Lecce, ciutat acollidora que bocabada, meravella...la veig daurada i és per la pedra leccese utilitzada en les construccions.
Hem vist una part dels cas antic de Lecce, passejant des de Porta Napoli fins a la catedral i endinsant-nos per carrerons hem vist també el teatre romà. Ens hem meravellat amb el barroc dels palaus, dels edificis religiosos i també de les cases privades. I quins balcons! Quasi tot el temps estem mirant cap amunt, com estan decorats, buscant figures animals o vegetals...
Ara estem a la Piazza sant Oronzo, dedicada al patró de Lecce, el que fou anomenant primer bisbe de Lecce per San Pablo, segons conta la tradició. És la plaça més important, el cor de la ciutat. Lloc de trobada de la gent, és el punt més animat.
Hi ha una columna romana des d’on el patró San Oronzo donava la benedicció, l’estàtua del sant coronava la columna que té 29 metres d’altura. I parle en passat perquè en estos moments no està. Imagine que l’estan restaurant. La columna va ser un regal de la ciutat de Brindisi on s’hi troba una columna bessona. Les dues columnes assenyalaven el final de la Via Appia, a les portes d’Orient. San Oronzo fou nomenat protector de la ciutat en 1658, la columna s’inicià en 1660 en el seu honor per haver protegit la ciutat de la pesta de 1656 i després d’una pausa, es completà en 1686.
En la plaça està el Sedile un edifici cúbic de dos plantes construït al segle XVI, que fou en un principi magatzem de municions i després passà a ser la seu de l’antic Ajuntament fins 1851, any que passà a mans de la Guardia Nacional. És majestuós i de nit s’il·lumina amb color. Actualment és un espai cultural. Tot just al costat i tapada per andamis està la menuda capella de san Marcos del segle XVI, que era per als venecians que hi vivien en aquella època, està coronada amb el lleó de San Marcos, símbol de la república de Venècia, però per les obres de restauració no ho veiem.
A principis del segle XX, casualment mentre feien unes obres en uns jardins d’uns palaus de la zona, es trobaren uns vestigis el passat. Era un amfiteatre romà. Per traure a la llum un poc del passat construït als segles I i II dC, s’excavà una part de la plaça edificada des de finals del segle XVI, tot just a l’esquerra del Sedile. Sota la plaça i sota altres monuments queda la resta...Actualment només es pot veure un poc del total i continuen les excavacions. L’amfiteatre romà era gran, podia concentrar uns 20000 espectadors. Això diuen. Tenia diversos nivells. Huit metres per davall del nivell actual del pis es troba l’arena, el lloc que s’hi dedicava als espectacles.
Front a l’amfiteatre està l’església de Santa Maria della Grazia del segle XVI. Sorprèn per contrast donat què la decoració no té res a veure amb el que hi ha per tota la ciutat. La façana és senzilla, res exuberant decoració que és el que s’imposa en Lecce. L’església volia imposar els seus models.
A la plaça crida l’atenció un gran rellotge, està a la façana del banc de Napoles, és el Reloj de las Maravillas, fet amb bronze en 1955. Té quasi 10 metres d’altura i està considerat el més gran del món.
També pare l’atenció en un mosaic que hi ha enmig de la plaça, el Mosaic de la Lloba, de 1953. La lloba és el simbol de la ciutat. Anys enrere el mosaic acabà malament perquè els turistes s’emportaven teseles com un record. En 2017 el mosaic es restaurà. Diuen que els habitants de Lecce intenten no trepitjar-lo mai per conservar-lo. Es cert, l’observe durant algunes estones en diferents hores i dies... Només veig una xiqueta d’uns dos anyets que juga amb el dibuix caminant sobre l’animal i sobre l’arbre passant d’un lloc a altre, com si jugara al nostre joc popular del sambori. Nomes s’aparta quan la mare li diu que ho faça perquè se n’adona que vull fotografiar-lo. No sé si la mare i la filla són de Lecce o forasteres.
És una plaça animada, també els voltants, amb edificis elegants i també botigues, restaurants i cafeteries on parar a prendre’s un caffe lecce típic de la ciutat.
Creuem la plaça i girant per un carrer i per altre, de sobte trobem una meravella arquitectónica: la Basilica di Santa Croce, el màxim exponent del barroc en la ciutat. Hi ha mil detalls. Començà sent un monestir al segle XIV i passat el temps es decidí convertir-lo en Basílica. La construcció s’inicià al segle XVI i tardà molt...no s’enllestí fins el segle XVII. L’any 1906 fou declarat Monument Nacional i la façana fou restaurada en 1980. Llueix en tot el seu esplendor. Realment impacta siga a la amb la llum del dia, on s’aprecia eixa calidesa del color de la pedra de Lecce amb matisos daurats, com de nit, amb la llum artificial.
No sé ni on mirar! Hi ha tant! Però no cansa a la vista tanta imatge, fins i tot puc dir que em proporciona calma mirar-la. Estic fascinada. Podria passar temps i temps contemplant-la. Hi ha columnes i cornises plenes d’animals, persones, querubins, figures grotesques, vegetals...i a la part central de la façana, una gran rosassa. És elegant, fina... malgrat tants i tants elements! Però estan harmònicament disposats. No entenc d’art i que em perdonen els entesos. Des de la ignorància expresse el que em fa sentir estar davant d’este monument incomparable. Veig bellesa que m’assossega. I quantes històries contaran. M’agradaria saber-les totes. Seràn d’allò més interessants.
El barroquisme exuberant de la façana no és tan gran en l’interior, però igualment m’agrada. De nou veig una harmonia que m’assossega: les columnes amb uns capitells tan treballats, el sostre de fusta amb el quadre emmarcat en daurat, les nombroses capelles... els altars...
El guia italià que ens acompanya, Vanni, ens conta un detall sobre unes imatges que em crida l’atenció: estan fetes amb paper maixé! “cartapesta” en italià. I és que en Lecce són uns experts en esta tècnica perquè és un art tradicional. En Puglia, és popular des del segle XVII, aleshores unit a la religió i és la raó per la qual a hi ha tantes figures de paper maixé que s’exhibeixen en les esglésies. Per a qui no ho sàpiga el paper maixé és una mescla de paper i pegament que quan s’endureix es pot adornar i pintar. És l’art amb el que es fan les falles valencianes.
La plaça on està la basílica és espaiosa, però si ho fora més, s’hi gaudiria millor de la fabulosa façana. Fent una mirada en els edificis que hi ha al voltant, destaca un cartell verd que diu “Verita per Giulio Regeni” i preguntem de què es tracta. És una reivindicació sobre l’esclariment de l’assassinat en Egipte d’un estudiant de doctorat. Just en estos dies ha començat el judici. El jove que estava a El Caire fent una investigació sobre sindicats egipcis fou trobat en 2016, mort, sàdicament torturat. Hi ha molta sensibilització general pel tema.
Al costat de la basílica està l’edifici que antigament fou convent dels celestins i hui en dia és la seu de l’administració central de la prefectura. Té una decoració sòbria. Creuem el pati per anar a l’altra part de la ciutat.
Arribem a Via XXV Luglio i entrem a uns jardins, són de la Villa Comunale, del segle XIX i dedicada a Giussepe Garibaldi. Durant un temps se la coneixia com la “Villa della lupa” per la presència de llops en el parc. La Villa és un espai verd al cor de la ciutat, ple d’arbres centenaris. Hi ha escultures de pedra representant personatges famosos en la zona. Hi ha una font i un temple circular.
Seguint per Via XXV Luglio passem per davant del teatre Politeama Greco. A principis del segle XIX era menudet i no satisfeia les necessitats de capacitat per la qual cosa en 1882 Donato Greco demanà permís per construir un més gran. El nou s’inaugurà en 1884 amb l’opera Aida de Verdi. Al llarg dels anys s’han fet restauracions i ampliacions i actualment és un dels més grans i antics de Puglia on representen obres de teatre, opera i concerts simfònics. Des de 1976 se’l reconeix com teatre de Tradició i en 1979 fou declarat Monument Nacional.
Adjacent al teatre està el Castelo Carlos V. Construït en 1539, fou remodelat per ordre de Carles V. Després de ser la seu de governants i ser fortificació militar, actualment és seu d’esdeveniments culturals. Es pot passejar pel pati lliurement. Hi ha una exposició de paper maixé. (Museo della Cartapesta) amb més de 100 obres d’artistes locals des del segel XVIII fins a l’actualitat.
|
Lecce és una ciutat preciosa. Ho dic convençuda i no només perquè ho diga Vanni el guia. M’acomiade de la ciutat mostrant-vos unes imatges fora de ruta, de les que es fan quan et perds pels carrers i no se sap ni per on es va...després sé que una de les esglésies és Santa Maria della Provvidenza o delle Alcantarine i l’altra és l’esglèsia del Gesù en piazeta Castromediano, amb l’estàtua enmig del personatge italià que dona nom a la plaça.  QUADERN DE VIATGE, tardor 2021,
viatge a PÚGLIA i BASILICATA |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada