Cristina Campos
El títol atrau, només per la singularitat, la portada també atrau per fina i delicada. Ja fa temps que anava darrere de la novel.la, volia comprovar perquè agrada a tanta gent, especialment dones. I ja ho sé. El contingut mostra vides quotidianes i molta gent s’hi pot veure reflectida en les dues germanes. També sé que en general agraden molt les històries d’amor i este llibre en té. Les dones no tenen manies en dir que el tema de l'amor els agrada, els homes, en canvi, si els agrada s'ho callen, és la raó per la qual cosa este llibre ha passat de boca a orella més entre les femines.
La base de la novel·la és la historia de la retrobada de les dues germanes
mallorquines en hivern del 2010. Marina i Anna després de 14 anys sense veure's reben
una panaderia en herència de mans d’una desconeguda. En un principi tenen idea
de vendre l’herència però Marina es nega i necessita saber qui ha sigut la
persona que els ha fet la cessió de la propietat. És una decisió que canviarà
totes les seues vides.
Marina té 45 anys, és independent amb una parella alemanya més jove. Tots dos són metges cooperants en Etiòpia. L’altra germana, Anna, té 49 anys està casada amb Armando al que no estima. Tenen una filla adolescent de 14 anys i viuen una vida acomodada en Valldemossa, encara que ara estan passant per mal moment econòmic. Totes dues són diferents, com del cel a la terra, una viatgera, independent, sense preocupacions per enriquir-se i viu com vol mentre que l’altra no ha eixit de l’illa, és submisa, viu aferrada la vida de rica i viu segons li han imposat. Massa contraposades. sembla, al meu parer forçat. El que conta de Marina és interessant però la història de la germana, pareix, de vegades contingut de telenovel·la sentimental perquè concentra tots els ingredients: marit absent, infidelitat, malaltia...
Altra cosa que no m'agrada és que hi ha massa diferència entre les dues històries paral.leles i sembla que estiga llegint dos novel.les. Els personatges masculins també són molt oposats, massa per al meu parer. Està el bo i el dolent i el que apareix per a substituir al dolent que és el prototip ideal que la majoria de dones busca. És el que pense.
I a més a més, qui narra en tercera persona és dels que tot ho sap tot, com si estiguera dins del cervell i del cor dels personatges. En este cas, qui narra fa, a més a més, apreciacions personals que posa entre parèntesi. Realment pense que és una llàstima perquè si la història haguera estat narrada per alguna de les protagonistes, que molt bé podia haver-ho fet, veuria i valoraria la novel·la d’altra manera. Ho he dit moltes vegades, i tal volta em faig pesada però este tipus de narracions fan que no em crega el que passa. En canvi si m’agraden els narradors que tenen sentit de ser, que expliquen el que passa perquè saben de què o de qui es parla. O en tot cas, expliquen la història sense "saber-ho tot fil per randa".
Sense llevar cap mèrit al treball fet, perquè una novel·la costa molt de fer, amb tot qualifique la novel·la de drama entretingut i prou i és que a més a més, el trobe predicible. Comença bé. Al principi cada pàgina va endinsant-te en el món de la panaderia i de vegades fins i tot he imaginat els olors. Però a poc a poc el llibre va perdent màgia perquè inclou massa tòpics, massa frases amb idees preconcebudes i amb prejudicis. Tal volta mire massa i ho analitze tot.
Però tot no és negatiu, està bé la varietat de temes que tracta: el de l’amistat, la lleialtat, el temps perdut, la necessitat de buscar i fer el que no s’ha fet abans, la superació de pors, la decisió sobre el futur i especialment el de la maternitat, que cadascuna de les germanes viu d’una manera. Hi ha secrets per mig que expliquen comportaments que marcaren a Marina en la infància. I el secret principal està en una de les receptes.
La recreació dels escenaris també m’agrada, et fa viatjar mentalment a Etiòpia i també
a la bonica localitat de l’illa espanyola. És un goig passejar pels carrers de Valldemossa
de la mà dels personatges, pels carrers empedrats i les costeres, pels camps
amb les oliveres i els ametlers... M’agradaria saber si l’hotel existeix i la
panaderia també. També m’agrada que el mallorqui com a llengua estiga present.
De tots els personatges i fets em quede amb Marina i el que conta sobre Etiòpia, fent mirar al lector sobre la realitat en el tercer mon. Amb Marina m’agradaria xerrar i que em contara més sobre la seua vida fent la tasca en l’ong Metges sense fronteres de la qual sóc sòcia des de fa molts de temps. Sé que gaudiria escoltant les aventures i desventures com cooperant al llarg del món. A banda, hi ha altres personatges femenins a ressaltar com són Catalina i Úrsula, que tenen un rol important i estes també m’agraden com estan descrites.
Amb tot, al capdavall, la novel·la compleix la funció de distraure, perquè és una lectura “lleugera” i "dolceta". La recomane malgrat les meues reticències perquè en conjunt desperta, tranquil·litat, pau, calma... i és sensible.
Mentre la llegia no sabia que estaven preparant una pel·lícula i ara ja està feta, dirigida per Benito Zambrano. És curiós però imaginava que acabaria en pantalla. Pot ser per intuïció o perquè la veia com
un guió cinematogràfic, sabent que l’autora està relacionada amb el sèptim art. En
tot cas, pense que sempre és millor llegir abans que veure-ho en cine o tele pel simple fet de poder imaginar els personatges i no deixar que te’ls imposen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada