És la casa de la patrona valenciana, hi va la gent per visitar-la o venerar-la.
La Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats és visita obligada quan es fa recorregut turístic per València. Hi està, sobre el que era la valentia romana, exactament sobre l’antic foro. De fet a la façana principal hi ha cinc lloses que no són més que làpides, monuments funeraris de l’època romana reutilitzat en la constricció inicial.
És una visita que complementa
la de la Catedral, que he mostrat fer fora i per dins i el famós Micalet. Però ella soles té
importància, perquè té significat especial per als valencians. Generalment
entre quan passe per davant de l’edifici, perquè esta
capella barroca té magnetisme, és acollidora i m’agrada parar-me a mirar tant
de detall.
És la casa de la “geperudeta”,
la patrona dels valencians des de la seua inauguració l’any 1667, costejada per
la ciutat i els confrares que promovien maneres d’aconseguir diners per subvencionar
les despeses, que no foren poques. La Verge té gepa perquè diuen que era
una estàtua jacent, i és el motiu que tinga el cap inclinat cap avant, en la
posició inicial el cap estaria damunt d’algun coixí.
L’origen de la imatge de la "Nostra
Dona Santa María dels Ignocents", es remunta al segle XV, i
estava protegida per una confraria. Des dels inicis va tindre
diversos emplaçaments o capelles on la gent anava a venera-la. Però com la
devoció era cada vegada major es va fer necessari la creació d’un lloc amb
millors condicions, un lloc adequat per a rebre als nombrosos fidels que
s’adreçaven a la Verge demanant ajuda i protecció. Sobre tot el nombre de
fidels augmentà quan va arribar la pesta a València, l’any 1647, que va
provocar al voltant de 18000 víctimes. Va ser una època en la que la mirada de
tothom sempre estava en la mare de Déu protectora, que ja era considerada la
mare de tots el valencians.
Així la primera pedra es col·locà
l’any 1652 i començà la construcció i les obres s’enllestiren en 1666. Va ser
el primer temple que no s’erigia sobre altre edifici anterior, sinó sobre els
terrenys de la vivenda particular del que fora l’arcediano major de la catedral.
El mateix any ja fou hi traslladada la Mare de Déu des de l’últim lloc on s’hi
trobava, la catedral, i l’any següent s’inaugura i el lloc es va convertir en
centre de la vida religiosa dels valencians.
Ostenta el títol de basílica
des de 1948 durant el pontifici de Pio XII I fou declarada monument històric artístic nacional
el 5 de juny de 1981.
Observem les façanes i les portes d’entrada. Primer la façana principal, la que cau a la plaça la Verge. Té dos portades bessones decorades amb columnes, un balcó i un escut de la confraria de la mare de Deu dels Desemparats, una creu amb dos xiquets innocents als peus. L’escut hi és des de 1780. Entre porta i porta hi ha altre balconet decorat amb un relleu de 1560 que representa a la Verge. Completa en conjunt, una tercera porta a la part esquerra que fou tapiada i dissimulada amb una finestra. També s’obrin en esta façana uns balcons que corresponen al pis superior. La decoració és entre barroca i neoclàssica. En els baixos de la façana veiem les lapides funeràries romanes del les quals parlava abans.
Hi ha altra porta lateral que enfronta a la catedral, esta façana està unida a la Catedral per mig de l’arc creat en 1660. A la porta hi ha dos finestretes amb reixa a través de les quals es pot veure l’interior de la Basilica quan esta tancada, especialment es veu la Verge il·luminada en l’Altar.
La façana que dona a la plaça de l’Almoina és similar a la principal però amb menys decoració. La decoració més cridanera és el gran panell de la Verge. Només hi ha una porta d’entrada. Tot just al costat està la porta d’entrada al museu Mariano del la basílica, que deixem per a altra vegada.
Una vegada dins del recinte religiós trobem un lloc acollidor en el que destaca la cúpula de planta ovalada de quasi 19 metres d’ampla, decorada amb frescos d’Antonio Palomino, que era el pintor de Camara del rei Carlos II. És un magnífic conjunt pictòric amb 75 personatges identificables i cors d’àngels. Les pintures representen la gloria de la santíssima trinitat i la Verge intercessora suplicant pels desemparats. En realitat és una falsa volta construïda per a acollir els frescos del pintor. I entre la falsa volta i el sostre original hi ha un espai lliure. En l’anell inferior de la cúpula simula una decoració arquitectònica que emmarca set finestres reals.
En 2003 el frescos es van restaurar. I és que tot és poc per a la casa de la Mare de Déu i la basílica, al llarg dels segles s’anà ampliant amb capelles, ornamentacions i millores.
La capella i l’Altar Major amb el retaule i la Verge presidint es esplendorós, és el tercer que ha acollit a la mare de Déu, el que veiem hi ha marbres valencians però també hi ha de Gènova, el verd, o de Carraca, el blanc. Flanquejant l’Altar Major i custodiant la Mare de Déu, estan les escultures de sant Vicent Màrtir, patró de València, i sant Vicent ferrer, patró de la comunitat valenciana.
La imatge de la Verge per mig d’un mecanisme gira cap al camarí situat tot just darrere i que es accessible per poder ser venerada per una escala lateral de marbre. Cal parar l’atenció també a la taula eucarística.
Als peus de l’Altar Major hi ha dos làpides sepulcrals, enmig està la del cardenal Juan Bautista Benlloch, que va ser un gran benefactor i a la dreta la del cardenal Ricardo Maria Carles y Gordó.
La veritat és que per moltes vegades que entre mai em canse de mirar detalls, decoració, quadres o conjunts escultòrics. Hi ha tant! M’agrada observar el púlpit i la coberta, adossat a una paret i fet amb fusta treballada en daurat i policromada imitant el marbre.
I els set balcons o tribunes decorats amb columnes d’estuc semblant marbre. Ai estos balcons! Quina peculiaritat! Quan els veig pense que en lloc de ser un edifici religiós sembla un teatre i que els balcons són els punts des d’on les classes privilegiades poden veure millor l’espectacle. Però no, no és cap teatre, és la basílica de la Patrona valenciana. En la tribuna central que enfronta l’altar major se situa l’orgue.
Parem l’atenció en les capelles laterals, la del santíssim Crist del feliz transito a la gloria conegut com el Cristo de la coveta, la de san Jose i la dels sagrario o de la comunió. Hi ha molts quadres a les parets, vidrieres i escultures...hi ha tant que mirar. Es nota que es una casa decorada mimant cada detall, es nota la petjada de l’estima de cada feligrès que hi entra i parla amb la verge, demanant o donat les gràcies.
Tinc una amiga que es casà en este lloc tan bonic i recorde la màgia que s’hi respirava en l’ambient, l’espiritualitat envoltada de bellesa, amor i alegria per l’esdeveniment. Si la basílica és bonica per observar l’art, done fe que més ho és quan està complint les seues funcions religioses.
I a cada pas, la visita de sala a sala...et transporta a temps passats, és la història que no s'ha d'oblidar.
La catedral és una meravella. Cal entrar-hi i gaudir de la bellesa i de l’espiritualitat del lloc!
Una vegada vist l’exterior de la catedral de València , entrem a l’interior. La catedral està declarada Bé d’interès cultural per part del consell de la Generalitat valenciana. Seguim mirant amb ulls per saber, per reconèixer detalls desconeguts... El que jo explique és subjectiu, no sóc cap entesa ni en art ni en història, simplement sóc una viatgera curiosa, ja ho sabeu.
Accedim per la porta esquerra i trobem la pila baptismal i l’accés al Micalet, però uns panels impedeixen el pas a l’interior de la catedral.
Així que tornem a eixir i entrem de nou per la porta dreta on està la taquilla per comprar l’entrada. Fa anys vaig entrar lliurement i ara per veure-la hem de pagar una entrada que em sembla excessivament cara. Sincerament em disgusta. La pague perquè no puc vindre a les hores de la vesprada quan hi ha entrada lliure i vull escriure un article complet. Realment pense que les entrades als monuments i museus valencians, per als espanyols o al menys el valencians, havien de ser preus simbòlics. Després ens queixem que els valencians no coneixem el nostre Patrimoni i és que realment no ens faciliten les coses.
I és que m’agradaria que més gent poguera gaudir de la bellesa i de
l’espiritualitat del lloc i tothom no està disposat a pagar un preu tan
car. M’agradaria, de debò que tothom poguera veure esta magnifica catedral de planta gòtica i creu llatina, amb tres naus
i creuer cobert, amb cimbori, girola i àpside poligonal, que imposa amb els seus
94 metres de llarga i quasi 54 d’ampla en el transsepte i on hi ha barreja
d’estils. Mentrestant qui no entre a l’interior pot llegir els textos escrits, encara que trepitjar el lloc sagrat és molt millor
perquè commou.
El primer que trobem a mà esquerra és la capella del Sant Calze, que abans del segle XV estava separada de la catedral. S’ha de traspassar un corredor per accedir-hi. L’actual capella del Sant Calze en un principi fou destinada per a altres finalitats fins que en 1916 es decidí dedicar-la al sant calze.
És una meravella! Té forma quadrada coberta d’una bonica volta estrellada en la qual els nervis recolzen en mènsules policromades. M’assec a uns bancs de pedra que rodegen la capella, són els que serviren de seient quan l’antiga sala era lloc d’estudi. És un lloc perfecte per observar tot, imaginar i per què no? També orar i donar gràcies per tot. S’hi respira espiritualitat i pau. Observe el púlpit gòtic de pedra des del qual San Vicent Ferrer explicava teologia i me l’imagine allà dalt i els estudiants escoltant.
Destaca el retaule gòtic en alabastre del segle XV on es custòdia el Calze que la tradició ha identificat com el Sant Grial, el que Jesús va utilitzar en l’últim sopar. Es creu que Sant Pere el portà a Roma on es conservà fins que el papa Sixto II envià la relíquia a Osca, durant la invasió musulmana s’ocultà en el Pirineus i fou Alfonso el Magnànim qui la porta a la catedral l’any 1437. La relíquia és una copa de pedra d’àgata d’origen oriental datada al segle I. Durant la guerra civil s’amagà al poble de carlet.
A Espanya hi ha altres calzes que es creuen que són el Sant Grial. Per exempre el calze de Donya Urraca que es conserva a San Isidor en la ciutat de Leon. No sé. A mi el de València em desperta un sentiment especial.
Al costat està la Capella de Sant Pere, del segle XVII i XVIII barroc, també digna d’atenció. La reixa de ferro policromada és del segle XV. No puc evitar mirar les valuoses obres pictòriques i la làmpada de Murano que la portaren de Roma al segle XVII, i la silleria procedent de l’antic cor de la catedral. Tot de valor artístic i històric.
A continuació observem la Capella de Sant Francesc de Borja dels segle XVIII i d’estil neoclàssic. Mirem l’altar central, l’oli del segle XVIII pintat per Maella representant a sant Francesc davant del cadàver de l’emperadriu Isabel. Sempre m’ha cridat l’atenció saber sobre la família de Borja fins i tot vaig anar a la tomba de Lucrecia en la ciutat italiana de Ferrara.
Seguim mirant. Hi ha moltes capelles més...i detalls on parar l'atenció, quadres, escultures, decoració... Quant que hi ha per veure! Passem per la porta d’accés al museu, al final entrarem ara continuem mirant capelles...
Altra capella que destaca és la de la Resurrecció on està la relíquia de San Vicent. Hi està exposat el braç incorrupte del sant valencià, que fou donat a la catedral l’any 1970. Conta la tradició que el sant fou martiritzat en València l’any 304 i començaren a venerar-lo. Durant la dominació musulmana les relíquies desaparegueren i l’any 1104 el bisbe mossàrab d’aleshores peregrinant a Terra Santa portava el braç amb ell però de camí va morir en Bari, on quedà la relíquia fins l’any 1970. La capella té un pòrtic esculpit en alabastre translúcid d’estil renaixentista del segle XV.
Alhora que hem estat mirant les capelles, estem observant les naus des de diverses perspectives. La nau principal té 16 metres d’altura i 10 metres les laterals. Les tres naus del cos principal es construïren al segle XIII en estil gòtic imitat les de Lleida i Tarragona. L‘últim tram s’edificà al segle XV. Al segle XVIII tota la catedral es va cobrir amb decoració neoclàssica i sortosament a meitat del segle XX es recuperà l’arquitectura gòtica. Les finestres tenien vidrieres de colors i ara estan tancades amb plaques d’alabastre translúcides que deixen passar la llum.
Observem la girola que és una de les parts més antigues de la catedral perquè és per on començà la construcció en 1262. La girola és l’espai destinat per a que els fidels puguem deambular sense interrompre el culte de l’altar major. És d’estil gòtic valencià XIII recoberta amb decoració neoclàssica al segle XVIII.
