MÀLAGA: ÀLORA

Àlora és un bonic poble blanc malagueny ple de costeres, que està coronat per un castell.

Acabem de fer la ruta pel “Caminito del rey” i encara estic bocabada per la bellesa natural del paisatge que hem trepitjat, sense dubte, és una experiència única.

La ruta l’hem iniciada a Ardales i l’hem acaba a Àlora, és on dinem. El poble està situat, a la Vall del Guadalhorce, a uns 40 quilòmetres de Màlaga. Després del descans omplint la panxa i reposant forces, visitem el poble coronat per un castell, fent  una passejada pels seus carrers amb cases blanques. 

Tenim una guia local, Mª José, que és una experta en història i art. Ho sap tot i ho sap explicar bé. Li dóna passió i èmfasi a cada frase. Gaudeix amb el que fa i ho transmet. Als que hi viuen se’ls anomena alorenys o perotes. Diuen que lo de perotes ve perquè en temps dels Reis Catòlics el repoblador d’eixes terrres s’anomenava Don Pedro.

Àlora té molta extensió territorial i la població viu disseminada. Té un poc més de 13.000 habitants  i limita amb Antequera, que per cert té un torcal digne de visitar. 

 Comencem el passeig seguint a Mª José. La primera parada es l’església la Veracruz construïda al segle XVI i segons conten finançada amb la venda de 12 moriscos.

Després ens dirigim cap a la plaça Fuente Arriba que és punt  neuràlgic del poble. El nom ve per la situació, donat que hi ha altra més avall. En la plaça Fuente Arriba al segle XVII,  hi havia un convent de monges franciscanes que va ser destruït durant la guerra civil.

Al carrer que ix de la plaça, calle La Parra, hi ha cases importants. La burgesia que arribà al poble amb la construcció del ferrocarril s’instal·là en este carrer. Es nota per la riquesa de les façanes, que en tot el poble són la majoria blanques. L’any 1898 l’ajuntament comprà una de les cases  i actualment és la seu consistorial.

El poble conserva algunes torres de les antigues cases, en el nostre passeig en trobem unes poques. És un poble costerut. Sortosament no anem amb presses i les costeres se les agafem amb parsimònia.

Anem cap a la plaça Baixa, nom donat, com és de suposar, per estar a la part baixa del poble. Poc es van calfar el cap els perotes buscant noms!  Però este nom ha canviat. 

Des de 1994 passà a anomenar-se plaça de la Despedia perquè és el lloc on divendres sant se celebra l’encontre entre Jesús natzarè  i la Verge dels Dolors. 

Ens conta Mª José, amb un brillo especial als ulls d’emoció, que és una gran festa que tothom viu amb gran devoció i que atrau a visitants de la comarca. Està catalogada festa d’interès turístic Nacional d’Andalusia. Continua contant que és un espectacle digne de veure quan els portadors s’agenollen tots alhora varies vegades. Mª José ho conta amb entusiasme, just la vesprada del dia d’abans a quan ens ho conta va  viure la festivitat un any més.

A la plaça la Despedia, està l’església de l’Encarnació del segle XVII, que m’agrada molt. Quan arribaren els Reis Catòlics substituïren els elements àrabs per cristians, així que sobre la mesquita construïren l’església. De l’antiga queda poc perquè un terratrèmol la va destruir. És una de les esglésies mes grans de la província de Màlaga. Es va edificar entre 1600 i 1699, numero redó, pe això ho recorda tan exactament Mjosé i tothom. Té planta rectangular i tres naus amb unes grosses columnes.

Al costat està el museu municipal Rafael Leria, menudet però acollidor. És un element més del patrimoni històric i artístic del poble. El museu està en una construcció mudèjar del segle XVI, Escuela de Cristo, que possiblement va ser capella d’un desaparegut hospital de San Sebastian constituït pels reis catòlics. Va ser seu de l’ordre sacerdotal escuela de cristo, d’ahi el nom de l’edifici.

Sembla que estem dins d’uns banys àrabs. És una sala quadrangular amb pilars que aguanten les voltes del sostre. Les parets són rajoles.

 
A la plaça també hi és el mirador de Cervantes, en un edifici construït l’any 1967 per fer homenatge del pas de Cervantes pel poble. Durant l’època de Felip II, abans d’escriure l’obra que el catapultà a la fama, va ser recaptador per a la corona d’impostos al poble durant set anys.

Des del mirador hi ha vistes a la Vall de Guadalhorce. Hi ha un mosaic del poble representant al Don Quixot i Sanxo Panza, els universals personatges creats per l’escriptor.

Anem cap al castell i hem de pujar de nou una costera, la de calle ancha, antigament la principal i més ampla del poble. De nou ens adonem que es van calfar poc el cap buscant nom als carrers i places. És un dels carrers mes antics. És molt costerut i ens conta M ª José que cada any emociona veure com divendres sant  la brigada de paracaidistes porten el tron de Jesus Natzarè  a tota pressa.

Però l’esforç de pujar el carrer empinat paga la pena. Les vistes d’Àlora són magnifiques. S’hi aprecia la disseminació de cases que hi ha. La població no està concentrada sinò que el terme ocupa molt d’espai i tots són habitants d’Àlora.

      Al castell hi ha un curiós detall. A l’interior del recinte hi ha una ermita, hi ha panteons familiars, i és que va ser cementeri fins fa poc. Els castell construït en època àrab encara que té orígens fenicis i romans, va ser declarat monument nacional l’any 1931.

Després de la reconquista, la mesquita es convertí en la primitiva església de l’Encarnació, destacant la capella del Natzarè, s’hi conserva l’altar major i la volta estrellada. Hi ha la imatge del Natzaré de 1945 que va substituir la del segle XVII i la Verge de les ànimes.

De tornada, ja baix al poble, veiem el monument a la Faenera de principi del segle XX, feta en bronze i mostra els oficis que feien antigament les dones a Alora: netejar i embolicar les taronges que exportaven. Hi ha un mosaic que mostra una part del poble.

QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019