LA CHICA DEL TREN
Paula Hawkins
EL LLIBRE
Hui us escric la ressenya d’un best seller. Diuen d’este llibre que és un fenomen mundial, un thriller com pocs s’han escrit abans. I la fama, sempre porta més fama darrere. En cap llibreria, de més de trenta països, falta.
Comence a llegir el llibre amb incredulitat per corroborar si és cert. No puc evitar ser escèptica front a tantes bones paraules, però alhora m’agrada comprovar sempre fins on hem de fiar-nos de les “grans” critiques, de les que avalen importants periòdics i periodistes, les que la majoria de gent creu a cegues perquè estan fetes amb mestria per a convidar a comprar el producte.
A mi em motiva llegir-lo perquè parla sobre un tren, i a mi, ja sabeu els qui em coneixeu, que tot el que sona a viatge m’agrada. El títol capta, la portada també. Així que, quan estic a punt de llegir les primeres línies em dic a mi mateixa que tal volta este llibre està bé i no és un simple producte del màrqueting pensat en els diners.
Ara ja puc jutjar, “La chica del tren” és un llibre que "puc recomanar", però en certa mesura, no és el gran llibre perfecte mereixedor de tantes lloances. De vegades ens deixem arrossegar pel màrqueting i llegim el que els “grans” volen. Des d’ací llance un clam de part dels autors amb llibres quasi desconeguts que són bons per temàtica, estil i contingut, però per falta d’un suport de màrqueting fort, fins i tot els amics deixen de costat perquè no és el llibre de moda que impera en totes les llibreries.
Sobre “La chica del tren”, no em desagrada ni el contingut ni la forma. Pense que està ben escrit, però la primera part es fa reiterativa i lleugerament llarga, a més a més el final és precipitat i pense que un poc pensat per portar-lo a la pantalla cinematogràfica.
Sobre el contingut opine que està ben perfilat i la manera de presentar-lo és original: el fil conductor és la finestra del tren. Així mostra tot allò que es veu o es creu veure a traves de la finestra. És el tema dels “voyeurs” o “mirons”, els que es capfiquen en la vida dels altres obsessivament. A més a més tracta el tema de l’alcoholisme i les conseqüències de ser depenent d’una botella.
Sobre la forma en que està escrit, en primera persona i en present, fa que siga un relat directe, trepidant, intens. És el que especialment m’agrada, no en este solament, en qualsevol llibre. No és un recurs que l’autora ha inventat, encara que haja algun lector que ho pense, hi ha altres novel•les escrites de la mateixa manera. Particularment els textos escrits quasi seguint el pensament del protagonista m’atrapen. En “La chica del tren”, ho aconsegueix, perquè és de lectura fàcil. I no només seguim pas a pas el que fa o pensa la protagonista principal, Rachel, sinó també la resta dels personatges parlen de manera directa.
La novel•la és un thriller psicològic que tracta les relacions de parella i el que m’agrada és el joc de donar veu a diversos narradors parlant del mateix fet. I tampoc és l’única vegada que s’empra esta tècnica ni cap innovació de l’autora: la vida està formada per diverses perspectives i és un encert mostrar-les.
Esta ressenya no és fàcil fer-la. No puc contar molt al voltant de què passa per a no destapar la intriga que cap al final va desenvolupant l’autora. He de tenir cura de no fer comentaris que delaten pistes que desvetllen els interrogants que a poc a poc es generen. Així i tot us done unes pinzellades per introduir la temàtica d’esta novel•la d’intriga, on l’escriptora mana i els lectors som titelles a qui convenç en cada pàgina de qui pot ser o no ser el o la culpable .
Rachel, la protagonista no és un personatge agradable, ni dels que cauen bé. Més bé al contrari, el seu comportament irrita per la seua dependència incontrolable a la beguda. De vegades el lector pot sentir compassió per ella perquè és una víctima més pel seu problema. És inestable, té falta d’afectivitat i per estar borratxa la tiren de la feina. Però ella, incapaç d’afrontar la veritat cada dia puja al tren i va cap a Londres com si la seua vida fora la mateixa. I cada dia, mati i vesprada i a meitat trajecte, el tren para en una semàfor davant d’unes cases, que a ella li resulten familiars perquè es on vivia abans i on viu el seu ex marit amb la seua nova família. Rachel està obsessionada amb ells i sovint els assetja. Quan el tren para al semàfor a Rachel li dóna temps a escodrinyar la casa que enfronta, la casa de Megan i Scott. I els observa i analitza inventant alhora una vida ideal. Un dia Megan desapareix. I ella ha vist un detall que la resta de la gent no pot saber. Comença doncs la seua particular manera d’investigar partint del fet que va estar en la zona el mateix dia que la jove desapareixia. Però la protagonista té una llacuna mental degut a l’alcohol i no recorda res del que passà eixe dia.
