RESSENYES de cine: GIRL

GIRL

Lukas Dhont

Fa setmanes vaig veure una pel·lícula boníssima i alhora fortíssima: "Girl" del director Lukas Dhont. Si així, ho dic amb adjectius superlatius. I m’abelleix compartir les meues reflexions perquè la considere una pel·lícula necessària per crear empatia entre qui no entén de  respecte ni tolerància amb qui no és com ell. Vull donar a conèixer esta valuosa pel·lícula per a que, qui no sapia mirar amb ulls de tolerància, s’ensenye. Vull mostrar-la per a crear debat sobre un  tema que està guanyant visibilitat però encara li falta molt per a ser total.

En este apartat del blog solc ressenyar pel·lícules de viatges o amb fons d’algun lloc que em transporta a algun indret conegut o desconegut, però que em resulta atraient, doncs esta pel·lícula "metafòricament" parlant també és un viatge.

Girl és una fugida buscant la llibertat per desfer-se d’una angoixa i opressió. Girl és el retrat d’una vida real (Nora) i a mi m’ha recordat a casos que conec que són similars. En este cas és una xica atrapada en el cos d’un xic, una jove de 15 anys que està obsessionada per abandonar la presó en la que viu. Lara, que és el nom de la protagonista, riu per fora però plora per dins, però fins i tot la felicitat externa és trista, se li veu en la mirada, en l’actitud front al que l’envolta.

M’alegra que haja estat valorada i premiada en molts festivals, ja és un pas per a fer-la més visible. Però dubte  sobre l’acollida del públic que, al capdavall, prefereix veure pel·lícules més comercials i fàcils de digerir. Jo mateixa vaig veure la pel·lícula junt a tres persones més en una gran sala buida. I em dol pensar que pel·lícules com esta passen desapercebudes en la societat. Realment la pel·lícula arriba a ser claustrofòbica perquè és com se sent la protagonista. 

És un drama perquè a més a més Lara vol ser ballarina, el cim de l’elegància femenina,  és el  somni que l’encoratja a la lluita. I generalment les ballarines comencen de més menudes la disciplina i l’entrenament, per la qual cosa, Lara necessita més esforç que la resta d’assistents a l’acadèmia.

El paper de Lara l’interpreta un jove ballari que mereix critiques excel.lents, perquè actua de manera impecable, millor impossible. Està brillant. Va haver d’aprendre a ballar de puntes i només ell sabrà el que patiria en l’aprenentatge.  Pràcticament apareix en quasi totes les escenes de la pel·lícula, amb primers plans que, amb la mirada o altres gestos facials, mostren els sentiments que l’afecten. També mostran sovint el cos que tant odia. Fa un paper totalment creïble amb molta sensibilitat en la interpretació. Per moments mentre veia la pel·lícula pensava que l’actor belga Victor Polster s’estava interpretant a si mateix. I no és així Victor és un ballarí professional que ha sabut interpretar amb gran professionalitat a un transsexual.

La pel·lícula mostra la falta d’adaptació al món, partint de la pròpia aparença de la protagonista que no encaixa en el seu cos. Mostra una lluita constant. Lara lluita pel tractament hormonal que requereix un procés i unes condicions físiques adequades, pel patiment degut a l’assetjament de certes xiques companyes, contra l’obsessió d’anar de pressa que comporta perdre la paciència mentre arriba l’operació necessària...per la lluita contra el seu cos  per aconseguir la flexibilitat pròpia de la ballarina. I  tota l’angoixa traspassa la pantalla i es fa present entre els espectadors. Jo mateixa estava angoixada i patia...patia molt.

Per sort no ha de lluitar contra la família perquè la recolza. El pare només vol entendre i li pregunta constantment i per a Lara tanta pregunta també és motiu d’angoixa. Perquè és difícil explicar el que l’apressa i obsessiona, perquè les paraules no poden definir el sentiment de frustració quan no veu els avanços amb la rapidesa que desitja.

La desesperació la du a no escoltar el que li recomanen i al capdavall la du a  un desenllaç que no desvetlle però que ha causat controvèrsia entre la població transexual i ho puc entendre perquè cada cas és diferent. No dic més.

Aixi que benvingudes siguen estes pel·lícules que donen visibilitat al que està amagat, que en vinguin moltes més altres. Encara que tinguin públic minoritari. Als que ens agrada este tipus de bon cine, som fidels i intentem captar amb els nostres  comentaris nous afiliats.

I com no... un gràcies ben gran a qui contribueix a que els espectadors puguem veure pel·lícules no taquilleres. En el meu cas el meu agraïment és al cine de la TV-2 i especialment el cine club Utiye d’Ontinyent que programa amb encert pel·lícules de qualitat, la majoria en versió original, que és  altra manera de veure el cine en el que es capta més l'essència.