VALÈNCIA: EL PALAU DE L’EXPOSICIÓ

 València és una bonica ciutat, gaudeisc passejant per la part més antiga, la que ens porta a saber el passat.

Hui pare l’atenció en el Palau de l’Exposició de València. Tal volta haja gent que no sap de què parle però no perquè no siga interessant sinó perquè està allunyat del centre històric, està “extramurs” i per arribar-hi s’ha de creuar el riu. Tot fa que no entre  dins dels circuits turístics principals.

Des de la inauguració ha tingut moltes finalitats. Us ho conte pas a pas.

L’any 1909, l’Ateneu Mercantil organitzà a València una Exposició regional de comerç i industria i la situà junt al passeig de l’Alameda. L’ànima mater i promotor fou el marques de Turia. S’esperaven molts expositors no només d’Espanya i de València, també de França, Bèlgica o Àustria, amb novetats agrícoles, industrials i també metal·lúrgiques. Era una gran mampresa i es van veure en la necessitat de crear nous edificis i un nou pont d’accés a l’àrea. I així es fa fer. Per a acollir el 1500 expositors es feren construccions noves i sumptuoses. Tot va contribuir a canviar la fesomia de la ciutat Valencia i va suposar el començament del progrés de la ciutat que aniria creixent cap a est zona nord .

Per cert, entre els expositors estava la fàbrica de licors d’Aielo de Malferit, que aleshores gaudia de molta fama i també Baptista Aparici, un dels creadors de la botelleria,  va participar  de manera independent en l'apartat agrícola. Al capdavall es crearen una vintena d’edificis i desenes de pavellons menuts. L’Exposició fou inaugurada pel rei Alfons XIII i va durar 7 mesos.

En acabar, malauradament molts edificis es destruïren. Però hi ha tres que encara perduren després de mes de cent anys, un d’ells és el de Palau de l’Exposició, que aleshores era el pavelló seu municipal, el dedicat a  l’ajuntament. Era on tenien lloc les festes i les recepcions.

Els altres dos edificis que es conserven són el pavelló de la industria, que després seria la Tabaquera i actualment és seu d’oficines de l’ajuntament i el Palau de la lactància, que va servir per tindre cura dels fills de les treballadores de la fabrica de tabac. Actualment és un balneari.

L’edifici de l’Exposició fou construït amb caràcter efímer per l’arquitecte Francisco Mora Berenguer que té el carrer amb el seu nom tot just al costat, l’arquitecte també va construir edificis emblemàtics com el mercat de colon o l’hospital de san Juan de dios.   I cal assenyalar que va ser tot un record de construcció perquè el va alçar en només setanta dies per a complir amb les dades de la inauguració. De fet per agilitzar l’obra els materials es compraren a empreses properes a la ciutat i es creà un taller a peu d’obra per crear els elements decoratius, prefabricats que embellien les finestres i els remats de la coberta. Encara que desprès d’eixe dia inaugural encara van estar ultimant molts detalls que s’havien quedat per enllestir.

Una vegada complida la funció inicial, es decidí no enderrocar-lo i que servira per a altres usos.

En 1950 al Palau de l’exposició assajava l’orquestra municipal i també era un centre sanitari, en 1965 era l’escola d’arquitectura i ministeri d’educació.

De 1974 a 1984 va ser la facultat de Magisteri, és de quan jo el recorde. Cada vegada que el veig torne a l’etapa d’estudiant perquè entre els murs d’eixe gran edifici em donaren classes. Pero en l'època que jo hi era, l’edifici estava a punt de caure. I ho dic literalment perquè, de fet, un dia, a una companya de classe mentre escoltava atenta les explicacions del professor en una de les aules, li va caure al cap una peça decorativa que hi havia al sostre. No va ser greu, però suficient per a començar una sèrie de vagues de l’alumnat demanat seguretat i especialment reivindicant una escola de Magisteri en condicions. Al final, l’any 1984, acabaren tancant l’edifici per a servei de Magisteri que havia durat 10 anys.

Desprès de facultat de Magisteri va haver una proposta per instal·lar la delegació municipal de trànsit però no arribà a fer-se. Fins que l’any 1995 s’inicià el procés de restauració. I així,  l’edifici va tornar a veure’s bonic i esplendorós, com lluïa en el passat.

Té cinc façanes i dos plantes organitzades al voltant d’un pati. L’edifici te dos parts, l’ala noble, la que dona al carrer Galicia i la resta que s’organitza al voltant del pati, ambdós parts estan rematades als canton sper una torre quadrada i s’articulen  amb el xamfrà per la torre octogonal.

Des del 2001-2002 és centre de recepcions i exposicions municipals i biblioteca publica.

Fa una anys vaig entrar però no a visitar-lo, només vaig accedir a les aules on s’impartia un curs en el que estava inscrita, no vaig veure més de l’edifici  i em vaig quedar amb les ganes. No tenia temps per a més. Però esta vegada,  no volia deixar l’ocasió i he entrat per visitar-lo. Un amable conserge m’ha mostrat el pati i la sala noble i m’ha agradat molt.

Hem entrat i hem pujat a la sala de recepcions per l’escalinata il·luminada per una lluerna de vidres de colors. També hi ha de decoració un quadre de l’època pintat per Jose Genovès.

El saló de recepcions té vidrieres que donen a la plaça Galicia.

Són precioses.

També ho és el terra de mosaic de nolla, la primera ceràmica produïda en Espanya,

Veiem artesonats d’escaiola, i  sòcol de rajola. Abans hi havia làmpades i mobiliari d’estil medieval, el que veiem ara, no són les antigues, imiten les que existien quan s’inaugurà.

És bonic, el neogòtic em recorda al Micalet, o la llotja...també un poc a la Torre del Serrans...però per a mi, el Palau de l’Exposició és un edifici especial, és part de la meua vida, encara que també forma part de la història de València. 

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA, abril 2021