VALÈNCIA: EL CAFÉ DE LAS HORAS

Fa vint-i-cinc anys que va obrir les portes per primera vegada, però quan entrem sembla que tinga cent anys d’antiguitat...i m’agrada. Si tinguera ma casa més a prop, sovint hi aniria llibreta en mà i passaria temps escrivint...com els escriptors d’abans que es passaven les hores als cafès literaris.

M’agrada fer turisme per València… anar a la ciutat de Túria sense motiu mèdic o burocràtic, només pel fet de passejar i visitar el que desconec i per visitar el que m’agrada. Perquè Valencia té molt a veure, monuments i places, també cafès singulars com el que vaig descobrir fa uns mesos. Es tracta del Cafè de las horas que està molt a prop de la plaça la Verge. De fet des de la seua terrassa es contempla el Micalet.

El nom ja és suggerent i a mi em recorda al “Llibre de hores” medieval, aquells llibres populars als segles XIV i XV eren únics, no hi havia dos iguals, perquè es realitzaven per encàrrec i personalitzats per a cada individu, generalment per a la reialesa o la noblesa. Eren llibres que contenien resos o salms. Este cafè,  com els llibres del passat també es pot considerar  “únic” a València. I si no es vol qualificar d’únic, perquè tal volta hi ha alguns del mateix tipus que desconec,  fem-ho dient que és singular,  màgic i original.

És una cafè dels antics encara que tampoc ho és tant. És relativament nou. Relativament, especifique. Acaba de complir vint-i-cinc anys. Va obrir les portes l’any 1994 però aparentment i per decoració sembla que siga de principi de segle XX.

Em recorda els cafès literaris parisencs on anaven els intel·lectuals. Encara que no cal anar tan lluny, també al madrileny cafè Gijón del qual guarde una graciosa anècdota, que en altra ocasió es va repetir a Polònia. I és que un dia fent turisme per Madrid, càmera en mà, vaig entrar per descansar i prendre alguna cosa i em van confondre amb una periodista. D’allò fa molt de temps i aleshores l’esperit literari  encara no l’havia mostrat. Aquella confusió em va sorprendre, ara em ric amb ella. Fa uns anys a Polònia, un dia estava davant les portes d’un museu al que no s'hi podia entrar perquè havien tancat durant unes hores al públic. I és que hi havia uns periodistes d’una revista de divulgació històrica. Doncs un policia, pensant que era una periodista més de la colla que feia el reportatge,  em donava pas a l’interior del museu. Em vaig riure a la gana i em vaig alegrar pensant que tal volta el gust per escriure el portava escrit a la cara.

Al Cafe de las horas, la carta  de menjar i beure està assortida de tes, cafès, cocktails, aigua de València... i pastissos. Jo opte només per un te verd. En no res és hora de dinar. 

Mentre estic prenent el te observe les parets que estan plenes de  decoració. No entenc d’art, és barroca?, és rococó?, és neobarroca? Com em passa sovint m'adone de la meua ignorancia perquè voldria saber  de tot.

Hi ha pintures i escultures, espills i una prestatgeria amb llibres arraconada. Hi ha quadres amb marcs daurats alguns amb imatges de persones que mai hagueren  pensat que estarien presidint un cafè valencià a la vista de tanta gent. Si alçaren el cap...! Tal volta estarien ben contents d’haver acabat en un lloc tan bonic i singular on s’hi respira cultura. Jo mateix em passaria hores asseguda amb una llibreta de notes a la mà escrivint sobre les tauletes redonetes,  si tinguera el cafè mes a prop de casa, seria un dels meus llocs habituals on passar hores, com diu el nom: el cafe de las horas. Només mirant cada detall de decoració pot eixir una història per a una novel.la.

Si, detalls hi ha per tot arreu mesclant cultura i mística. És un ambient de teatre antic, amb les teles roges o color bargina, tampoc sabria definir el color exacte... amb el sostre estrellat i amb bigues de fusta. Ah, i el trencadís al terra.

Hi ha vitrines que guarden escultures i decoració vegetal amb  taronges complementant l’attrezzo junt a garlandes de flors. Fins i tot trobe algun animalet inert. I comptabilitze moltes lampades, de sostre, de taula  i de paret...la llum és el que dona l’ambient  que es busca, íntim i relaxat. Tot està col·locat amb cura, ben pensat, cada pintura, imatge o estàtua ocupa el lloc idoni per que acompanye el que té al costat.

Contràriament al que es pot pensar front a tanta decoració és un lloc on s’hi respira tranquil·litat.  A més a més, quan jo hi sóc hi ha poca gent. No m’imagine que hi  puga haver en alguna ocasió aldarull cridaner, el lloc convida a parlar xiuxiuejant, com quan s’entra a un teatre o a un temple religiós, que no cal cartells que diguen que s’ha de parlar en veu baixa.

Pot ser haja bullici i el to de veu puge quan es programen exposicions fotogràfiques, xerrades o col·loquis, sopars amb música en directe, també trobades o presentacions literàries, però això és tema a banda.

M’agrada El cafè de las horas perquè és com una illa tranquil·la enmig de l’oceà. Només eixir per la porta, ens envaeix de nou la voràgine turística que hi ha a la plaça de la Verge, que és de les més visitades de la ciutat. 

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, tardor 2019