RESSENYES LITERÀRIES: LA SILUETA DEL OLVIDO

LA SILUETA DEL OLVIDO

Joaquin Camps

Hui faig una ressenya especial, perquè no em limitaré a escriure sobre un llibre sinó sobre un escriptor i les seues dues novel·les. A més a més, també és especial perquè mentre escric estes paraules em dóna la sensació que li les estic dient cara a cara a l’autor. I això és una excepció. De fet, moltes d'estes paraules escrites, ja li les vaig dir fa uns mesos quan va acudir reclamat pel club de lectura d’Ontinyent i vaig seure al seu costat durant l’acte de presentació de "La silueta del olvido" i en el sopar-tertúlia posterior. Quin goig!

Parle de Joaquin Camps i els llibres que aconseguiren atrapar-me des de la primera línia com feia temps no ho feien altres. I això que no sóc una gran lectora de novel·la de gènere policíac! Però és que els llibres de Camps tenen molts altres ingredients que les enriqueixen i les completen, que no són simplement policies i assassinats.

Joaquin Camps va publicar la seua primera novel·la “La última confidència de Hugo Mendoza” fa quatre anys i em va captivar,  així  que des d’aquell moment esperava amb impaciència la segona. I este any ha arribat “La silueta del olvido” que no m’ha decebut en absolut i l’aconselle. A més a més, ha rebut el premi Azorin de novel·la 2019 competint amb 215 novel·les, algunes procedents d’Europa i d’Amèrica. També cal dir que és un premi de prestigi que han guanyat prèviament escriptors de renom com  Gonzalo Torrente Ballester, que va ser el primer l’any 1994, Luis Racionero, Dulce Chacon...Espido Freire...la llista és llarga.

Joaquin és de Gandia, és economista i catedràtic de la universitat de València. Hi ha qui diu que això de saber de números és incompatible amb escriure bé. Esta novel·la i l’anterior, demostren que eixe pensament és una equivocació, un prejudici i un tòpic. Més bé al contrari, entendre d’altres matèries fa veure i escriure des de diverses perspectives i això sempre enriqueix un text. Joaquin escriu bé i sap enganxar al lector. 

Joaquin ha dit en alguna ocasió que la literatura crea mons que l’ajuden a respirar millor quan la realitat asfixia. I té tota la raó, perquè escriure suposa desconnexió del món que ens envolta per poder s’hi connectar al que està creant. Per això entenc perfectament que un expert en economia com ell, escriga novel·les que no tenen a veure amb el seu àmbit de treball. Escriure és evadir-se i és el que fa quan té una novel·la entre mans.

La novel·la, que té molta intriga, és la suma dels personatges i del que es passa, les situacions que viuen i les emocions que experimenten, que per altra banda van variant segons el moment. I de tots els personatges, destaca la inspectora Claudia Carreras, que és l’experta que domina la situació professional encara que la seua vida particular no la controla. Hi ha molts altres personatges, tots peculiars, que mostren dues cares segons la situació i el que senten. Joaquin els descriu molt bé amb actituts i fets.

També apareix un narrador amb tocs irònics i un particular sentit d’humor. Este narrador omnipresent és qui condueix el relat. Ell i també, de vegades, els mateixos pensaments dels protagonistes que sovint actuen com la veu de la consciència. Qui em coneix, segurament m’ha escoltat dir alguna vegada que no m’agrada trobar en els llibres narradors en tercera persona que van explicant detalladament, fins i tot els pensaments més íntims, senzillament perquè no veig creïble que una persona externa ho sàpiga tot. Tanmateix, el narrador de “La silueta del olvido” és l’excepció i m’ha caigut bé des del principi pel to desenfadat que adopta que l’allunya de ser un intrús.

De la mateixa manera que en el primer llibre de Joaquin, en “La silueta del olvido” hi ha referències a pel·lícules i escriptors, i este detall també m’agrada perquè és important no oblidar les fonts que ens alimenten i ens fan ser com son i escriure com ho fem.  

Altre aspecte que m’agrada i que també està present en la primera novel·la és que els escenaris de fons són valencians, barris, pobles... En “La silueta del olvido” apareixen noms de carrers de la ciutat de València i reconèixer els noms llocs concrets fa la novel·la més propera.

Però, fent honor a la veritat, també he de dir que és una novel·la "poc amable" i hi ha molta "insensibilitat" en paraules o pensaments. I ho pose entre cometes, perquè tot és per exigència del context, per com són i evolucionen els personatges. De vegades la lectura m’ha resultat asfixiant però, alhora, l’asfixia m’atrapava com una droga que sabent que és perjudicial no la pots soltar. I la droga, és simplement la manera com està escrit el relat i com els fets s’enreden com una xarxa. Els constants tocs d’humor alleugeren el pes de la dura i complicada trama.

La duresa i l’angoixa queden compensades, a més a més que per l’estil emprat,  perquè el relat és un joc constant que et convida a fer deduccions del que va passant i a més a més fan pensar. I a mi m’agrada que la lectura d’un llibre em faça participar d’una manera o altra. Amb unes frases estudiades, moltes basades en repeticions i contraposicions, cada pàgina és una invitació al lector/a per a que faça reflexió sobre temes importants i candents en l’actualitat. En cap moment el lector queda impassible front a allò que es relata.

Malgrat tot el món fosc i de patiment en el que el llibre ens capfica  línia a línia en “La silueta del olvido”, el que està clar és que Joaquin s’ho ha passat bé mentre escrivia, es nota en els jocs lingüístic o en la mateixa trama en la que res és el que sembla ser. I gaudir mentre s'escriu és condició fonamental per a fer gaudir al lector. Vosaltres que en penseu?

Jo estic convençuda que un text es contagia amb l’estat d’ànim de qui l’escriu i alhora contagia a qui el llig, per això esta novel.la agrada a tothom.