En “La chica del tren” res és el que sembla. Ben aviat veurem la novel•la en pel•lícula, ja he vist el tràiler, però no us espereu, ja sabeu que sempre és millor la lectura.
LA CHICA DEL TREN
Passats uns mesos de la lectura de “La chica del tren”, he vist la pel•lícula i no m’ha agradat i és més, ha aconseguit que oblidara les poques coses bones que veia del llibre, perquè al capdavall m’ha fet veure que tan l’obra escrita com la de pantalla, que és prou fidel al text original, són simple entreteniment, del que arriba i passa, i s’oblida fàcilment.
La primera part és avorrida i massa lenta, sense cap ingredient que enganxe, passa com en el llibre. I jo em pregunte, no és premissa d’este tipus de pel•lícules mantenir en constant intriga? Reconec que els ulls se me tancaven i si no ho feia era per no desaprofitar els diners que costa l’entrada del cine, que no en són pocs.
Per dir algun aspecte positiu, pare l’atenció en la interpretació de la protagonista. No és fàcil fer el paper d’alcohòlica, encara que en alguns moments el doblatge queda sobre actuat i li lleva mèrit. I si algun ensenyament aporta, és el fet de mostrar clarament la vida infernal que suposa el alcoholisme i en este cas, veure l’actriu poques vegades èbria és més efectiu que llegir l’horrible vida que comporta estar borratxa constantment.
Si la pel•lícula acaba sent un de les més taquilleres de l’any acabaré preocupant-me, perquè voldrà dir que ni com lectors ni com espectadors sabem jutjar, significarà que ens deixem arrossegar i que no sabem distingir els productes de qualitat. I tot junt, no porta res bo a la societat.
.
Hui us escric la ressenya d’un best seller. Diuen d’este llibre que és un fenomen mundial, un thriller com pocs s’han escrit abans. I la fama, sempre porta més fama darrere. En cap llibreria, de més de trenta països, falta.
Comence a llegir el llibre amb incredulitat per corroborar si és cert. No puc evitar ser escèptica front a tantes bones paraules, però alhora m’agrada comprovar sempre fins on hem de fiar-nos de les “grans” critiques, de les que avalen importants periòdics i periodistes, les que la majoria de gent creu a cegues perquè estan fetes amb mestria per a convidar a comprar el producte.
A mi em motiva llegir-lo perquè parla sobre un tren, i a mi, ja sabeu els qui em coneixeu, que tot el que sona a viatge m’agrada. El títol capta, la portada també. Així que, quan estic a punt de llegir les primeres línies em dic a mi mateixa que tal volta este llibre està bé i no és un simple producte del màrqueting pensat en els diners.
Ara ja puc jutjar, “La chica del tren” és un llibre que "puc recomanar", però en certa mesura, no és el gran llibre perfecte mereixedor de tantes lloances. De vegades ens deixem arrossegar pel màrqueting i llegim el que els “grans” volen. Des d’ací llance un clam de part dels autors amb llibres quasi desconeguts que són bons per temàtica, estil i contingut, però per falta d’un suport de màrqueting fort, fins i tot els amics deixen de costat perquè no és el llibre de moda que impera en totes les llibreries.
Sobre “La chica del tren”, no em desagrada ni el contingut ni la forma. Pense que està ben escrit, però la primera part es fa reiterativa i lleugerament llarga, a més a més el final és precipitat i pense que un poc pensat per portar-lo a la pantalla cinematogràfica.
Sobre el contingut opine que està ben perfilat i la manera de presentar-lo és original: el fil conductor és la finestra del tren. Així mostra tot allò que es veu o es creu veure a traves de la finestra. És el tema dels “voyeurs” o “mirons”, els que es capfiquen en la vida dels altres obsessivament. A més a més tracta el tema de l’alcoholisme i les conseqüències de ser depenent d’una botella.
Sobre la forma en que està escrit, en primera persona i en present, fa que siga un relat directe, trepidant, intens. És el que especialment m’agrada, no en este solament, en qualsevol llibre. No és un recurs que l’autora ha inventat, encara que haja algun lector que ho pense, hi ha altres novel•les escrites de la mateixa manera. Particularment els textos escrits quasi seguint el pensament del protagonista m’atrapen. En “La chica del tren”, ho aconsegueix, perquè és de lectura fàcil. I no només seguim pas a pas el que fa o pensa la protagonista principal, Rachel, sinó també la resta dels personatges parlen de manera directa.
La novel•la és un thriller psicològic que tracta les relacions de parella i el que m’agrada és el joc de donar veu a diversos narradors parlant del mateix fet. I tampoc és l’única vegada que s’empra esta tècnica ni cap innovació de l’autora: la vida està formada per diverses perspectives i és un encert mostrar-les.
Esta ressenya no és fàcil fer-la. No puc contar molt al voltant de què passa per a no destapar la intriga que cap al final va desenvolupant l’autora. He de tenir cura de no fer comentaris que delaten pistes que desvetllen els interrogants que a poc a poc es generen. Així i tot us done unes pinzellades per introduir la temàtica d’esta novel•la d’intriga, on l’escriptora mana i els lectors som titelles a qui convenç en cada pàgina de qui pot ser o no ser el o la culpable .
Rachel, la protagonista no és un personatge agradable, ni dels que cauen bé. Més bé al contrari, el seu comportament irrita per la seua dependència incontrolable a la beguda. De vegades el lector pot sentir compassió per ella perquè és una víctima més pel seu problema. És inestable, té falta d’afectivitat i per estar borratxa la tiren de la feina. Però ella, incapaç d’afrontar la veritat cada dia puja al tren i va cap a Londres com si la seua vida fora la mateixa. I cada dia, mati i vesprada i a meitat trajecte, el tren para en una semàfor davant d’unes cases, que a ella li resulten familiars perquè es on vivia abans i on viu el seu ex marit amb la seua nova família. Rachel està obsessionada amb ells i sovint els assetja. Quan el tren para al semàfor a Rachel li dóna temps a escodrinyar la casa que enfronta, la casa de Megan i Scott. I els observa i analitza inventant alhora una vida ideal. Un dia Megan desapareix. I ella ha vist un detall que la resta de la gent no pot saber. Comença doncs la seua particular manera d’investigar partint del fet que va estar en la zona el mateix dia que la jove desapareixia. Però la protagonista té una llacuna mental degut a l’alcohol i no recorda res del que passà eixe dia.
En “La chica del tren” res és el que sembla. Ben aviat veurem la novel•la en pel•lícula, ja he vist el tràiler, però no us espereu, ja sabeu que sempre és millor la lectura.
Extracte de la ressenya publicada a VILAWEB 30-9-2016
LA CHICA DEL TREN
director:Tate Taylor
LA PEL·LÍCULAPassats uns mesos de la lectura de “La chica del tren”, he vist la pel•lícula i no m’ha agradat i és més, ha aconseguit que oblidara les poques coses bones que veia del llibre, perquè al capdavall m’ha fet veure que tan l’obra escrita com la de pantalla, que és prou fidel al text original, són simple entreteniment, del que arriba i passa, i s’oblida fàcilment.
La primera part és avorrida i massa lenta, sense cap ingredient que enganxe, passa com en el llibre. I jo em pregunte, no és premissa d’este tipus de pel•lícules mantenir en constant intriga? Reconec que els ulls se me tancaven i si no ho feia era per no desaprofitar els diners que costa l’entrada del cine, que no en són pocs.
Per dir algun aspecte positiu, pare l’atenció en la interpretació de la protagonista. No és fàcil fer el paper d’alcohòlica, encara que en alguns moments el doblatge queda sobre actuat i li lleva mèrit. I si algun ensenyament aporta, és el fet de mostrar clarament la vida infernal que suposa el alcoholisme i en este cas, veure l’actriu poques vegades èbria és més efectiu que llegir l’horrible vida que comporta estar borratxa constantment.
Si la pel•lícula acaba sent un de les més taquilleres de l’any acabaré preocupant-me, perquè voldrà dir que ni com lectors ni com espectadors sabem jutjar, significarà que ens deixem arrossegar i que no sabem distingir els productes de qualitat. I tot junt, no porta res bo a la societat.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada