Pàgines

dilluns, 31 de desembre del 2018

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: EL PORQUET ESTALVIADOR






Porqui és un personatge singular que viu a un museu i explica a qui vol escoltar la seua història i la del naixement de la vidriola que té la seua forma.

Un dia que estava de viatge per Anglaterra em donaren una explicació, que es remunta al segle XV, i això són molts i molts anys, de per què les vidrioles tenen forma de porc. Vaig parar l’orella perquè m’intrigava, jo mateix tinc una vidriola porquet i de xicotet a poc a poc anava omplint-la.

EL PORQUET ESTALVIADOR, educació financera nº3 
Mariló Sanz, Ed. CAIXA ONTINYENT



diumenge, 23 de desembre del 2018

BOCAIRENT (València) MONESTIR RUPESTRE

El que és realment valuós del monestir rupestre, és el que guarda amagat a les entranyes, els subterrani excavat a les roques, que es va tancar al segle XVIII i del qual fins fa relativament poc, no se sabia res.



Hui visite Bocairent, de nou estic en este bonic lloc. Qui segueix este racó viatger, sap que no és la primera vegada que escric sobre este poble de la Vall d’Albaida. No em canse d’anar-hi, no em canse de passejar pels seu carrers empinats. I m’agrada visitar el que ja he vist perquè cada mirada canvia.




En este ocasió visite per segona vegada el monestir rupestre, però no em trobe el mateix que la primera ocasió, quan hi vaig estar-hi fa uns quants anys. Ara trobe molt més per a veure, i m’alegra... I és que el procés de recuperació, restauració i adequació per a que es puga visitar continua malgrat els pocs recursos econòmics dels quals es disposen. Sortosament sempre hi ha gent que dedica el seu temps i esforç per a que el convent rupestre puga ser visitable i que siga reconegut com l’obra important que és.



L’edificació actual que es veu al primer colp d’ull del monestir-convent de clausura, no és el que més interessa arquitectònicament parlant en este moment, el que és realment valuós, és el que guarda amagat a les entranyes, el subterrani excavat a les roques que es va tancar al segle XVIII i del qual fins fa poc, relativament, no se sabia res d’ell.  En tot cas, tot el conjunt forma part del patrimoni col·lectiu de Bocairent i s’entén l’oposició radical dels veïns quan any enrere es decidí vendre’l quan ja no hi quedaven monges. Però al final hi és, perenne,  formant part  testimonial de la hostòria del poble.

Si es remuntem als fets passats trobem que va ser l’any 1556 quan Mossen Melchor Hierro va decidir construir un monestir per a unes religioses. La idea era posar  un cercat per tancar-lo i exacavar-lo a les roques. Així es va fer. I a final d’any ja l’estaven ocupant sis monges que arribaren d’un convent de València.  L’any 1700 es tancà la part de les coves i es construí el segon convent i en 1902 es construí l’actual monestir. Eixes són les dades i els fets a grans pinzellades.



Iniciem el recorregut guiats per una jove que ens va explicant cada detall. Partim d’un  pati des d’on observem les diferents edificacions segons èpoques.




Des d’este punt entrem al monestir.



El primer que bocabada és la dependència que servia fins a l’any 1700 d’església i capella, i lloc de resar fins a l’any 1900. Després passem a altres dependències menudes i corredors fins que arribem  a una  gran, que serviria de cambra de dormir. Només de pensar-ho m’entra fred. I no perquè en faça, sinò per la humitat que deu calar fins els ossos quan s’està moltes hores continuades.





Anem avançant, entrant a eixa cova formada per moltes dependències.

Cadascuna tenia una finalitat, hi ha una que serviria de cuina perquè hi ha com un respirador en forma de campana que estava oberta a l’exterior, una "campana" que té al voltant de 10 metres d’altura. Totes les dependències estan comunicades entre elles.



En algunes parts s'hi veu que hi havia algun pilar que ha estat enderrocat. I és que després de deixar de ser convent va ser guarida en temps de guerra. La primera vegada que vaig veure el monestir només vaig veure una part i ja no hi havia res més per a visitar. M’alegre d’haver vingut i trobar-me més descobert al públic.

Cert que sorprèn entrar. La cova està tallada en roca amb molta mestria,  es nota per molts detalls en concret que trobem en sostres o en les parets, com les firmes dels constructors que deixen a les  parets.



Podem imaginar l’austeritat com vivien les monges en els primers vint anys de fundació del convent, amb falta de llum i sobre tot molta la humitat que hem anat notant i que no és res en comparació a la que se sentiria en l’antiguitat. Després les monges passaren a viure a la casa del Mosen  Melchor Herrero, que la va deixar a les  monges quan va morir, la casa estava connectada al primitiu convent.



També podem visitar el pati interior central connectat a tots els edificis conventuals. Hi està el safareig que observem amb detall.




En un futur podrem visitar alguna cela-la on  dormien les monges, Actualment estan treballant en la  part dels dormitoris, condicionant-los per a mostrar-los al públic i així ens puguem fer idea, un poc més, de la vida monacal.



Tornaré en un futur per  veure-ho. Ja tinc ganes que ho tinguen enllestit.




QUADERN DE VIATGE, BOCAIRENT, tardor 2017


dimarts, 18 de desembre del 2018

ALBAIDA (València) CASA-MUSEU de SEGRELLES


Entrar-hi és entrar a un món de fantasia i imaginació. És entrar a una vivenda plena de racons acollidors.

      
Fa uns mesos vaig estar a  la casa museu de Segrelles,  millor dit, vaig tornar-hi. En este any 2018, any dedicat al pintor albaidí,  no podia deixar de visitar de nou este museu tan característic. I vaig tornar perquè en llocs tan especials com este, una mirada no és prou i una vegada vist sempre queden les ganes de retornar. És dels indrets que malgrat ser menudets tenen molt on mirar.

            


I si volem més, per completar la visita es pot visitar l’esglèsia  Arxiprestal que està molt a prop, on tambè hi ha pintures  religioses de l’artista.

           


Traspassar la porta d’entrada de la casa de Segrelles és entrar a un món de fantasia i imaginació. Ja la façana augura que el que anem a trobar és diferent  a tot, al menys a la resta de les cases que envolten esta plaça al casc històric de la ciutat d’Albaida.  I una vegada dins, ràpidament ens endinsem  per racons acollidors plens d’història i valor. Els quadres estan a les parets mostrant a tothom com era aquell pintor. I és que l’obra explica molt sobre com era este artista de renom,  les seues inquietuds i  on va anar i què va fer.
          


José Segrelles Albert va nàixer a Albaida l’any 1885 i va morir l’any 1969 i es pot dir clarament que és un dels referents per als il·lustradors espanyols. De menut se li veuria ja el talent artístic per la qual cosa començà els estudis a l’escola d’arts i oficis de València, des d’on passà a l’acadèmia de san Carlos on va prendre contacte amb Sorolla. Després enllestiria els estudis a Barcelona. Publicà més de cinquanta llibres amb les seues obres, és molt. I gran part el va dedicar al món infantil. Des de les primeres dècades del segle XX va viure a Catalunya, després va internacionalitzar la seua obra fent il·lustracions per a revistes europees.


            
L’any 1930 viatjà a Nova York on va fer una exposició amb gran èxit. I del que va veure i viure a la ciutat americana dels gratacels eixiria una nombrosa varietat pictòrica de la que hi ha constància a la casa museu. Ara em venen al cap els quadres de l’anomenada “etapa sideral”, quadres amb una imaginació desbordant en els que apareixen astres, estrelles i planetes, resultat de la seua visita a l’ observatori astronòmic americà i l’obsessió que agafà pel tema.
     


En tornar d’Amèrica va rebre nombrosos homenatges a Madrid, València o Barcelona,  també se li concediren premis i va decidir tornar al seu poble natal,  Albaida, on va impulsar la casa museu, l’any 1943, que exposa la major col·lecció de els seus obres.


          
Destacà en la tècnica de l’aquarel·la i a més a més d’il·lustrador Segrelles  va fer pintura religiosa a l’oli, obres que actualment es poden veure en algunes esglésies o monestirs de la província de València. Al museu està l’obra anomenada “La Inacabada” que és la mare de Déu del Remei que el pintor estava pintant en temps de guerra i que mai acabà per a que no la cremaren.
         


I quina casa! Les parts estan plenes d’art. Hi veiem autoretrats i fotos familiars, també el duna gitaneta que arribà a sa casa demanant almoina.
           

Amb un espai dedicat a la música i a Beethoven a qui admirava...
            

El racó per a llegir o descansar...
            

Hi ha un racó oriental decorat amb gust...
           




La casa són dos plantes on no falta  la gran biblioteca que ja m’impactà la primera vegada que vaig estar a la casa museu..... quant de llibre! La biblioteca és altra gran joia, junt a les joies pictòriques, però per a mi, amb tant de llibre, és la  que més m’atrau. Quants volums interessants deu haver a les prestatgeries. Quanta informació que Segrelles llegiria al seu temps!.


          
M’agraden molt els seus dibuixos plens d’imaginació i fantasia, un món avançat al seu temps. En especial trobe bonics els dibuixos fets als contes com  els de la mil i una noches, els viatges de Gulliver o el Quixot. Es nota que era un dibuixant minuciós, es veu al primer colp d’ull mirant tot el que va crear per a cartells publicitaris, llibres, revistes, premsa escrita… I de temàtica variada: temes històrics, musicals, orientals, l’univers o el cos humà.
            


Tambè podem veure l’estudi on Segrelles pintava. Hi està l’obra que tenia entre mans quan va morir. Con en la resta de la casa, hi ha quadres per les parets... per tot arreu...i presideixen la sala unes mans en escultura, són les del pintor que mostren una anomalia que Segrelles tenia en els dits.
            


L’obra de Segrells no només m’agrada a mi... cite a alguns noms de personatges que també l’alaben, uns entre molts. John Howe el creador del hobbit, de El señor de los anillor pensa que l’artista valencià és “tot” en art. Tambè parla meravelles de Segrelles el director de cine mexicà Gullermo del Toro o el dibuixant  William Stout, autor de “El Laberinto del Fauno”, guanyadora de tres Oscar l’any 2007 que es  considera una persona obsesionada per l’art del pintor valencià, tat que fins i tot van anar a Albaida per veure la casa i l’obra pictòrica. 
          


Tornaré a la casa museu i ho faré per parar-me amb més deteniment en cada quadre. Per imaginar el que imaginaria mentre el feia, per observar cada detall plasmat a les aquarel.les. Sé que Segrelles té fama però pense que no és suficient. Es mereix que tothom el tinga en boca, es mereix més reconeixement. 
            


Com m’agrada este museu! I com m’agraden les persones creatives com ell. Si Segrelles visquera en temps actuals faria per coneixer’l, segur que tindria una conversa molt interssant amb ell.


QUADERN DE VIATGE, ALBAIDA tardor 2018






dissabte, 15 de desembre del 2018

RESSENYA LITERÀRIA: LA VERDAD SOBRE EL CASO HARRY QUEBERT



LA VERDAD SOBRE EL CASO HARRY QUEBERT
Joël Dicker

He encetat la lectura d’este llibre publicat l’any 2012 sabent de bestreta que el llibre ha estat ben aclamat, valora i  premiat…s’ha parlat molt al voltant del contingut i de l’autor de Suïssa però no vull llegir res del que s’ha escrit, prefereisc llegir i  valorar segons el meu criteri personal sense saber res d’altres mirades.

El llibre s’inicia parlant d’un best seller i el ressó que té entre el públic, com anticipant l’èxit que realment va tindre esta novel·la en eixir a la llum. Eixe punt profètic ja em sembla curiós. També m’agrada l’estructura emprada per a desenvolupar la trama en la que es necessita tindre molta capacitat d’organització, no només perquè el llibre té 663 pàgines sinò per com combina la informació. A més a més la trama es mou en diferents èpoques, l’any 1975, 1998 i 2008. Està molt bé  la distribució del que conta i com ho conta, la descripció dels personatges i de les situacions i fets. En alguns moments se m’ha fet repetitiu però no m’ha importat. Les diferents perspectives que mostra donen més amplitud al lector per saber què passa i qui és cadascú i guiar-lo a que participe en la investigació. M’agrada molt llegir llibres amb diferents mirades d’un mateix fet. Això suposa repeticions però són adients al text. I m’agrada la intriga en la que res és el que sembla i a cada pàgina tot gira constantment.

Perquè si parlem d’intriga, en “la verdad sobre el casso Harry Quebert “ des de la primera pàgina fins a l’última hi ha, i no poca. Joël Dicker relata un secret que ha portat a desvetllar altres més. Reconec que al final he pensat que l’autor s’havia excedit un poc amb tant de canvi inesperat, amb tants fets diversos que apareixien de sobte quan ja pensava que el cas ja estava tancat i que, a més a més em desmuntava la hipòtesi que m’havia creat. Potser tanta nova informació s’haguera pogut dosificar. És un pensament subjectiu, està clar. Tal volta m’ha enutjat un poc, ho admet, el fet de no haver encertat res del que havia passat, però alhora he sentit admiració per l’autor per haver escrit  tanta imaginació. El llibre està molt bé. I ben escrit també.

M’ha enganxat des de l’inici fins al final. He anat llegint i he anat especulant. L’escriptor ha aconseguit que pensara el que intencionadament ha volgut que pensara, ha dirigit el meu pensament cap a on ha volgut. Això és saber escriure i demostrar mestria en l’ofici.
Llegint la novel·la, a més a més, es coneix un poc més quin  és l’ofici d’escriptor i les etapes per les quals passa. Veiem en general a l’escriptor que sap escriure i el que s’enfronta a la pàgina en blanc, l’escriptor que només busca la fama i el que gaudeix escrivint i simplement busca plasmar el que sent. Els capítols del consells m’han agradat i els trobe interessants perquè alguns donen la clau de com escriure un llibre i alguns també són aplicables a la vida diària. També llegint la novel·la descobrim un poc del món editorial que l’envolta que sovint per als lectors resulta una incògnita. De vegades passa, com en la novel·la que res és el que sembla.

Cert que l’autor, que té per davant un gran futur professional i ja anirem llegint més novel·les perquè és molt jove, es mereix les aclamacions rebudes i que la novel·la haja sigut traduïda a 33 idiomes. Ha sabut plasmar bé la necessitat de la veritat i sobre l’amor:  el prohibit, l’amor amagat, l’amor en la distància, el paternal, l’obsessiu... I  tot, en un poble menut on tothom es coneix i tots tenen coses que amagar. Al poble  no hi ha bons ni dolents, és un poble que pot arribar a ser asfixiant.

I parlant d’amor, i per dir un aspecte negatiu i fer la crítica completa, no m’ha resultat creïble l’amor entre els protagonistes Nola i Harry, malgrat ser l’epicentre temàtic. Cert que no sé si l’he acabat d’entendre, no m’ha quedat clar. És passió?. És respecte? Llegiu vosaltres, feu les vostres deduccions i després en parlem. D’este llibre no està tot dit perquè des de Holywood arriben noticies que estan preparant una sèrie de deu capítols. No m’estranya res perquè és el primer que m’ha vingut al cap quan he enllestit la lectura, he pensat que tant de contingut donava per a un llarg guió de pel·lícula. Ja veurem el resultat.

Afegeisc, per acabar, la nota viatgera. Qui em coneix sap que m’agrada descobrir paisatges i mentalitats diverses en les lectures, doncs este llibre està ambientat en una zona molt allunyada a nosaltres, a Amèrica del Nord, concretament la que fa frontera amb el Canadà, és Nova Anglaterra a l’estat de New Hamshire i al poble d’Aurora. Aurora tenia l’any 2010, no arribava a 125 habitants, imagine que a partir de l’aparició de la novel·la, el poble haurà guanyat en turistes.

Adaptació de la ressenya publicada a VILAWEB en juliol 2018

dimarts, 11 de desembre del 2018

FOTOS i MÚSICA: La Vall central i San José de COSTA RICA




El que més impacta de Costa Rica és la natura, i a la Vall central hi ha un exemple clar de la bellesa i fertilitat fecunda que s'hi respira al país que és PURA VIDA. 


MÚSICA: 
TAN LINDA MI COSTA RICA 
de BETHO GARIA

divendres, 7 de desembre del 2018

CENTRE CULTURAL LA BENEFICIÈNCIA de VALÈNCIA


Sovint passem pels llocs i no ens parem a mirar, o mirem sense observar. Sovint entrem a un edifici i no parem l’atenció en com seria el seu passat. I cert que és un exercici mental molt interessant!

Sovint passem pels llocs i no ens parem a mirar, o mirem sense observar. Sovint entrem a un edifici i no parem l’atenció en com seria el seu passat. Però hui no, hui mire, observe i  pare l’atenció en un edifici valencià que guarda en les parets moltes històries, i malgrat que segurament algunes són tristes i amargues alhora són esperançadores.


Hu vos mostre l’edifici de la Beneficència, us deixe pinzellades del que era temps enrere i en què s’ha convertit actualment. Està molt bé això d’aprofitar edificis i que tothom puga gaudir-ne’n.

Al passat va tindre molts usos, va ser construït l’any 1520 com convent de l’ordre dels Agustins. Després va ser ocupat pels franciscans dedicats a la veneració de la corona d’espines de Jesús, d’ahí el nom del carrer on està l’edifici: el carrer Corona.

La casa de la Beneficència s’hi instal·là a meitat del segle XIX. El convent va passar  a ser lloc on se socorria als necessitats, orfes i mendicants,   i també s’hi preparava per al món laboral, hi havia molta gent que rebia ajuda de la Beneficència per la crisi de la seda.

A la  dècada de 1990 la Diputació va mamprendre la tasca de la remodelació per acollir un complex cultural que  reuneix importants museus: el de prehistòria, fundat l’ant 1927, el d’etnologia fundat l’any 1983. Hi també hi és la institució Alfons el Magnànim i el Servici d'Assistència i Recursos Culturals (SARC).


M’agraden els patis tots ells amb sòcol, malgrat que no són rajols antics, si fan recordar el passat com a hospici. Vaig passant d’uns a altres. Alguns estan porticats amb columnes de ferro.





Els dies festius alguns patis són espais lúdics i generalment s’omplin de famílies amb xiquets…pare l’atenció també en uns còmics exposats a la paret lateral del pati central. És molt interessant.


Els jardins són de finals del segle XIX. Sovint  hi ha grups organitzats de gent que en manada eixen de dinar al restaurant i van a visitar els museus i les exposicions temporals.


Però el que especialment m’agrada és l’antiga capella erigida entre 1882 i 1883 d’estil neobizantí, actualment és el saló d’actes Alfons el Magnànim, i ocupa la part central de l’edifici. Crida l’atenció a la façana, les dos torres campanar i una porta d’estil bizantí oriental.


Que bonica és l’antiga església! Definitivament puc dir que este estil artístic m’encisa, la imitació bizantina està aconseguida, i ho dic amb coneixement de causa perquè encara tinc a la retina els monestirs ortodoxos de Romania. No puc deixar de mirar els mosaics omplint parets... el sostre cobert de pintures...els àngels i els sants per tot arreu... I mirant mirant veig una cúpula de ferro amb vidrieres de colors.


Si, el Centre de la Beneficència, és lloc on s’hi fan actes culturals públics i privats: concerts, teatre, tallers, taules redones, conferències, presentacions de llibres... Sóc una privilegiada per haver acudit a una presentació a un lloc tan magnífic i més encara per haver estat en qualitat de coautora.


Entre al museu d’Etnologia i al de Prehistòria que està de manera permanent al centre cultural. El de Prehistòria està obert al públic des de l’any 1982, tres anys després s’obriren les sales de prehistòria, la sala Ibérica, la romana i la biblioteca especialitzada. I mirant mirant faig un repàs de la història. Pare l’atenció en el que es mostra i es pot llegir al voltant del poblat ibèric de la Bastida de les Alcusses de Moixent perquè el jaciment, el tinc relativament no molt lluny de casa.


Alhora entre a les exposicions temporals que en el moment s’exhibeixen. No totes, trie dues. Hi ha una sobre el significat del cap tallat com a trofeu des de l’antiguitat fins el mon contemporani. Són fotos impactants i els cranis exposats resulta un poc esgarrifant.


I l’altra que m’agradà molt és “Beyond Hollywood: Identitats indígenes nord-americanes”, que  reivindiquen la identitat, està molt bé mirar llegir el panels, mirar objectes i fotos i escoltar testimonis a traves de vídeos, per trencar idees estereotipades que les pel·lícules americanes ens han inculcat.


El centre cultural de la Beneficència és una bona opció d’oci de la ciutat de Valencià. Tenen una programació ben assortida d’actes culturals i lúdics per a totes les edats i gustos i és un bon lloc per passar unes hores. 


QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA tardor 2018