M’agrada fer turisme per València… anar a la ciutat de Túria
sense motiu mèdic o burocràtic, només pel fet de passejar i visitar el que desconec i per visitar
el que m’agrada. Perquè Valencia té molt a veure, monuments i places, també cafès
singulars com el que vaig descobrir fa uns mesos. Es tracta del Cafè de las
horas que està molt a prop de la plaça la Verge. De fet des de la seua terrassa
es contempla el Micalet.
El nom ja és suggerent i a mi em recorda al “Llibre de
hores” medieval, aquells llibres populars als segles XIV i XV eren únics, no hi
havia dos iguals, perquè es realitzaven per encàrrec i personalitzats per a cada individu,
generalment per a la reialesa o la noblesa. Eren llibres que contenien resos o salms.
Este cafè, com els llibres del passat també
es pot considerar “únic” a València. I
si no es vol qualificar d’únic, perquè tal volta hi ha alguns del mateix tipus
que desconec, fem-ho dient que és
singular, màgic i original.
És una cafè dels antics encara que tampoc ho és tant. És
relativament nou. Relativament, especifique. Acaba de complir vint-i-cinc anys.
Va obrir les portes l’any 1994 però aparentment i per decoració sembla que siga
de principi de segle XX.
Em recorda els cafès literaris parisencs on anaven els
intel·lectuals. Encara que no cal anar tan lluny, també al madrileny cafè Gijón del qual
guarde una graciosa anècdota, que en altra ocasió es va repetir a Polònia. I és que un
dia fent turisme per Madrid, càmera en mà, vaig entrar per descansar i prendre
alguna cosa i em van confondre amb una periodista. D’allò fa molt de temps i
aleshores l’esperit literari encara no
l’havia mostrat. Aquella confusió em va sorprendre, ara em ric amb ella. Fa uns anys a Polònia, un
dia estava davant les portes d’un museu al que no s'hi podia entrar perquè havien tancat durant unes hores al
públic. I és que hi havia uns periodistes d’una revista de divulgació històrica.
Doncs un policia, pensant que era una periodista més de la colla que feia el reportatge, em donava pas a l’interior del museu. Em vaig riure a la gana i
em vaig alegrar pensant que tal volta el gust per escriure el portava escrit a la cara.
Al Cafe de las horas, la carta de
menjar i beure està assortida de tes, cafès, cocktails, aigua de València... i
pastissos. Jo opte només per un te verd. En no res és hora de dinar.
Mentre estic prenent el te observe les parets que estan plenes de decoració. No entenc d’art, és barroca?, és rococó?, és neobarroca? Com em passa sovint m'adone de la meua ignorancia perquè voldria saber de tot.
Mentre estic prenent el te observe les parets que estan plenes de decoració. No entenc d’art, és barroca?, és rococó?, és neobarroca? Com em passa sovint m'adone de la meua ignorancia perquè voldria saber de tot.
Hi ha pintures i escultures, espills i una
prestatgeria amb llibres arraconada. Hi ha quadres amb marcs daurats alguns amb
imatges de persones que mai hagueren pensat
que estarien presidint un cafè valencià a la vista de tanta gent. Si alçaren el
cap...! Tal volta estarien ben contents d’haver acabat en un lloc tan bonic i
singular on s’hi respira cultura. Jo mateix em passaria hores asseguda amb una
llibreta de notes a la mà escrivint sobre les tauletes redonetes, si tinguera el cafè mes a prop de casa, seria
un dels meus llocs habituals on passar hores, com diu el nom: el cafe de las
horas. Només mirant cada detall de decoració pot eixir una història per a una novel.la.
Si, detalls hi ha per tot arreu mesclant cultura i
mística. És un ambient de teatre antic, amb les teles roges o color bargina,
tampoc sabria definir el color exacte... amb el sostre estrellat i amb bigues de
fusta. Ah, i el trencadís al terra.
Hi ha vitrines que guarden escultures i decoració
vegetal amb taronges complementant
l’attrezzo junt a garlandes de flors. Fins i tot trobe algun animalet inert. I comptabilitze
moltes lampades, de sostre, de taula i
de paret...la llum és el que dona l’ambient
que es busca, íntim i relaxat. Tot està col·locat amb cura, ben pensat,
cada pintura, imatge o estàtua ocupa el lloc idoni per que acompanye el que té
al costat.
Contràriament al que es pot pensar front a tanta
decoració és un lloc on s’hi respira tranquil·litat. A més a més, quan jo hi sóc hi ha poca gent. No
m’imagine que hi puga haver en alguna
ocasió aldarull cridaner, el lloc convida a parlar xiuxiuejant, com quan
s’entra a un teatre o a un temple religiós, que no cal cartells que diguen que
s’ha de parlar en veu baixa.
Pot ser haja bullici i el to de veu puge quan es programen
exposicions fotogràfiques, xerrades o col·loquis, sopars amb música en directe,
també trobades o presentacions literàries, però això és tema a banda.
M’agrada El cafè de las horas perquè és com una illa
tranquil·la enmig de l’oceà. Només eixir per la porta, ens envaeix de nou la
voràgine turística que hi ha a la plaça de la Verge, que és de les més
visitades de la ciutat.
QUADERN DE
VIATGE, VALÈNCIA, tardor 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada