ESCRITO EN EL AGUA
Paula Hawkins
M’agrada viatjar llegint perquè imagine els llocs que el
text descriu. Ho faig sovint. Totes les novel·les estan situades en escenaris, alguns
són reals i altres no tenen nom concret i el lector és lliure de situar l’emplaçament
on vol. En este cas l’acció transcorre en Anglaterra i en un poble menudet, en
un d’eixos que tothom coneix la vida de la resta i tant de control pot resultat asfixiant.
Qui és de poble, sap de què estic parlant. És la tònica general en qualsevol llogaret,
en els d’Espanya també. Hi, no hi ha secrets, tothom sap i si no sap, s’ho
inventa.
En este cas, tot el que s’hi viu i tot el que es conta girà
al voltant d’un riu i d’uns tolls d’aigua on mor gent. Quina és la causa, si és
suïcidi o assassinat, no se sap en un principi, s’ha de llegir pas a pas per
saber què ha passat en cada víctima.
M’agrada molt com l’autora escriu. En el seu dia ja vaig
llegir “La chica del tren” i la vaig ressenyar alabant el treball en contingut
i forma. El llibre “Escrito en el agua” és
entretingut i està format per capítols breus amb frases curtes i senzilles. Especialment m’agrada
que tota la història està contada utilitzant la forma verbal present. Li dona
agilitat a l’acció encara que de vegades haja trams més lents perquè no
transcorre cap fet. Pàgina a pàgina s’hi va construint una intriga pausada,
lenta però interessant i captivadora. El llibre provoca curiositat per arribar
al desenllaç i fa sospitar de tothom. Unes vegades el capítol està escrit en
primera persona i el mateix protagonista explica el que passa, altres està en tercera
persona i és un narrador el que guia. I a mi, que generalment no m’agraden els
narradors que ho saben tot i fa poc creïble el que conten, esta vegada no
m’importa que em conten sobre el personatge perquè és un relat vist des de
fora, no des de l’interior de la persona. També hi ha capítols en els que la protagonista
parla amb la germana Nel, que és l’altra protagonista, que és alhora la víctima
per la qual comença la trama. Nel està molt present, encara que ja no tinga
vida. També hi ha capítols que són els manuscrits que escrivia la difunta
resultat de les investigacions on
explica qui eren les dones ofegades al toll, intentant saber si foren
assassinats o suïcidis. Tot junt és un compendi intrigant i ben escrit que va
atrapant al lector pausadament, fent símil a les aigües on s’ofeguen les
victimes, el relat va engolint-se el lector fins enfonsar-lo dins del riu.
Es una novel·la que tracta temes propers i pense que hi
haurà gent que se sentirà identificada quan parla de la infantesa en els estius
al pobles. Però especialment aborda el tema de la incomunicació. I és que passa
moltes vegades, no parlem entre nosaltres i ens creem unes veritats que són
subjectives i falses, i acaba trencant relacions i destruint les persones. Parla
de com es pot tergiversar una mateixa informació, com un mateix fet es pot veure
de diverses maneres. I mostra infàncies marcades per tràgics fets i la força i
presència de la por en edat adulta, arrossegada d’anys enrere.
Tal volta l’aspecte negatiu és que hi ha molts
personatges que van apareixent i enreda la lectura, però a poc a poc van
perfilant-se, i no importa llegir sense saber exactament qui parla perquè el
mateix contingut ho va aclarint.
Mostra molts enrenous familiars, i amors i desamors, com
passa en la vida. En este poble la diferència són les morts en circumstàncies
estranyes. També són interessants els canvis d’actitud, com evolucionen els
personatges. La protagonista principal, Jules, evoluciona i canvia la manera de
veure a la germana ja difunta perquè se n’adona que el que creia era real no ho
era. També canvia d’actitud Lena, la neboda que fins i tot canvia de nom a la
tia i passa d’anomenar-la Julia a Jules trencant el distanciament inicial. Lena
es torna una adolescent molt madura.
M’ha fet pensar sobre el fet d’escorcollar en la vida dels
altres, no en pla de xafardeig sinò en pla d’investigació històrica o periodisme.
Hi ha gent que no li agrada que la investiguen ni a ella ni als familiars
perquè es donen casos, malauradament, que quan s’escriu s’inventa i es canvia
la realitat. Pense que tot té un límit i sobre tot s’ha de ser respectuosos amb
les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada