Pàgines

dissabte, 30 de març del 2019

FRAGMENTS (propis) LITERARIS i VIATGERS: LA LLEGENDA DEL PACTE DE LA FRATERNITAT






El governant de la tribu dels caçadors no sap què fer amb tanta carn i decideix eixir de viatge fora dels seus límits, per poder veure què fan als pobles del costat.



El que manava del poblat caçador va decidir anar a veure què passava en la tribu del costat. Però la tribu més propera estava molt i molt allunyada, de manera que pujà al seu dino i xino-xano... cap allà que se’n van anar... un dia.... altre dia... i un altre i un altre... i al final trobaren unes estranyes cases al costat d’unes terres, de les quals brotaven com unes plantes, i és que eren terres conreades.



LA LLEGENDA DEL PACTE DE LA FRATERNITAT, EDUCACIÓ FINANCERA nº1
Mariló Sanz, Ed. CAIXA ONTINYENT



dimecres, 27 de març del 2019

ROMANIA: PIATRA NEAMT


Piatra Neamt, ciutat pont per anar a Bucovina o Transilvània, és la perla Moldava per la riquesa arquitectònica.



Piatra Neamt és una ciutat de pas de camí als monestirs de Bucovina i no li dediquem molt de temps. Piatra Neamt és el resultat del govern d’Esteban el Grande, que va regnar entre 1457 i el 1504. 
D’Esteve, que va ser sant,  i el seu afany de construcció ja tenia referència  llegint sobre els monestirs on arribàrem en no res.

Piatra Neamt és lloc desitjat pel clima temperat, ni fred exagerat ni calor sufocant. Situada al costat del riu Bistrita ha propiciat la creació d’una industria hidroelèctrica, que ha ajudat a controlar el cabdal del riu i evitar destrosses per les crescudes. Hi ha un telefèric, anomenat Telegondola que eix de l’estació del tren i puja fins a 657 metres dels montes Colza. El viatge en una de les 22 “gondoles” dura 6 minut i recorre 2 km, és una panoràmica de la ciutat completa. Nosaltres no pugem, només el veiem.



També, si es disposa de més temps, es poden visitar nombrosos museus. Però nosaltres estem poc i en un curt passeig per la ciutat parem a la plaça Libertati, on hi ha gran part dels monuments destacats. De tots un dels més importants és la cort principesca amb l’església de San Juan d’estil moldau amb elements bizantins i consagrada a l’època d’Esteban el Grande. Els murs exteriors policromats són cridaners i són un tast dels que anem a veure a Bucovina on estan els monestirs Patrimoni de la Humanitat.


Altre monument important és la torre del rellotge de 1499 que era el punt d’observació.



També hi ha unes ruïnes.




S’hi respira aire de festa, i és que al dia següent és la festivitat de la Mare de Deu, el 15 d’agost, que és dia molt important per als ortodoxos. De fet a l’església estan fent ofici religiós, està de gom a gom i ni podem entrar. La plaça és espaiosa i els xiquets juguen al seu aire vigilats per les famílies. Però no hi ha perill, la plaça és molt gran.




Fem nit en un hotel que recorda l’època soviètica, ben situat perquè des de la plaça principal el veiem, però aparentment està antiquat. És molt representatiu de l’edificació propulsada  en temps del dictador.

Ens diuen que és un hotel parcialment renovat, però malauradament a mi em toca l’habitació no reformada i té moltes mancances. Només és una nit, em dic per consolar-me.



Però el que resulta realment una contracció és pujar al pis 12 i trobar una terrassa amb vistes i un bar de copes ultra modern i ple de gent jove. La veritat és que havíem observat que a l’ascensor pujava molts xics i xiques ben arreglats però pensàvem que eren clients hostatjats. I resultà que no, les nostres especulacions van ser errònies. Qui anava a pensar que el bar de la terrassa de l’hotel és el lloc de moda del poble? I no només és la gent, és la decoració, el disseny... contrasta trobar-hi espais diferenciats per a lectura o per a conversa més assossegada amb sofàs o altres racons ja en la terrassa amb cadires i taula. I a la terrassa que per altra no té cap vista espectacular hi ha fins i tot un aparell tipus llarga vista per mirar. Mentre reescric estes notes encara estic bocabadada del que vaig veure allà dalt, va ser obrir les portes de l’ascensor i com si entrarem a altra realitat diferent a la de baix. Una realitat que siga dit de pas, em va agradar perquè hi havia varietat i comoditat.




Si algú va a Piatra Neant alguna vegada que vaja a l’hotel CEAHLAUL de tres estrelles i ho comprove pujant a la part alta.





QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018


divendres, 22 de març del 2019

RESSENYA de cine: EL BALCÓN DE LAS MUJERES





EL BALCÓN DE LAS MUJERES
Emil Ben-Shimon

M’agrada veure pel·lícules que em transporten a altres realitats i mentalitats, ja ho he dit més d’una vegada. També m’agrada veure en pantalla bon cine de qualitat i més si cal quan les protagonistes són unes dones tan valentes i sensates que amb el seu rol fan denuncia social i pretenen l’apoderament femení en la societat. I fa poc ho he fet, he vist una pel·lícula amb tots estos ingredients amb la que he gaudit. Es tracta del film israelita “El balcon de las mujeres” fet amb humor per mostrar històries diverses i diversos comportaments en el context del judaisme ortodox. 

Està molt ben dirigida per un home, Emil Ben-Shimon, que va agafar idees per als personatges mirant sa mare, una lluitadora inconformista com les de la pel·lícula. També va prendre idees de “Lisistrata” d'Aristofanes, obra de la qual s’han fet moltes versions. I el guió està escrit per una dona, Shlomit Nehama, que ha sabut donar la sensibilitat i el tacte amable adequat per mostrar l’encertada idea que el director volia plasmar. I esta amabilitat i humor que mostra evitant critica dura i inquisidora és la clau per aconseguir despertar consciencies. Però el camí és llarg i difícil per a la dona i en este cas per a la dona jueva ortodoxa.

"El balcon de las mujeres" mostra especialment la desigualtat de gènere i el fanatisme religiós. Trobe que la pel·lícula té el valor de ser universal perquè malgrat estar en context jueu val per mostrar la realitat del fanatisme d’altres religions i el comportament respecte a la dona que sempre és infravalorant-la i relegant-la a segon pla.

En la pel·lícula es veu la desigualtat quan, per exemple,  les dones no poden compartir el temps de l’oració amb els homes i ho han de fer en un habitacle a banda. És la base i l’excusa del tema de la pel·lícula. En este cas és un balcó que inesperadament un dia mentre se celebra una festivitat s’enderroca. El rabí de la comunitat queda en estat de shock i per ocupar les seues funcions arriba un jove rabí dirigent, que amb les seues normes retrogrades i intransigents pretén anular el paper de les dones. El rabí desestabilitza la comunitat i la relació marital entre les parelles. En un principi, els homes, entre les forces religioses que miren cap enrere i la modernitat, es deixen portar pel rabí, que es una veu alienadora i no escolta les reclamacions de les dones. I és quan, totes elles, es veuen obligades a unir les veus per reivindicar els seus drets.

Després de la lluita,  al capdavall, guanya el poder de la unió que la comunitat sempre ha tingut. Eixa unió es veu molt bé en les escenes que mostren carrers estrets i cases menudes que em donen a entendre els lligams existents entre famílies que viuen unes tan a prop d’altres. S’endevina que viuen  junts i van  tots a una en harmonia. Veure els carrers m’han recordat els que vaig veure al barri jueu de Jerusalem quan fa anys hi vaig estar, i m'ha recordat les dones amb el cabell cobert i faldes llargues que junt als marits i xiquets amb tirabusons als cabells anaven al seu aire.

A banda de mostrar carrers de la comunitat israelita mostra els seus costums religiosos, com la de minyan o la necessitat d’ajuntar-se 10 homes per poder resar cada dia o la  de buscar nuvi mitjançant cites en les que els homes decideixen fent preguntes a la possible esposa. Són dos aspectes que no coneixia i m’han resultat singulars.

M’alegra que es facen pel·lícules com esta i que a més  a més siguen un èxit en el seu país, com ha estat està. La pel·lícula comença amb una festivitat, el bar mitzvah, del net d’una de les protagonistes i acaba amb altra festivitat,  un casament. El fet que acabe com s’inicia em fa concloure que al final les dones es queden com estaven abans perquè la lluita ha estat per recuperar un dret que ja tenien i no per aconseguir-ne de nous. S’ha de veure el gest reivindicatiu,  que és un primer pas de la revolució que estes dones poden arribar a fer, i ho, faran, però pas a pas. És el toc d’esperança que  veig en esta acció-lluita tan singular i valenta que la pel·lícula ens ha volgut mostrar.




diumenge, 17 de març del 2019

VALÈNCIA: ANTIC MAGATZEM DE DENTS DEL RATOLINET PÉREZ

Que bonica és la innocència… amb eixes mirades il·lusionades i crèdules i eixes preguntes espontànies que accepten respostes imaginatives com a veritats sagrades!



Ja sé què fa el ratolinet Pérez amb les dents que arreplega de tots els xiquets del món, ho sé perquè he estat al seu antic magatzem de dents que té a València. Tot un privilegi i un goig.



L’antic magatzem de dents del ratolinet Pérez és un lloc màgic ple de jocs i artefactes interactius, ple de color, llum, so, moviments, màgia, il·lusió, somnis, fantasia... ple d’innocència i credulitat. És un lloc amb el que els xiquets i xiquetes queden meravellats pel que veuen i el que escolten.


Als adults també ens agrada, veiem que les  actrius- monitores que estan al càrrec, Rosa i Paula són molt professionals. A més a més  quan més mirem tot el que hi ha i escoltem el que conten, més ens fa pensar en la gran capacitat imaginativa que ha pogut tindre el cap pensant que ha ideat tot l’engranatge.


Quan he sabut qui era la persona tan creativa que està darrere de tot, he entès que estiga tot tan ben ideat i perfecte. El cap pensant és Vicent Vila, que sap molt sobre el tema perquè va ser durant dècades responsable de l’àrea de teatre infantil de la sala Escalante i a més a més va ser el creador del grup  Bambalina titelles, junt al germans Policarpo, allà per 1981. Ho sé bé perquè sóc de la Vall d'Albaida, comarca d'on procedeixen i he anat complint anys gaudint de les seues actuacions.



Durant tota l’hora, o un poc més, que dura el recorregut per un espai que per altra banda és molt menut, veiem el procés, com encenen les màquines, com llaven les dents... i el xiques i xiquetes poden participar enecent i apagant màquines. És molt divertit.



En una casa en miniatura plena de detalls, veiem on dorm, on menja o on treballa el Sr Pérez quan va a la factoria i també on dormen la resta de ratolinets treballadors a la fàbrica.





...i on estan els regals per embolicar...


Ara ja sé que les dents arriben en tren, per mar o a traves de tubs des de cada racó del món. I arriben a les màquines de la factoria que les processen per a reconvertir-les. I no dic en què perquè aneu i que us ho conten.

Està molt bé l'ensenyament bucodental que acompanya la història. Els xiquets no perden detall i estan atents.



Hi ha petjades de ratolinets  per tot arreu, és que com sempre van d’un lloc a altre!



Diuen que les dents mai desapareixen només que canvien de lloc. Quan jo era menuda Pérez encara no es dedicava, com ho fa ara,  a arreplegar dents i donar a canvi regalets. No vaig tindre eixa sort!. Però jo era una xiqueta que m’estimava tot el que era meu i no podia abandonar en qualsevol lloc les dents que em queien,  així que les guardava en ma casa. I sabeu a on? Doncs en el terrat on ma mare estenia la roba, en una paret feta de pedres que no estava lluïda i entre els forats que hi havia de pedra  a pedra... hi guardava la meua dent recent caiguda. Recorde que sempre que pujava al terrat les mirava. Eren part meua. Un dia van fer reformes en casa i la paret va ser lluïda i les dents hi quedaren soterrades de per vida. Sempre que puge al terrat recorde la devoció que li posava guardant les dents enmig de les pedres. I pense si en un futur allunyat, alguna vegada enderroquen la casa i algú troba les meues dents, pensarà  tal volta que en eixa paret hi hauria una persona emparedada. Quan ho pense, sempre em fa somriure.

Després del recorregut els xiquets i xiquetes han escoltat el ratolinet, però com està en Paris, és via internet, però prèviament li telefonen. Tot un honor escoltar les seues paraules.



A banda del recorregut descobrint la màgia de cada màquina i racó, la factoria ofereix al públic infantil obres de teatre, que segur que estan molt bé. Ho aconselle tot, cert que val la pena anar-hi i viure un ratet dins d’una bombolla d’il·lusió. 

 Al final parem l’atenció en la botiga que està a l’entrada, quin goig! em falta temps per mirar-ho tot. Està plena de joguets, antiguitats i llibres. Que bonic! Estic segura que tornaré.




QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, març 2019

dijous, 14 de març del 2019

AIELO de MALFERIT i els seus MALNOMS a traves de la pantalla.

Aquell 14 de març de fa molts anys, Aielo va ser plató d'un programa de tele. I en el resultat...és veu tan bonic!: els seus carrers i racons, el color de l'ambient, l'espontaneïtat i l'alegria de la gent ...




El llibre “Malnoms d’Aielo de Malferit” va ser el motiu pel qual l'antiga tele Canal 9 vinguè a Aielo fa uns anys. Anaven a fer un programa de SOCIETAT ANÒNIMA, sobre viure al poble i volien parlar dels nostres malnoms. Les autores regalàrem a Carolina un exemplar i li’l dedicàrem,  per a que sempre recordara el seu pas pel nostre poble.


Un dia estava tranquil·lament en casa i sonà el telèfon:

-Sóc Carolina Sellés, periodista de Canal 9. Estic preparant un programa sobre malnoms per al programa SOCIETAT ANÒNIMA i voldria que m’ajudares. 

Realment va ser una sorpresa. 

Carolina havia escorcollat en la web i havia topat amb el llibre Malnoms d’Aielo de Malferit. Avantatges d’internet. Qui busca troba i ella ens localitzà. Amb la veritat per davant li vaig dir que la més entesa en malnoms era la coautora del llibre i amiga MªJesús Juan. Li vaig explicar que en temes de tradició, cultura i història d’Aielo,  funcionàvem com un tàndem: ella aportant continguts i jo donant-li forma escrita. Li vaig afegir que a nosaltres no ens agradaven molt les càmeres i preferíem no eixir en el reportatge.

I així va ser com  començà tot. Mª Jesús va buscar els escenaris i els possibles protagonistes que podrien participar al programa i jo li vaig enviar per correu un extracte del llibre per a que anara fent el guió a seguir, perquè tota tasca necessita d’una preparació i esta no és una excepció. 

Quedàrem un dimecres, per ser dia mercat, i el primer lloc on anàrem va ser al llar de jubilats a l’hora de l’esmorzar. Els homes que havien de participar esperaven impacients. Des del primer moment Carolina va demostrar professionalitat sabent encarrilar la conversa. Va organitzar un joc que acabà explicant malnoms i l’origen. El joc era seguit pel càmera Alfredo que no perdia detall i que filmava les escenes des de llocs diferents segons indicava la realitzadora del programa Mercé. Moltes seqüències es repetien dos i tres vegades perquè s’havien de captar des de diferents posicions, però tothom ho feia a gust. Són coses de la tele, s’ha de filmar molt perquè en organitzar el material gran part és inservible.


L’equip de Canal 9, format per tres persones, animaren amb la seua presència els carrers d’Aielo. La llar de jubilats va ser el primer lloc on pararen per escorcollar sobre els malnoms. Carolina Sellés, la periodista del programa Societat Anònima, tenia un joc preparat per a iniciar la conversa. 

La periodista es va seure en una cadira entre els homes i amb la mestria de qui sap el que fa, encarrilà la conversa per a que li explicaren el que volia.

A poc a poc, els homes s’animaren a parlar i contar coses de malnoms i altres coses. El càmera filmava per un costat i per altre, les mateixes situacions les repetia diverses vegades segons les directius de la realitzadora del programa.


Després anàrem al forn de Paquita on un grup de dones solen esmorzar tots els matins. 


Després anàrem al forn de Paquita. Hi havia molta gent i molt de soroll. La realitzadora del programa hagué d'explicar que dins de la cafeteria no s'hi podia filmar i que tothom no podia parlar.

Com les condicions del local no eren les adequades per sonoritat es va eixir a rodar a l’Eixample, davant la porta de l’Hospital Beneficència. Les dones preparades per a eixir, més extravertides que els homes, també parlaren dels seus malnoms i d’altres coses del poble.

I amb un grup de dones anàrem a l'Eixample...

Carolina les explicà pas a pas què havien de fer, com s’havien de situar...

Amb molta naturalitat, les dones explicaren sobre malnoms...i si Carolina no les talla...encara estarien xarrant...

Cadascuna contà la seua història particular.

També explicaren sobre el poble.


Feia un sol que atabalava però totes aguantaren amb alegria les instruccions que Carolina anava indicant.

Passant pel carrer Major i doblant pels Quatre Cantons anàrem al mercat on l’equip de canal 9 causà més expectació, perquè així com les persones anteriorment entrevistades sabien què era el que s’estava preparant, per a la gent del mercat era una sorpresa que s’havia d’explicar.

-Eixa xica és de la tele no? Que fa ací? deien uns. 
-Que alta és! deien altres.  

I els que sabíem què passava anàvem contestant.

Carolina s’apropava a les parades, xerrava amb compradors i amb venedors i tothom deia d’ella quan acabava de parlar, que ho feia amb simpatia i espontaneïtat. Fins i tot l’alcalde fou entrevistat, també les dones que tenien una taula per  recaptar diners contra el càncer tingueren el seu “minut de glòria”, xerraren sense vergonya i fins i tot cantaren cançons del nostre Nino Bravo sempre recordat.

Quan anàrem al mercat es creà molta expectació. 

Tothom es preguntava què passava, perquè estava la tele filmant-ho tot.

Una de les parades va ser davant del "cassolero" que mirant a Carolina deia...ui..si eixa la vaig vore jo en la tele fa no res...quan li vaig dir que després de les calces anava a parar-se davant les seues cassoles, no s’ho creia.

I davant el Palau-ajuntament estaven les dones arreplegant diners per al càncer en una taula amb dolcets i unes botelles de licorets...Que animades estaven!. Sense cap vergonya parlaren amb Carolina i fins i tot cantaren.

L'alcalde va eixir a saludar a l'equip de Canal 9 i els va obrir les portes del balcó del seu despatx per poder fimar la plaça des de dalt.

Després, els acompanyàrem per racons del poble, i l'equip de treball quedà meravellat de les façanes, de les portes, de les balconades...de la baraneta del fondo, de l’arc del Carme també conegut com portal de l’aigua, del carrer cups...i també del carrer La Mestra on Carolina ens va entrevistar a MªJesús i a mi, preguntant-nos al voltant de la tasca de recuperació dels malnoms del poble que havíem portat endavant. 

Encara que la nostra premissa del primer dia era que no volíem eixir en la tele, de nou Carolina demostrà professionalitat de periodista que sap convèncer. La “tàctica” va ser crear familiaritat. Com estiguérem amb ella i el seu equip des del principi, al cap de les hores ja s’havia creat un clima de confiança i ja havíem contat a Carolina tot el que volia escoltar. I així al carrer la Mestra simplement vam repetir el que ja prèviament li havíem explicat, sense saber, la majoria del temps, si ens estaven o no filmant. 

Era impossible que tot el que enregistraren amb paciència i devoció en aquella jornada eixira a la llum, done fe que foren hores i hores sense parar. 

El resultat final va eixir un dilluns  23 d'abril... quina coincidència, EL DIA DEL LLIBRE! donat que tot va començar pel llibre que tenim a Aielo sobre els malnoms del poble.


Adaptació de l' ARTICLE PUBLICAT Al BLOC D'HISTÒRIA D'AIELO 

* Amb la intenció, que este article recuperat, siga un homentage a les persones que apareixen en pantalla i que ja no estan entre nosaltres.

dissabte, 9 de març del 2019

TRANSILVÀNIA: LES GOLES DE BICAZ


Estem a Transilvània, el cor de Romania, l’essència i nucli de tradicions i llegendes.

Estem a Romania. Des del Llac Roig, en no res, estem a les goles de Bicaz. Possiblement estem a la part més bonica dels país i conseqüentment la més turística. 

Les goles de Bicaz  és un paratge nacional fabulós format per l’erosió de l’aigua, situat a la zona central dels Càrpats, per on passa l’estreta carretera de muntanya que dóna pas a Moldàvia i Transilvània,  la zona dels monestirs de Bucovina patrimoni de la Humanitat per estar pintat a l’exterior com si foren llibres oberts i la del literari vampir Dràcula. És, per tant, una zona que rep a molts turistes i viatgers ansiosos per saber.
En arribar parem i baixem, hi ha humitat en l’ambient, l’aigua del riu refresca l’entorn i el sol entra poc perquè les parets verticals ho impedeixen. És una parada totalment recomanable, si hi ha lloc per aparcar, clar! perquè segons època potser no es puga deixar el vehicle per tant de personal.  En tot cas està bé  poder caminar per la carretera per assomar-se a veure el riu Bicaz.


I  també cal alçar el cap per admirar  la mole muntanyenca  Altar de Piedra, un cim de 1120 metres.

Les parets verticals són imponents, s’eleven fins a 300 metres i quasi ni deixen passar la llum del sol, de fet són conegudes com el coll de l’infern. Hi ha esportistes fent escalada de muntanya, segur que és un lloc on gaudiran perquè tenen altura que és el que busquen.

Actualment és un lloc preparat per al turista. Està ple de botigues menudetes vora la carretera on s’hi ven de tot, des de pells d’animals a ceràmica, icones o vins. Cal escodrinyar bé els productes que a les paradetes venen, alguns peculiars com la pell d’os, animal que viu a les muntanyes o objectes típics artesanals, però s’ha d’estar a l’aguait perquè també hi ha fabricat amb la intenció de donar gat per llebre.

Esta preparat per a que el turista pique i compre i hi trobem productes de tots els preus. Cada país busca la manera de traure divises. No m’agrada, preferiria veure esta carretera lliure de paradetes, lliure de consumisme, però és el que hi ha i ho respecte.

El tram total de carretera a les goles de Bicaz són més de 5 km espectaculars entre revolts perillosos i en pendent que si et mareges en cotxe, semblen no s’acaben mai.


Després quan estic pensant en les muntanyes altes que he vist, que arriben quasi a tocar-se unes amb altres, recorde el passatge de la novel·la del comte Dràcula descrivint el pas del Borgo i em dic a mi mateixa, que Stoker va descriure Bicaz  i li va posar  el nom de  Borgo perquè per situació li interessava. Podria ser. Els autors tenen, tenim, llicencia per canviar la realitat. No penseu el mateix? Llegiu el que diu Stoker sobre el borgo i compareu-ho amb les fotos de Bicaz i opineu.
“Entonces la montañas parecieron acercarse a nosotros desde ambos lados, como si quisiesen estrangularnos y nos encontramos a la entrada del desfiladero de Borgo”        
                                                                                                 Drácula, de Bram Stoker
QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018