En la girola està la imatge en alabastre, com les finestres, de la Verge del Cor, Verge de la cadira o la Verge del Bon part, del segle XV d’estil gòtic tardà. Al voltant d’esta Verge hi ha una tradició que data del segle XX i que compleixen moltes creients i no creients. Les embarassades demanant que tot vaja bé, donen nou voltes a la catedral alhora que s’encomanen a la Verge resant. La idea fou d’un metge que recomanà donar voltes a la catedral, 9 voltes, una per cada més d’embaràs. S’hi veuen nombroses ofrenes de flors mostres d’agraïment pel favor atorgat.
Realment la catedral és molt bonica. Parem en la làpida d’Ausia March, amb una inscripció d’un dels seus poemes, que hi és des de 1950 en reconeixement al poeta que està soterrat en algun lloc desconegut de la catedral.
Observem les finestres on en lloc de vidres hi ha marbre d’alabastre translúcid. I parem l’atenció en els rosetons, destaca el de la Porta dels Apòstols amb l’estrella de David o Salomó.
Observem els orgues i el púlpits, també el cor catedralici, sobri i fet de fusta, que originàriament tenia 155 seients, s’hi trobava al centre de la nau principal i fou traslladat a l’actual lloc en 1939.
I el cimbori, obra mestra de l’art gòtic del segle XIV que tan crida l’atenció des del exterior ...
Deixem el millor per a final, és l’altar major: el retaule i els àngels músics del sostre.
Tota la catedral és una meravella. I quantes pintures, algunes són del
Quatrocento que arribaren de Roma a traves de l’últim Papa valencià Alejandro V.
Encara ens queda per veure el museu i entrem. Hi ha més de 90 peces diverses i de diferents estils. El primer que veiem és la custòdia processional de la festa del Corpus Christi, la més gran del món construïda entre 1945 i 1954 com una ofrena dels valencians en reparació per tot el mal ocasionat en guerra civil.
És un museu complet on destaca el gran reliquiari. Hi ha molt i en unes sales perfectament condicionades. Quant que hi ha per mirar! M’agraden els llibres antics i n’escodrinye uns quants exposats. Una restauradora està restaurant un gran quadre en una de les sales. És un minuciós treball. A les parets hi ha molts quadres de pintors reconeguts com Juan de Juanes, Goya o Maella i destaquen unes estàtues dels apòstols rescatats de la porta exterior del Apòstols. Hi ha molt més però el text es faria massa llarg.
Però tal volta el que m’ha agradat més del museu, pot ser per inesperat, ha sigut baixar a l’excavació arqueològica. Hi podem veure restes romans, àrabs i medievals. Hi ha fins i tot ossos humans!
I amb tot vist, eixim del museu. Podem fer-ho per la porta antiga gòtica que dona a la capella del sant calze o bé per on hem entrat.
M’ha agradat veure amb deteniment la catedral i també el museu.
Esta ha estat la meua mirada, sense donar massa detalls, per a això ja estan els experts que ho poden explicar millor. Simplement he volgut fer un passeig, per fora i per dins de la Catedral, parant en allò que m’ha atret l’atenció.
Altre dia us mostraré la basilica de la Mare de Déu dels Desemparats.
QUADERN DE VIAGE
tardor 2020.
Una ciutat amb llum, amb sol, amb vida turistica...una ciutat que cada dia va oblidant una guerra que la va destrossar...
Una ciutat amb una acollidora plaça que sembla escenari d'un conte infantil...
Vestigis del passat amb els quals imaginem com eren aquells temps...
Mires per on la mires, la catedral de València és una joia.
Hui visitem la catedral de València, dedicada des de temps de Jaume I a l’Asunción de Santa Maria. És una joia artística i arquitectònica on predomina l’estil gòtic, encara que conserva elements de diferents èpoques, des del romànic al barroc. Però la meua mirada no és d’entesa en art o arquitectura, simplement explique el que veig i el que m’agrada.
Ja hem pujat al Micalet, la torre campanar icona de la ciutat i element fonamental de la catedral que antigament es va construir separat de l’edifici i fins el segle XV no fou annexionat. Ara anem, doncs, a visitar l’interior d’este majestuós edifici on s’hi respira pau.
L’anomenada com La seu, és va construir al lloc que ocupava l’antiga
mesquita. I abans, en l’època romana, ja era lloc de culte. Quan feren les excavacions en el centre
arqueòlogic, el museu almoina que està tot just al costat, desenterraren restes de l’antiga
mesquita. Quan Jaume I va conquistar la ciutat en 1238, va fer una primera consagració i en 1262 començaren les obres de
l’edifici gòtic. L’estructura principal es va fer entre els segles XIII i XIV
però les obres seguiren durant els segles següents. Algunes vegades les obres
eren per ampliar, però altres per canviar d’estil.
L’any 1931 fou declarada monument històric artístic però durant la guerra civil fou incendiada i molt del seu valor artístic es va perdre. L’any 1972 començà la tasca de retirar molts dels elements clàssics superposats per recuperar l’aspecte original.
Actualment l’edifici està en bon estar de
conservació. És una catedral sòbria diuen que la raó és perquè fou construïda
amb presses per marcar territori cristià front al musulmà. I a més a més no va
ser cap obra de monarca que voldria ostentació, sinò que va ser sufragada per la burgesia local.
Abans d’entrar-hi, li donem la volta per fora i així poder observar totes
les façanes i portes del monument. I me n’adone la de vegades que ho he fet en
la meua vida. Tanmateix hui és diferent, perquè ho estic mirant amb ulls per a
fer una crònica escrita i no vull perdrem cap detall.
En la plaça la Verge està l’entrada principal, la Porta dels Ferros, junt al Micalet. Actualment la porta no llueix molt perquè queda en un lateral de la plaça, però quan es va construir l’edifici, esta porta s’encarava al carrer Zaragoza, des d’on s’hi veia amb grandiositat. El carrer va desaparèixer per guanyar espai i fer la plaça gran i l’estudiada perspectiva va desaparèixer. I és una llàstima, perquè la porta és bonica, de planta ondulant a l’estil del Bernini italià i a més a més és imponent amb els seus 36 metres d’altura. I és singular perquè té una reixa de ferro que envolta l’atri d’entrada. D’estil barroc construïda a inicis del segle XVIII té tres cossos ricament decorats amb conjunts escultòrics´, destaca el relleu de l’Asunción i les figures de San Luis Beltran i sant Vicent Ferrer.
Per donar-li la volta al monument, seguim cap a la plaça la Verge, passem per la Torre del Micalet i abans d’arribar a la plaça, parem l’atenció en la Porta dels Apòstols. És plenament gòtica i destaquen els dotze apòstols representats als laterals que són copies. En la dècada de 1960 la porta fou restaurada i les figures originals es poden veure al museu de la catedral. Les fulles de les portes, els claus i els ferros són originals de 1438. A la porta també esta representada la Verge amb Jesús envoltada dels angels músics, hi ha reis i profetes de l’antic testament i alguns sants. En el cos superior s’hi troba el gran rosetó amb l’estrella de David del segle XV, de més de 6 metres de diàmetre. En 1960 es va restaurar quasi completament perquè patia el mal de la pedra. Diuen els entesos que és estrany que un temple catòlic tinga l’estrella jueva a la porta, i que el possible motiu és que els prestamistes jueus donarien diners per a la seua construcció a canvi de figurar en el millor lloc. El rosetó és una reproducció, l’original està al museu catedralici. En esta porta des de segles enrere, ha vingut reunint-se, diuen que fins i tot ja ho feien quan el lloc era mesquita, el tribunal de les aigües, per administrar justícia respecte a l’ús de les aigües de València. La cita es setmanalment cada dijous a les 12.
I tot just al costat de la porta, i quasi passa desapercebut, està el rellotge de sol que es troba deteriorat.
Seguim donant la volta a la catedral i trobem aspectes interessants com l’estructura renaixentista anomenada Obra Nova d’estil renaixentista italià del segle XVI. És una galeria o tribuna oberta a la plaça la Verge. Antigament tenia un sostre i era el lloc de d’on els retors miraven les processons o altres espectacles públics, per la qual cosa també es coneix com la Llotgeta dels canonges. A meitat del segle XX el sostre es va suprimir i des d’aleshores la balconada es veu millor, el cimbori de la catedral també queda més visible. És curiós. Sembla un teatre romà. També passem per la capella de sant Jordi on es va celebrar la primera missa al segle XIII i arribem a la plaça l’Almoina. M’agrada la plaça i sempre pare a mirar l’edifici modernista, Casa Punt de ganxo de 1906.
QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA tardor 2020