RESSENYA LITERÀRIA: ELS SECRETS DE LA CASA VERDA

ELS SECRETS DE LA CASA VERDA

Mariló Sanz Mora

Hui vos parle d’una novel·la que conec perfectament, simplement perquè l’he escrita jo. Perquè... qui coneix millor a un fill que una mare? Un llibre escrit és com un fill, s'engendra i el veus créixer... i amb el temps és independent i ja no et necessita. Hui, a diferència de les altres ressenyes que he fet fins ara, deixe de banda les valoracions, a mi no em corresponen, seran  altres els que les facen, perquè una mare-autora sempre serà subjectiva. 

Algunes persones ja m'han dit que en pensen i m'alegra rebre critiques tan amables. Hi ha qui diu que ha quedat captivat pel país descrit. Diuen que la novel·la fa ganes d’anar a Guatemala i veure de primera mà la fascinació que desperten els  paisatges i la gent. Altres m'han dit que han estat intrigats des de l'inici, concretament, una lectora em va dir que havia tardat tres dies en enllestir el llibre. I també hi ha qui m'ha confessat que llegint "Els secrets de la Casa Verda" ha perdut la por a llegir en valencià  i fins i tot s'ha atrevit a escriure'l. Tot m'alegra moltissim.

“Els secrets de la Casa Verda” és una novel·la barreja de ficció i realitat. La realitat és perquè mostra Guatemala, un país que he tingut la sort de visitar dues vegades. També hi ha situacions viscudes i mostra persones que vaig conèixer i el que em contaren, però tot està camuflat en format novel·la. Només qui m'acompanyà en el viatge, pot saber què és real i què és inventat, la resta de les persones ha d’especular. I just este punt, especular i imaginar, forma part de l'encis de llegir. 

Hi ha fidelitat descriptiva en sentiments i fets, perquè quan viatge, m’agrada escriure cada dia en un bloc de notes el que veig i el que sento i quan torne a casa, en llegir de nou el text,  retorne al lloc visitat. Així que és una novel·la escrita des del cor, no ho negue i m’agrada que es note perquè és l’ingredient necessari per arribar al cor del lector. De cor a cor. 

Però no només està escrita des del cor. La novel·la està pensada i repensada per crear una trama fictícia plena d’intriga en la que estan involucrats molts personatges i els sentiments derivats de la relació entre tots. No és fàcil. Línia a  línia, pàgina a pàgina, van apareixent pistes que van destapant els secrets i això, ben bé ho sap qui ho fa, requereix agilitzar la ment i treball d’organització.

Si llegiu la contraportada sabreu que la novel·la conta la història d’un grup d’europeus que trenta anys enrere crearen a Guatemala una comunitat dedicada a ajudar als maies. Entre les tres parelles, hi havia dues dones que es feren molt amigues, Isabel, l’espanyola i Sara la belga. Després de deu anys d’ajuda a la comunitat creada, uns turbulents fets obliguen a tancar la casa i el  grup se separa. Estos turbulents fets són els secrets, i no hi ha un solament, hi ha molts, quan s’obri la caixa de Pandora, eixen un darrere d’altre. Vint anys més tard Isabel arrossega una depressió derivada dels obscurs fets que passaren a la casa i sap que ha de contar-los a la filla Maia per ser la seua hereva. Per altra banda Sara viu a Guatemala i sap també que devia d’haver contat els fets a la seua filla. Les dues mares tenen pendent la conversa. Però ja toca. I per a que les filles entenguen millor els fets, les mares les envien a Guatemala per a que puguen conèixer els escenaris reals on passà tot allò que continua sent motiu de turment.

Les dones són protagonistes, les mares i les filles. Les mares són emprenedores, valentes, viatgeres... però alhora somniadores, i eixe aspecte les fa fràgils. Les joves són joganeres i actives, tenen ganes de viure la vida sense perdre cap segon.

En “Els secrets de la Casa Verda” es  parla d'amistat i els diferents graus que comporta, també parla de veritats amagades i les conseqüències per callar-les.  I en este apartat  la  novel·la dóna pinzellades esperançadores de la depressió, una malaltia que pateix molta gent que ens envolta.

Altre aspecte tractat són les injustícies socials i el genocidi que patiren el indígenes maies fa relativament poc de temps,  una barbàrie de la que no se sap quasi res i que va ser molt dràtica. Encara a hores d’ara s'hi estan trobant cadàvers. Pense que és bo destapar el sofriment patit per les persones arreu del món perquè ajuda a crear empatia amb els que tenim al costat que venen buscant nova vida i fugint del seu país sense oportunitats de vida digna o en conflicte. Saber el que han viscut  ajuda a entendre’ls i a ser més tolerants.

És una novel.la fàcil de llegir perquè són capitols curts que van variant segons qui parla. Hi ha dos parts, un inici i un final que ho envolta tot. I Aldous Huxley, l’escriptor anglès,  està sempre present de moltes maneres: està present en un llibre, en cites que encapçalen els capitols...i en un gat també. 

Llegiu la novel·la i en sabreu més.