Travessem el pas del Borgo entre boires i pluja, amb una atmosfera
fantasmagòrica, de la mateixa manera a com ho veuria el protagonista de la
novel·la de Stoker.
Deixem Campulung i anem cap al
pas del Borgo i Bistrita, està fent-se el cel negre, els núvols amenacen pluja
i a més a més és ja de vesprada i en unes hores es farà de nit. Quan rellig el
que he escrit pense que sembla un paràgraf de la novel·la Dràcula, però no ho
és, és just el que en estos moments tenim.
El pas del Borgo és un pas de
muntanya que comunica Bucovina, d’on venim amb Transilvània, que és cap a on
anem. Segons la novel·la de Stoker, els dominis del comte Dràcula. Imagine que
tothom té clar que no s’ha de confondre el Dràcula real, princep de Valaquia,
amb el comte Dràcula vampir literari que la imaginació de l’escriptor va
inventar. Cal saber què és cert i què no. Els escriptors agafen veritat i la
barregen amb la ficció.
I de sobte, el que faltava, tenim una avaria que ens obliga a parar i ho
fem en la població més propera, a Vatra Dornei, al costat de l’estació de tren.
Mentre el conductor intenta arreglar-ho de
manera provisional baixem i observem a la gent que espera a l’estació de
tren. Hi ha un poc de tot.
Per sort a la mitja hora
d’estar el conductor capbussat en el motor, ens avisen que ja podem pujar a
l’autobús. I m’alegre perquè no és un lloc molt acollidor. Però l’avaria
continua i encara estem travessant el port. Encara falten uns quilòmetres per arribar al final i anem
amb cert temor que el vehicle ens deixe tirats en meitat carretera, cara a la
nit i amb l’oratge tancat.
Els núvols es desfan i comença a
ploure. És l’estampa perfecta. Dràcula va veure este mateix paisatge de la
mateixa manera a com l’estem veient nosaltres: de manera fosca i tètrica.
Per sort de tant en tant els
rajos de sol apareixen entre núvols i la foscor deixa pas a un poc d
lluminositat.
Però dura poc, de nou la pluja,
de nou la boira... Al llarg del pas del Borgo trobem boscos i xicotets pobles.
Les cases són de fusta i trobe que veig alguna creu que deu ser un cementeri. Alhora
que tètric, és bucòlic, sembla que estem
a Suïssa pels prats verd, i després sembla
que estem a la selva negra pels boscos frondosos que s’hi veuen.
La carrereta va a 1200 metres
d’altura. I cada vegada plou més. La boira tapa part del paisatge.
M’agrada veure a traves del
cristall el paisatge amb pluja, els verds són mes verds, hi ha més contrast...
m’agrada però tanta melancolia en l’ambient fa que el trajecte s’eternitze.
No deixe de pensar en la novel·la
de Stoker i el que deia el protagonista:
“ Y al final vimos como el
desfiladero se abria hacia el lado oriental. Sobre nosostros pendian oscuras y
tenebrosas nubes, y el aire se encontraba pesado, cargado con la opresiva
sensació de trueno.”
Just el mateix que ens passa a nosaltres.
Al capdavall arribem on teníem previst. És un hotel de tres estrelles, però
no anem per quedar-nos a dormir. No!
És un edifici- muntatge turístic creat a partir de la
novel·la, l’hotel Castel Dracula, que a mi particularment no m’agrada. Per a
donar-li credibilitat ens fan entrar
fins i tot per un pati de carruatges, com ho va fer Jonatan el de la novel·la
de Stoker.
Pense, per ser benèvola, que tal volta hem arribat massa tard i que el
personal que hi treballa ja està cansat d’espantar als turistes que ens han
precedit perquè el que és cert és no he trobat ni la mínima gràcia en allò que
han mostrat. La jove que ens ha guiat a la sala de Dràcula tenia molt poca
ànima i no anava ni caracteritzada per horroritzar-nos,
donat que damunt de la seua vestimenta personal, només portava una simple capa vampiresca.
Sé que a l’hotel va molta gent amb xiquets sobre tot al Halloween i altres
que volen viure nits terrorífiques i monogràfiques sobre el tema. Segurament a
tots ells el muntatge estarà ben fet i no opinaran el mateix que jo. HI ha 62
habitacions dobles i tres suites. Nosaltres hem vist poc, encara que per a mi
ha estat suficient. Tal volta haguera esta més completa la visita donant una
volta pels voltants, però com plou a mars, no podem. Estic segura que hi ha
elements complementaris terrorífics que el faran l’escenari. Sense dubte que hi
haurà un cementeri i calaveres.
Eixim de l’hotel de Dràcula a tota pressa perquè plou molt i encara hem d’arribar a Bistrita on tenim l’hotel, que per cert, té el mateix nom que on es va hostatjar
el Jonatan novel·lesc.
Quan estem a la ciutat famosa gràcies a la ploma de l’escriptor irlandès, ja
no plou, sortosament, i encara ens dóna temps de fer un breu passeig i veure
algun carrer antic de la ciutat i les
cases medievals dels mercaders del segle XV i XVI anomenades Sugalete.
Però és un passeig massa ràpid i breu. Al capdavall, sé que en un futur no
recordaré esta ciutat pels monuments sinò pel pas del borgo precedent. I també
la recordaré pels corbs negres... Quants hi ha! No m’agrada molt veure’ls, em
fan sentir por...açó si que em dona por... i no el muntatge de l’hotel.
QUADERN DE VIATGE,
ROMANIA, estiu 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada