PAPICHA
Mounia Meddour
Papicha és una pel·lícula no comercial, i a mi m’agrada. És cine que fa reflexionar-hi al voltant de la societat més enllà de casa
nostra. M’alegra saber que Papicha fou molt premiada. Tinc sort de tindre prop un cine
club, l’utiye d’Ontinyent, que recolza este tipus de cine diferent i que a més
a més aposta per sessions en versió original, també per les doblades, per a que
l’espectador trie quina vol.
Fa uns mesos la vaig veure i m’agradà molt, tant pel que representa com pel
lloc on està ambientat, Algèria, país amb el que indirectament estic vinculada
perquè hi vaig estar fa molts anys, abans de la seua guerra, i derivat del
viatge vaig escriure una novel·la: Entre dos mons.
I crec que és interessant saber-ne més d’Algèria perquè
malgrat ser un país desconegut pràcticament és veí nostre. A més a més, entre
nosaltres hi ha molts emigrants que han vingut a Espanya buscant una
oportunitat i saber d’on venen ajuda a entendre les seues circumstàncies. En
concret, “Papicha” mostra la capital Alger en temps de la guerra, anys 90 del
segle XX. És quan s’implantà el multipartidisme i el front
islàmic de salvació va prendre força. I tot derivà en violència i la
multiplicació de grups islamistes en una lluita religiosa amb atemptats
terroristes cada dos per tres.
Papicha és el malnom de la protagonista i la paraula “papicha”
en algerià significa xica rebel, la que fa el que vol. I això és just el que fa la jove de la pel·lícula, que
ens mostra clarament les ànsies de llibertat en un món tancat. M’ha agradat veure eixe esperit lliure malgrat l’entorn. La jove protagonista és universitària i té molts somnis, vol ser dissenyadora de moda, però el que somnia és contradictori
al que li imposa la societat. Però ho intenta i lluita, no s’hi conforma. Veiem
a una jove, que s’ho passa bé amb les amigues, dia a dia va amb vaquers
foradats i melena llarga i algunes nits, maquillada i amb vestits escotats, que es posa en el mateix taxi que la porta a les discoteques clandestines per ballar,
cantar, i alhora aprofitar per fer negoci, perquè pren mides a altres xiques per a
fer-los vestits que ella dissenya i cus. Però la realitat cruel està fora de
les discoteques clandestines on, entre altres coses, este tipus de roba esta
prohibida i estan obligant a portar la vestimenta tradicional, els niqab negres
dels fanàtics religiosos. Al final és com una guerra entre teles.
“Papicha” front a tot, mostra la força del feminisme que lluita per no veure’s aniquilat per la norma establerta pel fanatisme. La directora és una dona i la pel·lícula és un poc autobiogràfica. De pare algerià i mare russa fou educada en França. Es va veure obligada a abandonar Algèria amb 18 anys per amenaces dels grups integristes. És la seua primera pel·lícula. A partir d’ara, estaré atenta quan escolte el seu nom, perquè sé que tot el que farà valdrà la pena. L’autora parla del que coneix, ella mateixa va estar en una residència de d’estudiants, com la protagonista. I parla amb propietat sobre la mentalitat tancada algeriana fruit del fanatisme i de les relacions amb la parella, sobre el marit possessiu o el nuvi absorbent que a poc a poc canvia la jove moderna en una jove submisa, ens conta sobre mal tractadors, o el dia a dia durant la guerra amb controls policials, controls de grups de dones, agressiond al professorat que mostra l’exterior a les estudiants només per parlar francés, les noticies que informen dels assassinats i atemptats...I especialment el tema de la imposició d’unes lleis que no tenen raó i el canvi d’actitud i comportament de permissius a radicals que experimenten la majoria dels homes seguint la norma religiosa nova imposada.
I amb tot el que viu i veu, la protagonista Papicha no vol anar-se’n del seu país
perquè l’estima però com es nega a acceptar les prohibicions, hi ha fatals conseqüències.
Però dins de la tragèdia, al capdavall té un missatge esperançador perquè
malgrat tot el que li passa, de nou té els mateixos somnis de llibertat i de
ser dissenyadora. Ajuda molt el fet de tindre una mare comprensiva i amigues
que recolzen la seua iniciativa.
La
pel·lícula està ben feta, al meu parer. He trobat equilibri entre la part reivindicativa
feminista i la reivindicativa intolerant i el pols entre dues forces marca el
ritme de la pel·lícula, on hi alegria inicial però l’orgull i la ira augmenta a
mesura que avança la intolerància de la societat. Hi ha tragèdia però contrasta
amb la dolçor estètica i els primers plans fotogràfics de les protagonistes.
També la música de vegades cobra un protagonisme especial. La protagonista
principal té cara angelical i interpreta perfectament el paper de guerrera. En
general totes les actrius fan el paper amb credibilitat perquè saben de que es
parla i tota la pel·lícula denota autenticitat. Diuen algunes critiques que és
massa drama i pot ser siga cert, hi ha imatges que posen un nus en la gola,
però de vegades es necessari mostrar imatges dures per cridar l’atenció sobre
un tema. El fonamentalisme existeix i és una realitat que no és pot obviar.
No
dubteu en anar a veure-la si voleu gaudir d’un cine amb força
dramàtica i compromís per la solidaritat, un cine on la sororitat és un tema fonamental
perquè les dones unides al capdavall aconsegueixen
el que volen o al menys lluiten i intenten millorar les condicions de viure. I
eixa lluita les fa lliures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada