LA SILUETA DEL OLVIDO
Joaquin Camps
Hui faig una ressenya especial, perquè no em limitaré a escriure sobre un llibre sinó sobre un escriptor i les
seues dues novel·les. A més a més, també és especial perquè mentre escric estes
paraules em dóna la sensació que li les estic dient cara a cara a l’autor. I això és una excepció. De fet, moltes d'estes paraules escrites, ja li les vaig dir fa uns mesos quan va
acudir reclamat pel club de lectura d’Ontinyent i vaig seure al seu costat
durant l’acte de presentació de "La silueta del olvido" i en el sopar-tertúlia
posterior. Quin goig!
Parle de Joaquin Camps i els
llibres que aconseguiren atrapar-me des de la primera línia com feia temps no
ho feien altres. I això que no sóc una gran lectora de novel·la de gènere
policíac! Però és que els llibres de Camps tenen molts altres ingredients que
les enriqueixen i les completen, que no són simplement policies i assassinats.
Joaquin Camps va publicar
la seua primera novel·la “La última confidència de Hugo Mendoza” fa quatre anys
i em va captivar, així que des d’aquell moment esperava amb impaciència
la segona. I este any ha arribat “La silueta del olvido” que no m’ha decebut
en absolut i l’aconselle. A més a més, ha rebut el premi Azorin de novel·la
2019 competint amb 215 novel·les, algunes procedents d’Europa i d’Amèrica.
També cal dir que és un premi de prestigi que han guanyat prèviament escriptors
de renom com Gonzalo Torrente Ballester,
que va ser el primer l’any 1994, Luis Racionero, Dulce Chacon...Espido Freire...la llista és llarga.
Joaquin és de Gandia, és economista
i catedràtic de la universitat de València. Hi ha qui diu que això de saber de números
és incompatible amb escriure bé. Esta novel·la i l’anterior, demostren que eixe
pensament és una equivocació, un prejudici i un tòpic. Més bé al contrari,
entendre d’altres matèries fa veure i escriure des de diverses perspectives i
això sempre enriqueix un text. Joaquin escriu bé i sap enganxar al lector.
Joaquin ha dit en alguna ocasió que la literatura crea mons que l’ajuden a respirar millor quan la realitat asfixia. I té tota la raó, perquè escriure suposa desconnexió del món que ens envolta per poder s’hi connectar al que està creant. Per això entenc perfectament que un expert en economia com ell, escriga novel·les que no tenen a veure amb el seu àmbit de treball. Escriure és evadir-se i és el que fa quan té una novel·la entre mans.
Joaquin ha dit en alguna ocasió que la literatura crea mons que l’ajuden a respirar millor quan la realitat asfixia. I té tota la raó, perquè escriure suposa desconnexió del món que ens envolta per poder s’hi connectar al que està creant. Per això entenc perfectament que un expert en economia com ell, escriga novel·les que no tenen a veure amb el seu àmbit de treball. Escriure és evadir-se i és el que fa quan té una novel·la entre mans.
La novel·la, que té molta
intriga, és la suma dels personatges i del que es passa, les situacions que
viuen i les emocions que experimenten, que per altra banda van variant segons
el moment. I de tots els personatges, destaca la inspectora Claudia Carreras, que
és l’experta que domina la situació professional encara que la seua vida
particular no la controla. Hi ha molts altres personatges, tots peculiars, que
mostren dues cares segons la situació i el que senten. Joaquin els descriu molt bé amb actituts i fets.
També apareix un narrador
amb tocs irònics i un particular sentit d’humor. Este narrador omnipresent és
qui condueix el relat. Ell i també, de vegades, els mateixos pensaments dels
protagonistes que sovint actuen com la veu de la consciència. Qui em coneix,
segurament m’ha escoltat dir alguna vegada que no m’agrada trobar en els
llibres narradors en tercera persona que van explicant detalladament, fins i
tot els pensaments més íntims, senzillament perquè no veig creïble que una persona
externa ho sàpiga tot. Tanmateix, el narrador de “La silueta del olvido” és
l’excepció i m’ha caigut bé des del principi pel to desenfadat que adopta que l’allunya
de ser un intrús.
De la mateixa manera que
en el primer llibre de Joaquin, en “La silueta del olvido” hi ha referències a
pel·lícules i escriptors, i este detall també m’agrada perquè és important no
oblidar les fonts que ens alimenten i ens fan ser com son i escriure com ho fem.
Altre aspecte que m’agrada i que també està present en la primera novel·la és que els escenaris de fons són valencians, barris, pobles... En “La silueta del olvido” apareixen noms de carrers de la ciutat de València i reconèixer els noms llocs concrets fa la novel·la més propera.
Altre aspecte que m’agrada i que també està present en la primera novel·la és que els escenaris de fons són valencians, barris, pobles... En “La silueta del olvido” apareixen noms de carrers de la ciutat de València i reconèixer els noms llocs concrets fa la novel·la més propera.
Però, fent honor a la
veritat, també he de dir que és una novel·la "poc amable" i hi ha molta "insensibilitat" en paraules o pensaments. I ho pose entre cometes, perquè tot és per exigència del context, per com són i evolucionen els personatges. De vegades la lectura m’ha resultat asfixiant
però, alhora, l’asfixia m’atrapava com una droga que sabent que és perjudicial
no la pots soltar. I la droga, és simplement la manera com està escrit el relat i com els
fets s’enreden com una xarxa. Els constants tocs d’humor alleugeren el pes de
la dura i complicada trama.
La duresa i l’angoixa
queden compensades, a més a més que per l’estil emprat, perquè el relat és un joc constant que et
convida a fer deduccions del que va passant i a més a més fan pensar. I a mi m’agrada que la
lectura d’un llibre em faça participar d’una manera o altra. Amb unes frases
estudiades, moltes basades en repeticions i contraposicions, cada pàgina és una
invitació al lector/a per a que faça reflexió sobre temes importants i candents
en l’actualitat. En cap moment el lector queda impassible front a allò que es relata.
Malgrat tot el món fosc i
de patiment en el que el llibre ens capfica
línia a línia en “La silueta del olvido”, el que està clar és que Joaquin s’ho
ha passat bé mentre escrivia, es nota en els jocs lingüístic o en la mateixa
trama en la que res és el que sembla ser. I gaudir mentre s'escriu és condició fonamental per a
fer gaudir al lector. Vosaltres que en penseu?
Jo estic convençuda que un text es contagia amb l’estat d’ànim de qui l’escriu i alhora contagia a qui el llig, per això esta novel.la agrada a tothom.
Jo estic convençuda que un text es contagia amb l’estat d’ànim de qui l’escriu i alhora contagia a qui el llig, per això esta novel.la agrada a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada