RESSENYA LITERÀRIA: LA SOSPECHA DE SOFIA

LA SOSPECHA DE SOFIA

Paloma Sánchez-Garnica

“LA SOSPECHA DE SOFIA”, no és un llibre de viatges, però motiva a viatjar. En enllestir-lo, vaig sentir necessitat de ressenyar-lo al blog de viatges. Hi ha moltes raons. En primer lloc perquè l’autora demostra ser una fan de Nino Bravo i l’anomena en diverses ocasions i este motiu sentimental, per a mi,  ja és prou. Nino i jo varem nàixer al mateix poble. Però també dic que, alhora que m’agrada el fet que sovint aparega escrit el nom de Nino Bravo, he d’especificar que en una ocasió l’autora ho fa explicant un detall erroni. Només comença la novel·la diu que la cançó “Libre” del cantant aieloner, fa referència a un soldat que va escapar del Berlin de la República democràtica i esta informació és una errada. Pense que l’autora ha fet cas d’un bulo que s’escampà fa anys i que la viuda de Nino Bravo m’assegurà que no és cert. Ella mateixa em va fer arribar un retall de premsa i un video explicant que la cançó “Libre” fa referència a la llibertat en general, sense cap tema en general.

Però també m’agradà per raons viatgeres, perquè el llibre et transporta a un Berlin que en 2019 vaig visitar i m’ha recordat la ciutat. El Berlin del llibre és el d’abans de la caiguda del mur, el que patia la vigilància de la policia stasi, el que patia opressió i falta de drets, els dels somnis truncats i les pors, el de la pobresa, el  desitjos d’escapar. M’ha agradat reconèixer  al text carrers berlinesos i entendre les referències històriques sobre tota la vida dins del Mur, que era com una presó. I és que el viatge a Alemanya el tinc recent i present. En estiu 2019 hi vaig estar i prèviament vaig llegir molt sobre la realitat històrica que l’envoltava fins la dècada de 1980. També hi ha referències a Madrid i la ciutat de Paris que m’ha portat bons i divertits records de la ciutat francesa.  Així és, el llibre el fa viatjar sense maleta.

La novel·la segueix una trama ben organitzada. Tot comença amb una carta que rep el protagonista masculí. Li diuen que els pares que té no són els vertaders i si vol saber més ha d’anar a Paris. I la sorpresa més gran  és assabentar-se que té un germà idèntic. Així  comença la tràgica història emmarcada en el turbulent maig del 68 francès i en el Berlín oriental de la RDA.

           

El personatge de Sofia, la protagonista  femenina, és una dona que representa dos prototips de dones: primer és l’ama de casa que es deixa la carrera professional per estar en casa tenint cura del marit i dels fills i per altra està la que demostra ser una eficient científica. M’agrada  eixa fortalesa i intel·ligència que realment en temps de la dictadura  estava reprimida. El seu somni científic acabà en casar-se com tocava en la seua època franquista. Era habitual que la mare censurara els estudis, com fa la seua, però el que és exemplar, és l’actitud del pare animant-la a estudiar. La seua manera de comportar-se amb  el marit és per a analitzar-la detingudament, però no ho faig per no desvetllar res. Pense, que no mostra una realitat creïble però si fa pensar sobre ella. El personatge de Carmen no m’ha agradat molt, sembla impostat,  que està per arreglar-ho tot en la vida de la parella amiga.

El que més m’ha enganxat ha estat llegir sobre Alemanya i les històries humanes de desesperació per escapar de la part soviètica.  I sobre la resta de la novel·la,  alguna part de la trama la veig poc creïble. De vegades hi ha situacions forçades i coincidències massa tipificades. La novel·la és entretinguda. És un llibre llarg i està ben entrellaçat, només per això s’ha de valorar. Hi ha repeticions però no sobra res perquè fa recordar les situacions i així no es perd el fil.

L’ofici d’escriptor no és fàcil, ho dic moltes vegades.  S’ha de valorar que l’autora sap mantindre molt bé la intriga del lector fins el final, equilibrant el desenvolupament de les trames que van al voltant de les dues  famílies contraposades que, de sobte, té el protagonista: la familiar madrilenya i la família berlinesa. També està molt bé que tracte temes importants al voltant dels qual fa pensar: el feminisme, també com el destí queda marcat segons el lloc de naixement o sobre la imposició dels governs, siga comunisme o dictadura.

I com a conclusió,  entre espies, amors i desamors, dic que la novel·la convida a dubtar de tot, perquè darrere d’una aparença determinada es pot amagar un altre món.