RESSENYA LITERÀRIA: LA CASA ALEMANA

LA CASA ALEMANA

Annette Hess

Qui llig les meues ressenyes sap que dic sempre el que en pense. Generalment escric sobre llibres o pel·lícules que m’agraden i si hi ha critiques negatives no dubte en expressar-les. I hui ho vaig a fer ressenyant “La casa alemana”. I comence criticant la llibreria on el vaig comprar. El llibre el vaig adquirir en una "molt coneguda", on junt a altres seleccionats ocupava moltes prestatgeries i taules. I és que malauradament fins i tot, en els llibres hi ha classes socials. És el que critique. Hi eren els llibres que tenen editorials fortes que paguen per ocupar el lloc privilegiat. I no tots els llibres exposats són bons ni estan ben escrits. Però hi estan i avalats per critiques sempre favorables en la solapa. I sincerament, ja ni em fie si són vertaderes i em fan pensar que tal volta són inventades o comprades per a que facen l’efecte iman, un captivador iman en el que els lectors ens solem deixar atrapar.

No va fer falta preguntar si el tenien o no, el llibre estava a la vista. Com no ser un dels llibres més venuts quan està per tot arreu exposat? Una vegada més em  va fer reflexionar-hi sobre el fet evident que la majoria de les llibreries ens venen als lectors els llibres que els interessa vendre, els que tenen un màrqueting molt fort. De fet ho vaig corroborar quan vaig preguntar per un títol d’una autora valenciana i ni sabien qui era, ni de quin llibre en parlava i fins i tot,  al venedor  li costava pronunciar el cognom i el títol demanat. Cert que em fa vergonya que estes coses passen en València en un centre comercial cèntric que presumeix que té de tot. 

Enfadada i intrigada per saber què tenien en valencià, vaig rebuscar i si que en tenen llibres però uns pocs situats en una prestatgeria arraconada i només de l’editorial Bromera. Aixi que bé es pot dir que Bromera és una privilegiada de ficar cap entre tanta editorial potent!. I quan vaig preguntar sobre llibres d’altres editorials em contestaren: “Uff tal vez cueste encontrarlos”

Volia llegir una història concreta sobre Alemanya i els nazis, el llibre ja l’havia vist promocionat a les xarxes socials. Editorial rica és sinònim de promoció segura en tots els llocs. Vaig llegir la contraportada i com no tenia temps d’anar a altre lloc i mirar més, el vaig comprar convençuda que anava a trobar-me una gran història, una història amb  majúscules de les que recordes passats els anys. I no va ser així, tal volta tanta expectativa va fer  que em defraudara.

El tema si que em va semblar interessant. És la història basada en un judici real i tot des de la perspectiva alemanya. El judici va transcorre  l’any 1963 i era contra uns oficials de les SS dels camps d’Auswitch. He estat a Polònia i al camp de concentració i el d’extermini i m’atreia la idea de llegir més sobre la barbàries i les injustícies ocorregudes contra el poble jueu. També era una manera d’introduir-me un poc més en la història d’Alemanya, país que anava a visitar a les poques setmanes. Abans de fer un viatge, solc documentar-me amb llibres, documentals i cine perquè m’ajuda a entendre i assaborir més el país.

El vaig llegir amb avidesa i malauradament des de la primera línia vaig trobar  aspectes que em desagradaven. Sé que la culpa no la té l'autora. Per a mi el llenguatge és fonamental i són les frases ben escrites les que em capbussen en el que es conta. Jo jutge a traves de la manera com està escrita una obra perquè és la que em captiva o no. I en este cas, llegia i perdia el fil corregint mentalment el que jo veia que no estava ben escrit o millor dit traduit. No puc entendre com una editorial de renom traga a la llum una traducció de tan poca qualitat. No se si m’explique. No vull que es mal interpreten les meues paraules.

Segurament l’autora Anettet Hess en la versió original alemanya haurà escrit frases correctes morfològicament parlant, però en la traducció espanyola hi ha algunes expressions mal formulades, altres poc formals com “d’anar per casa” que són uns castellanismes que vulgaritzen el text i que no corresponen al context. També he trobat falta de concordança de verbs, l’ús incorrecte d’alguns pronoms i frases interrogatives mal formulades. I un detall fóra de lloc com cridar al 112 que en 1963 la Unió Europea encara no l’havia unificat com numero d’emergència. O si que existia i estic jo equivocada? Tot em saltava a la vista com un semàfor en roig i em paralitzava la lectura. Era inevitable no enganxar-me. Llegir un text tan mal traduït feia que contínuament perdera l’atenció.  

I pensar que el 90% de les critiques que he llegit sobre este mateix llibre són lloances! No  entenc per què s’ha deixat passar tanta errada i tampoc per què no hi ha critics de professió que es posen les mans al cap front a tantes frases mal expressades.  Pot passar i passa, que de vegades la persona encarregada de la correcció de l’editorial no veu errades simples que no són importants per a la lectura. Això queda perdonat, com autora m'ha passat i com lectora n’he vist moltes i en diverses editorials, grans i no tan grans. Però en este cas, es veu clarament que darrere de la traductora que ha traduït el text al castellà no ha hagut cap persona revistant  el text. Han pensat que amb la traducció n’era suficient. I estem parlant de l'editorial Planeta, que és de les "grans"!

La primera part és lenta i en gran part sobra, és un preàmbul excessivament llarg que no aporta res. I jo em pregunte, per què hi ha tanta obsessió en que les novel·les han de ser llargues. Hi està “Seda”, una de les millors novel·les que he llegit el la meua vida i és molt curta. Llegint a trompicons per culpa de les frases mal fetes vaig trobar uns personatges buits i sense  aprofundir i una trama totalment previsible dirigida per uns protagonistes amb els que es difícil tindre empatia. Eva, la filla d’un restaurant de Frankfurt que és traductora, és una jove estereotipada i el nuvi també. La protagonista mostra una evolució i maduració que la fa més forta, és cert, però al capdavall, el conjunt del llibre deixa questions no resoltes i un final precipitat i absurd.

I després està el narrador omnipresent i que a mi, particularment, en algunes ocasions em molesta perquè descaradament ho sap tot, el que passa i el que no, el que pensen tots, el que senten.... Tot. I no m’ho crec. I en llibres d'esta temàtica llegir un text que siga creible és fonamental. 

Però no tot és negatiu. La base del la novel·la és bona, el tema de l’holocaust és un bon recurs i important per a traure a la llum. Parlar de culpabilitat o el  perdó i el càstig que es mereixen els culpables a traves de la mirada alemanya està bé. També dic que la novel·la es llig fàcilment, tal volta perquè l’autora és guionista i descriu molt l’ambient. De fet, mentrestant llegia, imaginava mentalment una pel·lícula que, per altar banda,  crec que ja està aparaulada. El capítol  quan la delegació alemanya es passeja pel camp de concentració i extermini polonès, m’ha fet recordar el meu passeig particular quan hi vaig estar, on se me posaren els pèls de punta imaginant el passat. També estan bé les sessions del judici explicant, sense detallar molt, el sofriment, fa situar-nos en l’atmosfera asfixiant de la víctima.

Però reincidisc en que tot m’haguera agradat molt més, n’estic segura,  si la versió castellana haguera estat escrita amb un llenguatge curat. No puc perdonar esta manera de destrossar la llengua.