RESSENYA LITERÀRIA: EL AMANTE JAPONÉS d'Isabel Allende

 EL AMANTE JAPONÉS

Isabel Allende

 

De nou torne a ressenyar un llibre d’Isabel Allende. Amb Allende sempre aprenc sobre llocs o situacions que desconec i això m’agrada. Ja vaig ressenyar “ Largo pétalo de mar” de 2019, i la  “ Mas allá del invierno, de 2017,  la que  hui ressenye és del 2015 

 

Pel títol podem deduir que és una història d’amor, però l’amor i l’amant,  encara que formen part de la trama, són excusa  per  parlar, a més a més d’altres temes. I així, llegim sobre la relació entre  joves i grans, l’amistat, el pas del temps, la guerra, els contrastos de cultures, el prejudicis socials, la família, el desarrelament o l’eutanàsia. També mostra nostàlgia pel passat i l’angoixa que suposa deixar-ho tot i començar de nou. El tema de la vellesa esta molt present. I tot ho fa contant la vida de molts protagonistes.

 

Alma Belasco és el personatge principal, té 80 anys, viu en una residència de luxe per a  persones grans, Lark house,  als afores de Berkeley, a prop de san Francisco. De família jueva, va nàixer a Polònia però per fugir de la guerra dels nazis, els pares l’enviaren a Estats Units amb uns tios, la família Belasco. És una dona distingida i reservada amb els altres residents. Confia amb pocs. Al que més estima és al seu net Seth, que li agrada visitar a Alma per traure-li informació amb la intenció de publicar un llibre sobre la família.

 

Irina, que va nàixer a  Moldavia, és altra protagonista rellevant. Treballa a la residència i a més a més d’assistenta d’Alma, que la contracta després d’un incident on demostra que és molt honrada. Guarda un secret del passat que la turmenta i que, a poc a poc, i gràcies a l’amor sense condició del nét d’Alma va superant. Altres personatges no menys importants en la novel·la i en vida d’Alma són Nathaniel i Ichimei. De tots l’autora ens narra les circumstàncies personals i la vida des de xicotets.

 

Per al llibre familiar, Alma conta al seu nét records del passat i Irina està ordenant fotos i arxius, però Alma té altre secret ocult que els joves van descobrint a mesura que van indagant: és l’existència d’un amant.

 

En “El amante japones” l’autora ens convida a recórrer diferents èpoques i paisatges del passat o del present. Del passat ens dona pinzellades dels camps de concentració jueus en Europa o dels camps de concentració dels japonesos en Amèrica  i de l’actual, del 2010  mostra la residència d’ancians que és ben diferent a la que en Espanya estem acostumats, hi els clients estan separats segons el grau d’independència. No sé si és o no real este tipus de residència en Estats units. El que si he comprovat que és real,  és el que explica sobre els camps on tancaven al japonesos o el que conta sobre una pintora famosa: Vera Neumann. M’agrada aprendre quan llig i ho he fet buscant informació sobre estos aspectes que desconeixia. Està bé la barreja de veritat històrica i històries personals, Allende ho barreja amb harmonia.

Sobre el tancament dels japoneses americans, desconeixia que en 1942, poc després de l'esclat de la guerra amb el Japó, el govern dels Estats Units va reunir i va empresonar sense judici o vista oral a 120.000 americans d'origen japonès. Se'ls va portar primer a Centres d'Assemblea localitzats en pistes de cavalls i terrenys de fira abandonats. En el cas que mostra Allende a Tanforan, que quedà destruït en 1964 per un incendi i actualment és un centre comercial. D'allí se'ls va enviar a deu inhòspits camps de concentració localitzats en remots llocs de país. En la novel·la a una família japonesa la traslladen a Topaz a Utah, un lloc allunyat i desèrtic. Els nikkeis, tan els issei, emigrants de primera generació, com els nisei, fills de segona generació, vivien en barraques que els atorgaven per grups familiars, hi vivien amb poques condicions i sense privacitat vigilats per soldats que els odiaven. El llibre conta la historia més completa. El que no diu és que l’any 1976, el president Gerald R. Ford va afirmar que «aquesta evacuació no només va ser equivocada, sinó que els japonamericanos eren i són lleials americans». El 1983, una comissió establerta pel Congrés dels Estats Units va concloure que s'havia comès una greu injustícia amb els americans d'ascendència japonesa. També ha indicat que les causes de tal fet van ser prejudicis de raça, histèria de guerra i falta de direcció política.

Sobre la pintora, Allende s’inspira en la personalitat de Vera Neumann per a l’ofici d’Alma. Desconeixia esta emprenedora tan coneguda pel seu art intemporal ple de flors brillants o geometries atrevides, sempre dissenys alegres. Al llibre, Alma sovint la nomena i reconeix que va ser la seu font d’inspiració, la diferència és que Vera treballa a gran escala dissenyant art assequible i accessible i Alma només s’hi dedica a treball exclusiu. Totes dues treballen la seda i per a dissenyar s’inspiren en paisatge si persones tretes dels seus viatges arreu del món.

 

“El amante japones” és un lllibre que malgrat diferenciar-se de la resta de les novel·les  de l’autora, segueix la mateixa línia d’escriptura. Esta vegada introdueix unes cartes que desvetllen molt i alhora conviden a fer reflexió. Sense cap dubte les lectures d’Isabel Allende atrapen. La lectura dels seus llibres no és complicada. Allende és bona narradora, construeix complets personatges, i així per mig d’un llenguatge que embolica, que absorbeix al lector, que quasi hipnotitza amb la prosa que de vegades és poètica, narra en tercera persona. Es l’únic que canviaria del llibre. La veu que el presenta. Sempre m’han agradat més les novel·les contades pels propis protagonistes perquè són més creïbles i es pot aprofundir més, donat que poden parlar de si mateixos o dels que els envolten perquè els coneixen i saben què pensen.  

 

No entre en qualitat o no literària perquè això és un apartat subjectiu. Particularment diferencie un llibre ben escrit del que no ho és, però tal volta no em guie amb els mateixos paràmetres que altres i el que està bé per a mi no ho és per a altres. En tot cas, recomane la lectura de “El amante japonés”, si és la millor novel·la o no d’Isabel Allende, ho deixe,  que cadascú jutge.