Pàgines

divendres, 27 de desembre del 2019

VALÈNCIA: EL CAFÉ DE LAS HORAS

Fa vint-i-cinc anys que va obrir les portes per primera vegada, però quan entrem sembla que tinga cent anys d’antiguitat...i m’agrada. Si tinguera ma casa més a prop, sovint hi aniria llibreta en mà i passaria temps escrivint...com els escriptors d’abans que es passaven les hores als cafès literaris.


M’agrada fer turisme per València… anar a la ciutat de Túria sense motiu mèdic o burocràtic, només pel fet de passejar i visitar el que desconec i per visitar el que m’agrada. Perquè Valencia té molt a veure, monuments i places, també cafès singulars com el que vaig descobrir fa uns mesos. Es tracta del Cafè de las horas que està molt a prop de la plaça la Verge. De fet des de la seua terrassa es contempla el Micalet.



El nom ja és suggerent i a mi em recorda al “Llibre de hores” medieval, aquells llibres populars als segles XIV i XV eren únics, no hi havia dos iguals, perquè es realitzaven per encàrrec i personalitzats per a cada individu, generalment per a la reialesa o la noblesa. Eren llibres que contenien resos o salms. Este cafè,  com els llibres del passat també es pot considerar  “únic” a València. I si no es vol qualificar d’únic, perquè tal volta hi ha alguns del mateix tipus que desconec,  fem-ho dient que és singular,  màgic i original.



És una cafè dels antics encara que tampoc ho és tant. És relativament nou. Relativament, especifique. Acaba de complir vint-i-cinc anys. Va obrir les portes l’any 1994 però aparentment i per decoració sembla que siga de principi de segle XX.

Em recorda els cafès literaris parisencs on anaven els intel·lectuals. Encara que no cal anar tan lluny, també al madrileny cafè Gijón del qual guarde una graciosa anècdota, que en altra ocasió es va repetir a Polònia. I és que un dia fent turisme per Madrid, càmera en mà, vaig entrar per descansar i prendre alguna cosa i em van confondre amb una periodista. D’allò fa molt de temps i aleshores l’esperit literari  encara no l’havia mostrat. Aquella confusió em va sorprendre, ara em ric amb ella. Fa uns anys a Polònia, un dia estava davant les portes d’un museu al que no s'hi podia entrar perquè havien tancat durant unes hores al públic. I és que hi havia uns periodistes d’una revista de divulgació històrica. Doncs un policia, pensant que era una periodista més de la colla que feia el reportatge,  em donava pas a l’interior del museu. Em vaig riure a la gana i em vaig alegrar pensant que tal volta el gust per escriure el portava escrit a la cara.


Al Cafe de las horas, la carta  de menjar i beure està assortida de tes, cafès, cocktails, aigua de València... i pastissos. Jo opte només per un te verd. En no res és hora de dinar. 

Mentre estic prenent el te observe les parets que estan plenes de  decoració. No entenc d’art, és barroca?, és rococó?, és neobarroca? Com em passa sovint m'adone de la meua ignorancia perquè voldria saber  de tot.



Hi ha pintures i escultures, espills i una prestatgeria amb llibres arraconada. Hi ha quadres amb marcs daurats alguns amb imatges de persones que mai hagueren  pensat que estarien presidint un cafè valencià a la vista de tanta gent. Si alçaren el cap...! Tal volta estarien ben contents d’haver acabat en un lloc tan bonic i singular on s’hi respira cultura. Jo mateix em passaria hores asseguda amb una llibreta de notes a la mà escrivint sobre les tauletes redonetes,  si tinguera el cafè mes a prop de casa, seria un dels meus llocs habituals on passar hores, com diu el nom: el cafe de las horas. Només mirant cada detall de decoració pot eixir una història per a una novel.la.




Si, detalls hi ha per tot arreu mesclant cultura i mística. És un ambient de teatre antic, amb les teles roges o color bargina, tampoc sabria definir el color exacte... amb el sostre estrellat i amb bigues de fusta. Ah, i el trencadís al terra.


Hi ha vitrines que guarden escultures i decoració vegetal amb  taronges complementant l’attrezzo junt a garlandes de flors. Fins i tot trobe algun animalet inert. I comptabilitze moltes lampades, de sostre, de taula  i de paret...la llum és el que dona l’ambient  que es busca, íntim i relaxat. Tot està col·locat amb cura, ben pensat, cada pintura, imatge o estàtua ocupa el lloc idoni per que acompanye el que té al costat.



Contràriament al que es pot pensar front a tanta decoració és un lloc on s’hi respira tranquil·litat.  A més a més, quan jo hi sóc hi ha poca gent. No m’imagine que hi  puga haver en alguna ocasió aldarull cridaner, el lloc convida a parlar xiuxiuejant, com quan s’entra a un teatre o a un temple religiós, que no cal cartells que diguen que s’ha de parlar en veu baixa.

Pot ser haja bullici i el to de veu puge quan es programen exposicions fotogràfiques, xerrades o col·loquis, sopars amb música en directe, també trobades o presentacions literàries, però això és tema a banda.

M’agrada El cafè de las horas perquè és com una illa tranquil·la enmig de l’oceà. Només eixir per la porta, ens envaeix de nou la voràgine turística que hi ha a la plaça de la Verge, que és de les més visitades de la ciutat. 



QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, tardor 2019

diumenge, 22 de desembre del 2019

L’ALCASSABA D’ALMERIA

Diuen que el topònim Almeria significa mirall, un espill on es mira el mar...Que bonic! Nosaltres també fem una mirada de la ciutat començant per l’Alcassaba.



Me’n vaig a Almeria, escenari de pel·lícules, és un viatge curt, condensat i tranquil, però desitjat. No conec la ciutat  ni el seu desert  ni la zona costera del Cap de Gata, però durant estos dies ho faré. Ja tocava.

Hi ha diverses opinions sobre l’origen del topònim Almeria, uns diuen que si fa referència a una torre de vigilància de l’Alcassaba, altres diuen que Al Mariyyat significa mirall del mar...o mirador... Em quede amb esta hipòtesi, és la que mes m’agrada: Almeria és un espill on mirar...i això és el que vaig a fer, una mirada a la ciutat que fou molt important en època musulmana.

Tenim un hotel cèntric i és un avantatge, encara que a Almeria no hi distàncies. El primer que anem a visitar és l’Alcassaba, que domina la ciutat i esta considerada bé d’interès cultural junt al barranc de la Hoya i el cerro de san Cristóbal.

Almeria va ser fundada durant la primera meitat del segle X, però abans, passaren tota classe de civilitzacions, des dels fenicis fins als bizantins. Cap ressaltar que l’Almeria musulmana va ser gran i rica, una de les més riques del món islàmic, va ser ciutat d’importància i de gran influència i prosperitat, només la superava Còrdova. I és que en temps de Al-Ándalus el seu port  comercial era punt de referència. El segle XI va ser època d’esplendor.

Des del centre de la ciutat, travessem uns carrers, i alguna costera que altra, fins arribar a les portes de l’Alcassaba. Està situada en un turó aïllat. Hi està, sembla forta, es veu gran, les muralles són altes i grosses i és que tota ella tenia la finalitat de defensar. 


  
El barri de La Almedina i el de Las Chancas s’han format als seus peus.



I es veu la funció defensiva de la fortalesa només mirant les portes d’entrada i els murs que les protegeixen. Una vegada dins, fem un tranquil passeig. Des del primer moment ens adonem de la important tasca de restauració feta. M’agrada.



L’Alcassaba és un dels monuments més importants i visitats d’Almeria. Les seus ruïnes són testimoni d’història i expliquen l’arquitectura civil i militar durant la dominació àrab.

Domina la ciutat. Des de l’Alcassaba s’hi veu Almeria, i especialment el més a prop: el barri de La Almedina i el de Las Chancas, nom que denomina  el depòsit on es curen els peixos per a conserva. El barri de La Almedina és el més antic d’Almeria,  creat sobre un assentament romà en la ciutat califal del segle X. El barri va augmentar de població i es va eixamplar cap al segle XII  creant el barri de La Chanca que tradicionalment ha sigut barri de pescadors. Hi ha molta població d’ètnia gitana i religió musulmana. Conserva la fesomia i en part el traçat antic. Les cases han canviat, han evolucionant, però es conserva l’ambient àrab de carrers estrets i laberíntics amb tocs orientals. Des de la part alta de l’Alcassaba s’hi veu. És bressol de cantaors de fama. L’essència de l’autenticitat del barri ha estat inspiració literària per autors com Goytisolo.

A vista d'ocell, semblen barris d’una ciutat àrab, marroquina o algeriana, les casetes com caixes quadrades, banques o blaves, s’hi endevina ambient deprimit i marginat.



La construcció de l’Alcassaba va ser iniciada per Abderrahman III a l’any 955 i s’enllestí amb el regnat de Jayrán, rei taifa al segle XI.  Al segle XV la ciutat formà part de la corona de Castella al ser conquistada pels Reis Catòlics i va perdre tota la importància anterior com punt important en l’Espanya morisca. Després de la conquista cristiana els reis catòlics i Carlos I  feren reforma de l’Alcassaba.



L’Alcassaba es divideix en tres parts fortificades, dos musulmanes i una cristiana.



La primera part es el que era el campament militar i refugi de la població en cas d’assetjament. hi ha aljubs.. pous.. Al segle XVI un terratrèmol va destruir part de la ciutat i afectà a l’Alcassaba. Com no hi havia documentació ni plànols per fer restauració exacta, en esta part s’hi feren jardins i fonts a l’estil àrab imitant als de la Alhambra de Granada.



De nou, entre els merlets de la muralla, fem mirada als barris que estan als peus de l’Alcassaba.



A l’altra banda, veiem una bonica panoràmica de la muralla de Jayran, primer rei taifa. La veiem des de diferents perspectives i sempre bocabada. És el que queda en peu de l’antiga muralla que envoltava la ciutat. La muralla és llarga, té 1430 metres de longitud, tres metres de grossor i cinc d’altura. Té set torres, tres de planta quadrada d’origen àrab i quatre de planta circular d’origen cristià, manades construir per Alfonso VII.




Està al barranc de la Hoya,  on està el turó de san Cristóbal que conserva les ruïnes  d’un castell cristià.  Des de 1930, a la part mes alta, hi ha una escultura, feta de marbre de Macael, dedicada al Sagrado Corazon que va ser dinamitada en la guerra civil i es va restaurar l’any 2000. Em quede amb ganes de caminar per la muralla, des de l’Alcassaba, travessar el barranc  i arribar al turó de san Cristóbal, per veure de prop l’escultura de marbre que es veu des de la distància. Però no pot ser, ho deixe per a altra vegada, ara no hi ha temps perquè encara queda molt per veure de la fortalesa, de la seua part àrab i de la cristiana.


          
L’Alcassaba amb la seua muralla demostra  encara hui en dia la seua importància per al califat.



Anem pujant.



El Mur de la vela, manat construir per Carlos III, separa el primer recinte del segon, hi està la campana de la vela, anomenada Santa Maria la Mayor, que anunciava fets com mal oratge, tocs de queda, l’arribada  de vaixells... o si hi havia perill o incendi.



El segon recinte era el destinat a la residència dels governats, guàrdies i servidors. Era la ciutat palau. Hi havia mesquita, cases, banys, aljubs, tendes... Els terratrèmols del passat van destruir molt i actualment encara s’està excavant entre les ruïnes.



Entre restos arqueològics que ens fan imaginar com eren els edificis en l’antiguitat trobem un mur que corresponia al palau de Almotacin, del segle XI, que dona al barranc de la Hoya i enmig, hi ha una finestra que té llegenda. Si és certa o no, no em correspon a mi assegurar-ho, en tot cas sobre les llegendes no importa que siguen o no certes, el que importa és que siguen boniques i està, sense dubte, ho és.

La història és la següent. Almotacin tenia un harem i la seua concubina favorita era Galiana. A les masmorres del castell estava tancat un pres cristià que alguna vegada havia vist a la concubina i s’havia enamorat de la seua bellesa. I des de les masmorres li cantava de nit i de dia. Galiana solia treure el cap per la finestra per observar les fonts i el jardins, i aleshores sovint escoltava els càntics d’amor del presoner cristià. I a poc a poc va anar caient rendida front a tanta passió demostrada pel cristià, que havia convertit la concubina en la il·lusió que el mantenia en vida. Galiana va voler conèixer-lo i aprofitant el fet des ser favorita del rei va convèncer els guàrdies que l’acompanyaren a la presó. Galiana s’enamorà. I no va ser una nit sola, van ser moltes nits les que hi anava  a passar les nits amb el cristià apressat. El rei comença a sospitar i al capdavall es va assabentar de la infidelitat.

Galiana sabedora també que el rei agafaria represàlies contra el seu enamorat va voler ajudar-lo a escapar nugant molts mocadors de seda per a que baixara des del la torre al barranc de la Hoya. Després ella fugiria amb ell. Però malauradament  un guardià fidel al rei va veure com escapava i el cristià, per no se  de nou apressat, es va tirar al barranc. Preferia morir abans que ser de nou tancat.  Galiana ho va veure tot des de la seua finestra, s’acabava de truncar el desig d’escapar-se. Des d’aleshores Galiana va caure en un pou sense fons, no va poder suportar el pesar i al poc de temps va morir de tristesa.



En esta zona de la Alcassaba estan la zona anomenada Els banys de la tropa.


I també entrem a dos cases reconstruïdes de les seues ruïnes que acullen exposicions d’objectes de l’època i informen sobre la manera de viure.




Entrem a l’aljub califal, molt ben restaurat.




I abans de deixar esta part, fem una ullada a l’ermita de san Juan que era l’antiga mesquita reconvertida pels Reis catòlics. Construïda entre 1490 i 1523, actualment és auditori.




El tercer recinte és la part més moderna. En arribar els Reis Catòlics al segle XV, manaren construir un castell on estava l’Alcassaba, adaptant el que hi havia a les noves necessitats. Este espai estava protegit peu un fossat, que es traspassava gràcies a  un pont llevadís i unes torres semicirculars.




El recinte estava organitzat al voltant d’un pati d’armes. Enmig del pati hi havia un aljub i un accés al que va ser una masmorra.




La torre de l’homenatge domina el conjunt monumental, servia de residència i es diferència per ser quadrada.




 La torre de la pólvora servia per emmagatzemar els explosius de les armes de la fortalesa.




Les vistes donant la volta al pati d’armes, són precioses, amb l’altura, guanyen en perspectiva. S’hi veu el port d’Almeria i fins i tot el famós cable anglès.




Més a prop, als peus d'on estem,  observem  el barri de la Almedina i al costat el de Las Chancas amb  les cases cova. No ens cansem de mirar les vistes a  esta part de la ciutat que són tan diferents a la resta d'Almeria.





M’agrada este lloc habitat pels almeriencs del passat i on actualment els únics que hi viuen són gats. Hi estan, van al seu aire anant d’ací cap allà i colant-se entre les fotografies dels visitants.




És una visita recomanable. Per tot arreu hi ha molt d’espai verd, jardins i fonts. M’ha sorprès per la grandària i pel nivell de restauració. Tenia la idea preconcebuda que l’Alcassaba estava abandonada de la mà de Deu i m’he trobat un monument amb entrada controlada però que s’accedeix gratuïtament. M’ha agradat l’ambient que s’hi respira, un ambient de tranquil·litat, amb el fons del soroll de  l’aigua córrer per les fonts. Hem anat matí i s’ha notat, l’allau de visitants han vingut després i no han interferit en el nostre passeig relaxat.

Eixim de l’Alcassaba i només iniciar la baixada cap al centre de la ciutat pel carrer La Almedina, el principal del barri, trobem a Jayran. Hi està el governat vigilant l’Alcassaba on va viure tants anys



QUADERN DE VIATGE, ALMERIA, desembre 2019

dimecres, 18 de desembre del 2019

FOTOS i MÚSICA de LA ALBERCA ( Salamanca)




Poble de tradicions i llegendes, on sembla que el temps s'ha parat. M'agrada La Alberca sense gent, la de tardor o hivern. Quan fa bon oratge tal volta està més bonica perquè les flors engalanen les balconades però l'allau de gent impedeix tranquil.litat.


MÚSICA
Rain
de
Bryan Adams


dijous, 12 de desembre del 2019

ALEMANYA: CREUER PEL RIN

Vida tranquil·la vora un dels rius més transitats del món.

Fa trenta anys que vaig fer un creuer pel Rin similar al que hui faig. I el recorde! Us estranya? És que tinc fotos, notes escrites…i va ser molt divertit. Tot em transporta a aquells remots dies. Tal volta algú que no em coneix s’estarà preguntat l’edat que tinc. Podria dir que tinc un grapat d'anys però alhora en són pocs. Just en estos dies que estic per Alemanya celebre aniversari. Dic que en són molts pensant en tots els viatges que he pogut gaudir i dic que en són pocs pensant en els que em queden encara per fer. Viatge des de molt jove i el circuit pel sud d’Alemanya va ser un dels primers. Recorde que era viatge on teniem organitzat només els trajectes i els hotels, la resta era  lliure completament i recorde que tots els companys de viatge érem molt joves.


Eren altres temps. 
A 50 quilòmetres de Frankfurt, hui comencem el trajecte vorejant el Rin. Passem per  Maguncia, bressol de Guttenberg, inventor de la impremta. Guttenberg era fill d’un ferrer i va desenvolupar el seu projecte amb l’ajuda financera d’uns jueus. Quan ja el projecte estava quasi complet se li va acabar la finançament i com no podia seguir els jueus es van quedar l’invent. Guttenberg vivia en la misèria mentre la seua impremta prosperava en mans jueves. Sortosament al capdavall se li ha reconegut l’autoria i en Maguncia  l’estimen i el seu nom està per tot arreu, també se l’estima a Estrasburg i Frankfurt on va viure.

A 29 quilòmetres de Maguncia a la localitat de Bingen am Rhein comença el tram de la Vall superior del Mig Rin, són de 65 quilòmetres, Declarat Patrimoni de la Humanitat per Unesco l’any 2002 per ser un conjunt qe ajunta geologia, història, cultura i industria, per la bellesa del paisatge, els pintorescos pobles que hi ha a la vora i les fortaleses que s’hi veuen en les parts altes de les muntanyes. Són les fortaleses que vigilen el riu des de fa segles.



Els romans van portar el vi. De camí veiem conreu de vinyes que arriba fins el cim, i fa pensar en els bons vins que es criaran en les bodegues. Quan més altes estan les vinyes més dolç està el vi.

Travessem poblets bonics i bucòlics, i parem en el més encisador de tots. Sembla de conte. És Bacharach, i és preciós. Amaga racons acollidors darrere de la muralla, mansions i cases amb entramats de fusta. A hores d’ara està ple de turisme però en estos pobles la vida en hivern no és fàcil.




En els últims anys s’intenta atraure gent amb els mercadets nadalencs. Però hi ha tants!. 



Fent el passeig pel poble he  recordat els poblets de la Selva Negra, al sud d’Alemanya. Que bonics!




S’hi respira l’ambient tranquil que convida al turisme tranquil, de bicicleta, de senderisme, de creuers que paren de poble en poble sense presses. Hi ha camping de caravanes.




Parem a Boppart per embarcar al vaixell que ens portarà a una de les parts més boniques del Rin. Ho era fa trenta anys i ho seguirà sent. No recorde detalls de tants anys enrere, només que vaig passar molt de temps admirant el paisatge i gaudint d’un sol gratificant. Recorde moltes rialles.




És un passeig molt agradable prenent el sol i l’aire contemplant pobles i castells medievals mig enderrocats o restaurats, i també el transit de vaixells de turisme i de càrrega. Quants!  Per alguna cosa diuen que el Rin és el riu més transitat del món. Ho corrobore.




Al vaixell té servei de restaurant i s’hi pot menjar.




De tant en tant una veu d’un altaveu conta alguna cosa del que estem veient, dels castells o dels pobles. Passem per un poble amb un bar que té una  església adjunta i curiosament per anar al bar, s’ha de passar obligatòriament abans d per l’església. Curiosa combinació, no?



Estem arribant a Goar, on nosaltres baixem per seguir el trajecte pel Rin per carretera, però abans de baixar,  de sobte veiem la famosa Roca Lorelei, que és enorme, uns 130 metres d’altura amb parets verticals de pedra cobertes d’arbres. El lloc té llegenda. Diuen que una sirena solia seure en la part més alta de la roca i amb el s seus cants i insinuacions captaven  l’atenció dels mariners dels vaixells que navegaven pel riu. Aquells homes es rendien a la temptació de saber què eren aquells cants tan sensuals i quan arribaven a les punxegudes roques de la base de la muntanya, naufragaven i alguns perdien la vida mentre la sirena continuava impassible pentinant-se els llargs cabells rossos. El que és cert és que en esta part del Rin els corrents de l’aigua són forts i perillosos i tal volta les revoltes per passar la roca portaren a més d’un vaixell a la deriva, si el mariner era poc experimentat. Pot ser la llegenda té una base real. Quan nosaltres passem no escoltem cants però si veiem una estàtua d’una sirena recordant la mitològica.




En este punt el riu arriba  a 200 metres de profunditat. No voldria hi caure! Arribem a Goar i baixem del vaixell.




Des d’este moment agafem de nou carretera i fins a Coblenza seguim gaudint dels mateixos paisatges verdosos i agradables vora el riu.




QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA estiu 2019