RESSENYA LITERÀRIA: EL HOMBRE EN BUSCA DE SENTIDO de Viktor Frakl

 EL HOMBRE EN BUSCA DE SENTIDO

Viktor Frankl

 

Viktor Frankl era una prestigiós psicoterapeuta que va viure en primera persona l’experiència dels camps de concentració nazis durant la segona guerra mundial i va aprofitar la dura crueltat viscuda per aprofundir en la seua doctrina anomenada logoterapia: donar sentit a la vida. El llibre el va escriure només acabar la guerra i en la versió  actual, al final, afegeix nocions bàsiques de la doctrina que li ha donat fama a nivell mundial.

D’origen jueu, quan entrà a Auschwitz començava a despuntar com a metge prestigiós. L’economia familiar començava a deixar de patir penúries, s’havia casat feia poc i la dona estava embarassada d’un xiquet o xiqueta que ja tenia el nom triat, segons fora d’un sexe o altre. I quan ja l’amenaça nazi rondava va tindre gosadia d’acceptar un càrrec important en el qual només s’atenia a pacients jueus. Haguera pogut fugir a l’estranger però optà, junt a l’esposa, per quedar-se amb els seus  pares sabent de bestreta que en no res serien apressats  pels nazis. Així va ser. Ja tenia dues dècades d’experiència clínica en psicoteràpia i un manuscrit en busca d’editor quan l’agafaren i el tancaren. I entre moltes altres coses més, li furtaren el seu somni de publicar. En arribar a Auschwitz li van destrossar el manuscrit que tant li costà escriure. De la dona no va saber res al llarg del captiveri. I els pares també moriren als camps.

“El hombre en busca de sentido” és un llibre no classificable en cap gènere concret, ni és assaig, ni novel·la, ni biografia totalment. És una barreja de tot on l’autor explica les terribles experiències en camps de concentració nazis i els pensaments que genera viure-ho, però no parla en to subjectiu, escriu des la imparcialitat  abordant –ho tot des del punt de vista psicològic en general. L’autor és presoner i també psiquiatra, per la qual cosa no pot desvincular analitzar-ho tot des de les dos perspectives que s’ajunten en una. El donar el sentit a la vida siga com siga i on siga.

En el llibre, des del primer moment parla sobre el sentit de la vida que és el que mou a tindre forces. Empresonat va aprendre que més que publicar un llibre o no, el que calia era viure, sofrir o morir segons la doctrina que predicava. Es va agafar la idea de sobreviure el patiment com l’ experimentació que reforçaria la seua doctrina terapèutica.

L’autor és un sobrevivent però vol explicar els fets objectivament, com si fos un espectador, analitzant l’aspecte psicològic de les atrocitats, dels fets i de les persones que les cometien. Per exemple explica que els kapos eren pitjors que els guardians, així tenien privilegis i per no perdre’ls s’aplicaven a complir la llei estrictament. O també explica el que sentia front a un trasllat, que significava canvi i no se sabia si era cap a la càmera de gas.  

De tant en tant es posa com exemple contant el que va veure i viure però la finalitat del llibre no és el relat de les brutalitats pròpies patides sinó com repercutien o assimilaven els que les patien, com se sentien i les reaccions psicològiques, com  els afectava en cada fase de l’empresonament.

En la primera fase de l’ internament a poc a poc el presoner s’hi va  acostumant,   sent curiositat per saber quan de temps poden aguantar les situacions que se’ls presenten: estar nuets a la intempèrie, suportar insults, aguantar  sense menjar... La segona fase és l’apatia, amb l’enyor de la vida d’abans. Hi ha qui s’enfonsa i va caient en un pou que el deriva a la mort, hi ha qui l’enyor l‘ajuda a recordar  la persona que era. La tercera fase, per a qui va sobreviure, és la superació després de l’alliberament, que cadascú va superar d’una manera diferent segons les circumstàncies personals. I en tornar a casa, costa adaptar-se a la vida normal, després de tanta vida anormal. Es també el descobriment que els familiars han mort i saber les circumstancies.

Si empresonat l’autor passà moments durs, en eixir dels camps, encara hagué de viure’n altres igualment penosos. Tampoc  l’autor s’escapà de perdre l’ànim. Va saber que a la dona la feren avortar i també que la mare va morir a la càmera de gas només quatre dies després  acomiadar-se’n tots dos. Sense família, sense casa ni diners i malalt la situació va ser desesperant. I li passa a ell i a tots en general.

En tornar a casa, l’autor estava enfonsat però amb una meta, la de reescriure el llibre perdut, busca un sentit nou a la vida.  El llibre té èxit i desprès quan encara esta eixint del malson i reposant forces, sent la necessitat d’alliberar les experiències viscudes als camps contant-les en un llibre. Ho fa de manera frenètica com abocant tot i així descansar del pes. Tarda 9 dies. A partir d’eixe moment la seua vida va millorant. L’any 1947 es casa de nou i a l’any següent obté càtedra de neurologia  i després el doctorat en filosofia. A la dècada de 1960 el nom de Viktor Frankl es coneix a nivell mundial.

No és un llibre cruel ni dur de llegir, més be al contrari, és un llibre esperançador perquè malgrat que l’autor sap que significa que li ho lleven tot a una persona, sap sobre el sofriment, sobre el fred, sobre la fam o sap que és estar a punt de morir, diu que la vida, val la pena viure-la i que la llibertat interior i la dignitat humana són indestructibles. No transmet venjança, ni es llig la crueltat que realment passà i conta l’experiència com un fet que l’ajudà a madurar.

Al capdavall l’autor reafirma que tot el que es viu en este vida té un sentit si pensem en les víctimes com a persones cadascuna amb la seua vida alegries i pesars, famílies i amistats i no com unes víctimes en general. Cada persona li dona  un sentit a la seua vida. Jo associe esta idea amb la il·lusió que mou a les persones, pense que és el mateix, Viure és tindre un objectiu en ment que carrega el cos d’energia, alçar-se de mati amb un objectiu que t’ompli de goig només pensar-ho.