RESSENYA LITERÀRIA: LARGO PÉTALO DE MAR

LARGO PÉTALO DE MAR

d'Isabel Allende

“Largo Petalo de mar” és una novel·la en la qual el viatge està present en tot moment. 

És un viatge explicant part de la història del segle XX en el qual, per una banda mostra l'època espanyola de guerra i postguerra, i després la xilena des del anys 40 fins al 90 passant pel colp d’estat de Pinochet. Isabel Allende ens guia en esta didàctica històrica servint-se d’uns personatges reals i de ficció i endinsant-nos en una trama convidant-nos a fer els viatges que porten als protagonistes d’uns llocs a altres.

Isabel Allende relata primer una realitat dolorosa espanyola protagonitzada per dos personatges de ficció catalans. És un viatge cap a l’exili, primer fugint cap a França a peu pels Pirineus i després el viatge en un vaixell Winnipeg que anà des de França a Sud-america. El vaixell va existir realment. Eixiren de Bordeus i la destinació era Valparaiso, que aleshores era un paradís de pau i llibertat. Va ser el poeta Pablo Neruda, cònsol de Xile a Espanya, qui va fletar el vaixell l’any 1939 finançat amb diners recaptats de diversos organismes i entitats. El vaixell s’emportà més de dos mil exiliats republicans que fugien de Franco. El mateix Neruda va fer la selecció dels candidats a pujar al vaixell en Paris. Estos fets són reals. L’autora va escriure el seu relat amb fidelitat perquè va conèixer a dos persones espanyoles que feren el viatge en el vaixell i li contaren les seues experiències. Esta part és la que més m’ha agradat.

El títol és peculiar. Són versos de Pablo Neruda descrivint Xile que només llegir la portada del llibre em captaren l‘atenció. El títol és poesia i em va fer pensar que a l’interior Isabel Allende hauria escrit més “poeticament”, com sovint escriu Allende. Si que hi ha algunes frases que tenen un ritme i una sonoritat plenes de bellesa, però n’esperava més. Però no importa, l' autora escriu bé i està dotada de facilitat narrativa. La novel·la es entretinguda, és llig fàcilment i tracta una trama interessant.  

Neruda està molt present, apareix en alguns moments i  cites de la seua obra encapçalen els capítols. I a més a més saber de l’autor, fa ganes de llegir o rellegir la seua obra i conèixer la seua vida en Illa negra, on va morir. M’ha fet ganes de conèixer este llogaret que segurament estarà impregnat de la seua màgia poètica.

El llibre comença molt bé, el relat atrapa, els personatges i la relació entre ells convida a saber més.  És un relat pausat que va mostrant el pas del temps. L’atenció no es perd, en part també perquè conta la història d’Espanya, que encara que se sap de sobra m’ha resultat propera. Però cap a l’últim terç del llibre, els anys passen massa ràpid, para massa en la política xilena i no detalla en les vides dels personatges. I ho he tirat en falta. Eixe canvi i falta t’equilibri en ritme no m’agrada, li lleva uniformitat al contingut. A més a més  pense que és  predicible. Però són apreciacions infimes que no han de tirar enrere llegir esta autora i esta història que en conjunt és bonica.

El protagonista masculí és Victor Dalmau que és una bona persona, conformista, submís,  que al final accepta com li venen les coses i es codeja amb personatges rellevants políticament. Però els femenins estan millor representats. Destaquen dos amb una força brutal. 

Està en primer lloc Juana Nancucheo, que m’agrada, és una mestissa d’origen crioll i indígena que, segons diu té edat difícil de determinar i que està present des de l’inici. És l’encarregada de l’organització domèstica en la família protagonista  xilena, però en realitat controla més i és un fort pilar. 

I està Roser Bruguera, la catalana que es cria entre un ramat d’ovelles i arriba a unes quotes de cultura insospitades gràcies a les seus dots musicals. M’agrada Roser perquè és una dona valenta, encara que  tanta sapiència  i domini de la situació en tot moment no em resulte molt creïble. Tambè he trobat falta de sensibilitat en Roser, com si ser valenta i forta fora incompatible amb mostrar uns sentiments. En realitat les històries d’amor i passió no em resulten atraients perquè són relacions fredes. I que em perdonen els fans d'Allende per tanta critica subjectiva, és que de vegades reconec, analitze massa cada frase.

També hi ha altres personatges femenins amb pes, com Ofelia, que encara que se n’ix de la norma trencant la norma social, al capdavall, perquè és el que toca,  acaba sent el personatge típic que es deixa arrossegar per l’entorn classista de l’època. Tanmateix la infermera Elisabet si que m’agrada perquè em sembla conseqüent en tot el que diu i fa. I al capdavall és un personatge important perquè uneix el relat des de l’inici al final.

“Largo petalo de mar” tracta temes dels quals sempre és bo conèixer perspectives diferents. M'agrada que s'aborde el  tema dels estrangers i la integració, el llibre deixa veure com amb bona voluntat els forasters poden formar part activament de la nova societat on van. També tracta el tema dels arrels, que no sempre són els del lloc de naixement i el de l’amor en la maduresa, el que senten els protagonistes després de molts anys de matrimoni de conveniència.

En resum només per llegir bona literatura l’aconselle, malgrat totes les critiques esmentades. De vegades el plaer en la lectura d’un llibre no és el que diu sinò en com ho diu.  I Allende sempre diu molt bé totes les coses.