Viktor Frankl
Viktor Frankl era una
prestigiós psicoterapeuta que va viure en primera persona l’experiència dels
camps de concentració nazis durant la segona guerra mundial i va aprofitar la
dura crueltat viscuda per aprofundir en la seua doctrina anomenada logoterapia:
donar sentit a la vida. El llibre el va escriure només acabar la guerra i en la
versió actual, al final, afegeix nocions
bàsiques de la doctrina que li ha donat fama a nivell mundial.
D’origen jueu, quan entrà a
Auschwitz començava a despuntar com a metge prestigiós. L’economia familiar
començava a deixar de patir penúries, s’havia casat feia poc i la dona estava
embarassada d’un xiquet o xiqueta que ja tenia el nom triat, segons fora d’un
sexe o altre. I quan ja l’amenaça nazi rondava va tindre gosadia d’acceptar un
càrrec important en el qual només s’atenia a pacients jueus. Haguera pogut
fugir a l’estranger però optà, junt a l’esposa, per quedar-se amb els seus pares sabent de bestreta que en no res serien apressats pels nazis. Així va ser. Ja tenia dues
dècades d’experiència clínica en psicoteràpia i un manuscrit en busca d’editor
quan l’agafaren i el tancaren. I entre moltes altres coses més, li furtaren el
seu somni de publicar. En arribar a Auschwitz li van destrossar el manuscrit
que tant li costà escriure. De la dona no va saber res al llarg del captiveri.
I els pares també moriren als camps.
“El hombre en busca de
sentido” és un llibre no classificable en cap gènere concret, ni és assaig, ni
novel·la, ni biografia totalment. És una barreja de tot on l’autor explica les terribles
experiències en camps de concentració nazis i els pensaments que genera
viure-ho, però no parla en to subjectiu, escriu des la imparcialitat abordant –ho tot des del punt de vista
psicològic en general. L’autor és presoner i també psiquiatra, per la qual cosa
no pot desvincular analitzar-ho tot des de les dos perspectives que s’ajunten
en una. El donar el sentit a la vida siga com siga i on siga.
En el llibre, des del primer
moment parla sobre el sentit de la vida que és el que mou a tindre forces. Empresonat
va aprendre que més que publicar un llibre o no, el que calia era viure, sofrir
o morir segons la doctrina que predicava. Es va agafar la idea de sobreviure el
patiment com l’ experimentació que reforçaria la seua doctrina terapèutica.
L’autor és un sobrevivent
però vol explicar els fets objectivament, com si fos un espectador, analitzant
l’aspecte psicològic de les atrocitats, dels fets i de les persones que les
cometien. Per exemple explica que els kapos eren pitjors que els guardians,
així tenien privilegis i per no perdre’ls s’aplicaven a complir la llei
estrictament. O també explica el que sentia front a un trasllat, que
significava canvi i no se sabia si era cap a la càmera de gas.
De tant en tant es posa com
exemple contant el que va veure i viure però la finalitat del llibre no és el
relat de les brutalitats pròpies patides sinó com repercutien o assimilaven els
que les patien, com se sentien i les reaccions psicològiques, com els afectava en cada fase de l’empresonament.
En la primera fase de l’
internament a poc a poc el presoner s’hi va acostumant, sent curiositat
per saber quan de temps poden aguantar les situacions que se’ls presenten:
estar nuets a la intempèrie, suportar insults, aguantar sense menjar... La segona fase és l’apatia,
amb l’enyor de la vida d’abans. Hi ha qui s’enfonsa i va caient en un pou que
el deriva a la mort, hi ha qui l’enyor l‘ajuda a recordar la persona que era. La tercera fase, per a
qui va sobreviure, és la superació després de l’alliberament, que cadascú va
superar d’una manera diferent segons les circumstàncies personals. I en tornar
a casa, costa adaptar-se a la vida normal, després de tanta vida anormal. Es
també el descobriment que els familiars han mort i saber les circumstancies.
Si empresonat l’autor passà
moments durs, en eixir dels camps, encara hagué de viure’n altres igualment
penosos. Tampoc l’autor s’escapà de
perdre l’ànim. Va saber que a la dona la feren avortar i també que la mare va
morir a la càmera de gas només quatre dies després acomiadar-se’n tots dos. Sense família, sense
casa ni diners i malalt la situació va ser desesperant. I li passa a ell i a
tots en general.
En tornar a casa, l’autor estava
enfonsat però amb una meta, la de reescriure el llibre perdut, busca un sentit nou
a la vida. El llibre té èxit i desprès quan
encara esta eixint del malson i reposant forces, sent la necessitat d’alliberar
les experiències viscudes als camps contant-les en un llibre. Ho fa de manera frenètica
com abocant tot i així descansar del pes. Tarda 9 dies. A partir d’eixe moment la
seua vida va millorant. L’any 1947 es casa de nou i a l’any següent obté
càtedra de neurologia i després el
doctorat en filosofia. A la dècada de 1960 el nom de Viktor Frankl es coneix a
nivell mundial.
No és un llibre cruel ni dur
de llegir, més be al contrari, és un llibre esperançador perquè malgrat que l’autor
sap que significa que li ho lleven tot a una persona, sap sobre el sofriment,
sobre el fred, sobre la fam o sap que és estar a punt de morir, diu que la
vida, val la pena viure-la i que la llibertat interior i la dignitat humana són
indestructibles. No transmet venjança, ni es llig la crueltat que realment
passà i conta l’experiència com un fet que l’ajudà a madurar.
Al capdavall l’autor
reafirma que tot el que es viu en este vida té un sentit si pensem en les víctimes
com a persones cadascuna amb la seua vida alegries i pesars, famílies i
amistats i no com unes víctimes en general. Cada persona li dona un sentit a la seua vida. Jo associe esta idea
amb la il·lusió que mou a les persones, pense que és el mateix, Viure és tindre
un objectiu en ment que carrega el cos d’energia, alçar-se de mati amb un
objectiu que t’ompli de goig només pensar-ho.
Molt bona resenya. Gracies al llibre tinc el meu propi mantra, que m, acompanya en moments dificils. 🙏
ResponEliminaGràcies, mªAngeles pel comentari.
Elimina