CASTELLET DE CARRICOLA (València)

Historia, ecología, art i natura en perfecta harmonía

Hui visite el castell de Carricola, o Castellet, que és com l’anomenen la gent dels pobles del voltant. I el diminutiu està encertat perquè l’edifici és de reduïdes dimensions. Tot i que he estat moltes vegades al poble, és la primera vegada que arribe fins a dalt. L’última vegada que vaig fer passeig pel poble, em vaig quedar a pocs metres d’arribar-hi i em vaig prometre que algun dia tornaria a enllestir el camí.

Per arribar al castell s’ha de pujar fins a una altitud de més de 400 metres sobre el nivell del mar. Està situat al terme de El Palomar però més a prop del poble de Carricola, a la Vall d’Albaida, on sempre és un plaer anar i retornar perquè malgrat ser un poble menudet té encant i ofereix molt al visitant.

A més a més  de la visita obligada al castellet, Carricola ofereix art i natura en perfecta harmonia.

Carricola és la seu d’un projecte artístic anomenant biodivers, que ja ha fet dues edicions, una l’any 2010 i l’altra l’any 2015. El projecte consisteix en envair la natura de creacions artístiques, la natura i també el nucli urbà. I així quan anem pel camp, la serra o pel poble, de sobte  trobem escultures o pintures o teixits o altres manifestacions d’art, algunes més visibles que altres.

 S’ha de vindre al poble per entendre el que estes paraules signifiquen i veure tot allò que els artistes de la zona han deixat en llocs diversos, enmig de la serra o del camp.

No és la primera vegada que escric sobre Carrícola on vinc sovint, generalment acompanyant amics que no coneixen este poble de la vall d’Albaida tan menut i complet, i segurament algun dia ho tornaré a fer. I és que Carricola cada cert temps  renova l’art que es deteriora perquè és inevitable quan s’exposa a la intempèrie. Però no lleva res del que hi ha, afegeix al que està fet.

És un plaer seguir el camí del Castellet. La serra del Benicadell ens mira en tot moment. Hi ha costera però com el passeig es fa parant en tot moment no ens adonem del desnivell.

Les parades són inevitables per observar el que trobem al pas: una escultura de ferro, uns llibres amuntonats, uns nuvols enlairats de ferro forjat, un ull que ens mira insistenement... i més i més...

Agafem forces a "La font dels unflats". El castell està cada vegada més prop.

Anem seguint amunt, me n’adone que hi ha escultures noves que no estaven quan vaig fer el passeig la primera vegada. Són les que es van afegir l’any 2005.  De sobte entropessem amb unes escales que faciliten l’accés al castellet i una imatge d’Ovidi Montllor convidant-nos a seguir amunt. Després hi ha unes escales decorades amb unes inquietants mirades i és que segons com les mires et diuen una cosa o altra.

S’acaben les escales decorades...

I una vegada dalt...pensava que era més gran, és el primer que m’he dit a mi mateixa. Des de baix la torre alta li dona grandiositat.

Està declarat bé d’interès cultural. Es va construir entre elsegle X i XII i té una torre de l’homenatge de més de 10 metres construïda amb finalitat defensiva, un camí de ronda per a la defensa i un xicotet pati, poc més. L’any 2011 va finalitzar la restauració que urgia per a que no acabara perdent-se este símbol històric.

Dinem al pati d’armes prenent un sol reconfortant, i en acabar decidim no tornar  pel barranc i la senda que ens ha portat. Les vistes són boniques.

Decidim agafar un camí ample i donar la volta per veure el castell des d altra perspectiva i cert que la decisió ha estat un encert perquè veiem de lluny el camí que haviem trepitjat a l’anada. Les mirades de les escales són inconfundibles.

Encara veiem escultures en el camí i el que més m’agrada són les diferent presepecives dels castell.

En un moment doant, seguint el planol que hem comprat al bar del poble, deixem el camí ample i ens endinsem per una senda buscant de nou el poble i buscant creacions artistisques que en smarx a el planol.

De sobte tribe babel homenatge a saramago que va fer l’amic amoros en la primera edició fr boodivers...el pas del temps i les inclemebces lhan fet el conjunt escultoric malbè. Ës el que passa, una vegada creada una obra es deixa en mans dels altre????

I xino xano xino xano...arribem a la part inicial del trajecte.

Ens fem un café i decidim seguir visitant el que carricola ofereix.

Primer el poble i l’art urbà.

I després comencem la senda dels camins de l’aigua...però ens quedem a mitges perquè portem xiquets i la tirolina ha sigut una temptació que ha pogut més que seguir caminant. Així que de nou queda pendent fer la ruta dels camins de l’aigua...

Acabem la visita contemplant uns burrets que estan acostumats a la gent i ens saluden quan passem.

QUADERNS DE VIATGE, DESEMBRE del 2018