RESSENYA de cine DISCO, IBIZA, LOCOMÍA

DISCO, IBIZA, LOCOMÍA

Director:Kike Maillo

Voleu saber quina moguda hi havia a Eivissa durant les dècades de 1980 i 1990? Voleu conèixer la història d’un grup de ballarins que es feren famosos pels seus ventalls gegants i vestimentes cridaneres de muscleres exagerades? Doncs si la resposta és afirmativa, heu de veure esta pel·lícula: Disco, Ibiza, Locomia.

Jo l’he vista i he de dir que, sense ser un “pel·liculón” memorable ni res transcendental,  m’ha agradat perquè m’ha fet retornar al passat. I és que qui, com jo, en aquella època era un o una jove acabat d’eixir de l’adolescència, esta història li sonarà perquè aquells xics ballarins que iniciarien una carrera musical, eren molt famosos i a més, fins fa relativament uns anys es parlava del grup. Jo concretament, recordava veure’ls actuar en la tele, i posteriorment havia escoltat pinzellades del que passà amb el grup, recordava enfrontaments però no acabava d’entendre. Ara ja en sé un poc més d’aquell grup de joves que tenien més o menys la mateixa edat que jo.

A més, a mi, veure la pel·lícula m’ha recordat una part molt personal. Encara que no sóc de les que expliquen aspectes propis, excepte els dels viatges, hui vaig a fer-ho, perquè no deixa de ser una anècdota graciosa i a més a més, pot entrar en la catalogació d’experiència viatgera. I és que Locomia començà com un grup de ballarins que dissenyaven la seua pròpia vestimenta i l’any 1984 iniciaren la seua trajectòria actuant en la discoteca Ku d’Eivissa, la més important d’Europa en aquella època. Doncs en eixa discoteca estiguérem les meues amigues i jo uns anys abans que el grup començara a ballar en aquella gran passarel·la de la discoteca.

Un estiu les amigues anàrem de camping a  Dènia però als pocs dies, veient com el ferry eixia cada dia des del port direcció a Eivissa, decidirem, en un pensat i fet, anar-nos-en a l’illa balear. No vaig a detallar com arribàrem i com aconseguírem plaça immediatament en el camping de sant Antoni que estava sempre ple. Això no ve al cas. El que si té a veure és que en Eivissa teníem una amiga que aconseguia fàcilment  entrades de la famosa discoteca Ku i ens en donava totes les que volíem de manera gratuïta. 

El primer dia que anàrem quedàrem bocabadades del que veiem, la gent, l’ambient... tot era un espectacle. En eixir una cosa teníem clara, que quan tornàrem havíem de canviar la manera de vestir, perquè anar “normal” desentonava en l’ambient del lloc, que a més feia festes temàtiques i tothom portava roba estrafolària,  complements i sabates res inusuals. Així que vam tornar una altra nit però ja no desentonàvem. Recorde que vam convidar uns companys de càmping bascos, tots ben forts i alts, i sempre recordaré que un d’ells em deixà una samarreta blava de cotó que em vaig posar nugada amb un cinturó i em venia com un vestit. No recorde les amigues com es van vestir, ara tinc curiositat i els ho preguntaré. La veritat és que va ser una nit inoblidable que acabava a les 7 del mati perquè a les 8 agafàvem el ferry de tornada cap a casa. Mare meua! És el que fa ser jove...

Un record porta a altre, així que em ve al cap una altra nit llarga i inoblidable celebrant un casament d’uns amics, en la discoteca Joy Eslava de Madrid, on he vist en la pel·lícula, que el grup aconseguí un contracte de treball...Quins records...! Aquella nit també arribarem a l’hotel a la matinada...i recorde que les xiques, descalces, tacons en mà...i com ens miraven, rient, els empleats de l'hotel al mostrador, que romanien de guardia...

Així que recordant estes anècdotes he vist la pel·lícula i repeteisc que m’ha agradat perquè a més ressalta la figura femenina del grup, que en el seu moment pràcticament estava amagada sempre complint un paper secundari. La figura femenina era Lurdes Iribar, interpretada per l’actriu Blanca Suarez, que junt a Xavier Font, interpretat per Jaime Lorente, eren els dissenyadors del grup. Lurdes seria considerada sempre com la quinta integrant del grup, però acabà “liquidada”, com diu en la pel·lícula, fent referència a que arribà un moment en que segons el productor, en l’escenari una dona sobrava.

Si, hi ha moltes curiositats en la trajectòria del grup i veient la pel·lícula s’entenen. Només començar a veure la pel·lícula vaig recordar quan es va descobrir que el grup cantava en play back i ara entenc la raó. Resulta que qui cantava era el productor i manager Jose Luis Gil que tenia la veu molt greu, mentrestant  els integrants del grup movien la boca fent com si cantaren.  Al capdavall el que sempre defensava Xavier Font, l’ànima mater de Loco mia,  és que ells eren ballarins i el que importava era l’estètica i el ball, i no la veu.

Des del 1984 fins a 1987 foren els inicis a Eivissa i en el ku ballant, vestint de manera cridanera i creant una identitat de grup amb els ventalls i les muscleres. En el Ku, Xavier Font regalà uns sabates en punta, dissenyades per ell, a Fredy Mercuri que en 1987 celebrava en la discoteca el seu aniversari.

En eixe mateix any el productor Jose Luis Gil s’oferia a Xavier Font com a manager i representant per a crear un grup musical i és quan comença una nova etapa que acaba sent un fenomen internacional. L’etapa de bonança i fama acaba l’any 1993, quan per rivalitats i altres conflictes el grup es va desfer. Des d’aleshores la marca Locomia inicial,  ja no es podia emprar. El que arribà després van ser intents d’aconseguir l’èxit del principi però mai arribaria a ser el mateix.

Acabe dient que aconselle veure la pel·lícula perquè distrau i mostra una realitat i una Eivissa autèntica i diversa. A més està ben tractada, parant l’atenció en l’aspecte més humà dels protagonistes, que veuen com de vegades es compleixen els seus somnis però també com alguns somnis acaben sent malsons.