica  a escriure sobre Dràcula i el seu avantpassat, dedica temporades a fer de guia temàtic per Romania acompanyant a mitómans en rutes especifiques sobre el mític vampir, ajudant a esclarir la diferència entre els dos dracules, el fictici i el real.

En el meu viatge per Romania he travessat el port de muntanya del Borgo i he vist el castell construit posteriorment que està situat només eixir del port. Cal dir que el paisatge de camí que he vist és preciós i el vaig veure un tant tenebrós, entre pluja i boires, semblant a com el veuria el protagonista de la novel.la. Però després d'haver vist el Borgo i haver llegit el fragment que el descriu a la novel.la, m'aventure a dir, que l'autor s'ha agafat una llicència literaria per a la descripció i ha barrejat paisatges. A la tornada del viatge he rellegit  la part en la que explica sobre el Borgo especificant  que les muntanyes s'apropaven unes a altres pels dos costats del camí,  i cert que lluny de veure descrit el Borgo en eixes paraules, m'ha recordat més a les gorges de Bicaz, que és altre paratge natural romanés. Tal volta estic equivocada perquè en el temps de la novel.la el camí era diferent al que va l'actual carretera. Tan se val, el que és cert és que és un camí impressionant. Pel que respecta a l'hotel, millor calle, només dic que ho respecte perquè és una manera de guanyar diners com altra.

I què dir del castell que descriu Stoker?. En este cas només descrivint-lo fa ganes d’escampar a córrer... de por, clar. El comte de manera amable i persuasiva li diu al protagonista «Bienvenido a mi casa. Entre libremente. Pase sin temor. ¡Y deje en ella un poco de la felicidad que trae consigo!» Avisant que el lloc on va a entrar és lloc trist i que tot el que hi passe és perquè ell ha volgut arriscar-se.  També hi ha un castell a Romania que venen turisticament com que si fóra el de Dracula i en realitat no és cert però el reclam turistic és important. El que si és cert és que el castell de Bran podria haver sigut la inspiració per a Stoker.

M'ha agradat el final d'esta novel·la de ficció que barreja elements històrics i elements del folklore tradicional, quan en una nota de cloenda, explica que set anys després dels fets relatats, els supervivents tornen a Transilvania sense proves que corroboren el que han viscut,  i saben de bestreta que ningú els creurà,:   “No pedimos a nadie que nos crea“. 

És un final que tot escriptor pot dir molt bé en acabar una novel.la, jo mateixa ho dic a les meues presentacions de les meues novel.les: a partir d'ara pensen el que vulguen, hi ha realitat i ficció son lliures d'imaginar que és real o no.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada