ITÀLIA: LECCE- I PART, a LA PUGLIA (De porta Napoli a la catedral)

Lecce destaca per la quantitat de barroc del segle XVII que s’hi concentra... de fet, se l’anomena la Florència del sud.

En el nostre viatge per la Puglia en Itàlia, parem quatre nits a Lecce i ens dona temps de passejar tranquil·lament per la ciutat, tan de dia com de nit...perquè al sud d’Itàlia es fa de nit molt prompte en esta època tardorenca.

En tot el trajecte per la Puglia tenim un guia italià, Vanni, que sap molt d’història però a més a més és de Lecce... serà eixa la raó per la qual parla amb tanta vehemència de la ciutat? Ens la fa veure amb ulls apassionats.

Lecce, amb quasi 100000 habitants, és única. I ja sé que he dit el mateix d’altres ciutats, però sempre ho dic convençuda i de manera ferma perquè és una realitat indiscutible que cada lloc té algun tret diferenciador. En este cas és un barroc anomenat leccese el que la diferència i fa que l’anomenen la Florència del Sud. Les construccions estan fetes amb la pedra de Lecce, una pedra calcaria fàcil de treballar i alhora, la part negativa,  es deteriora amb facilitat. 

També em repeteisc quan dic que Lecce és un museu a l’aire lliure, com ho és per exemple Alberobello. LINK  Aixi és. El casc antic de Lecce forma un grandíssim museu pel que s’hi pot gaudir lliurement, un museu que conté una bellesa generada per barrejar un barroquisme i refinament aristocràtic. Hi ha tants edificis del segle XVII!. Al principi l’estic barroc leccese era només emprat en edificis religiosos o de nobles, però al poc de temps l’exuberància del barroc es va escampar en l’àmbit privat. Així que podem veure per tot arreu motius florals, figures simbòliques o animals mitològics en façanes, balcons o portes.

L’encant de les ciutats és perdre’s pels seus carrers, tanmateix si voleu, un dels trajectes a peu per conèixer la ciutat, pot començar en l’obelisc que dona a la piazzeta Arco di Trionfo. L’obelisc de 1822 està fet en honor de Fernando I rei de les dos sicilies. Està decorat amb figures mitològiques.

Tenim davant la imponent Porta Napoli, construïda en 1548 per encàrrec dels habitants de Lecce. La fotografie en diferents dies i a diferents hores, per davant, per darrere, de costat...Té quasi 20 metres d’altura. A cada costat de l’arc central hi ha dos columnes d’estil corinti sobre les que es recolza un gran frontó triangular en el que hi ha un gravat on està representat l’escut espanyol. Este escut està dedicat a la visita que va fer Carlos V quan s’inaugurà la porta.

La part de darrere de l’arc dona a una plaça espaiosa, és la que ofereix la benvinguda al visitant. Cal veure Lecce de nit també, té l’encís especial i la màgia que desperta la nocturnitat.

Us mostre només un poc de Lecce, perquè hi ha molt... quan es va pel casc antic, i tot molt concentrat, es descobreixen moltes placetes amagades, moltes esglésies i palaus, molts racons encisadors... Al costat de Porta Napoli  està la Chiesa di Santa Maria della Porta o di San Luigi Gonzaga, edifici compacte i octogonal. L’edifici original data del segle XVI però en el XIX es reconstruí en estil neoclàssic.

Ens enfilem per via Giuseppe Palmieri. Destaca el palau Guarini amb façana barroca del segle XVIII. Com a curiositat cal dir que hi allotjà José Bonaparte en 1807.

Entre cases senyorials, passem pel teatre Pasiello inaugurat en 1758. En 1867 fou donat a la ciutat, que volgué reformar-lo per adaptar-lo a les necessitats culturals. Es reobrí en 1870 i anys rere any anà complint amb diverses finalitats intel·lectuals. Durant l’útima dècada del segle XX es va tancar per restaurar-lo i actualment és un dels teatres més importants de la província.

Bocabada veure a les façanes de palaus o cases modestes decoracions molt carregades amb àguiles, dracs, micos... hi ha  personatges variats. I com element modern, hi ha moltes figues paleres, formen part de la decoració d’algunes botigues. La figa palera és un conreu habitual de la zona. També veiem que dels carrers principals eixen transversalment accessos laterals anomenats “corte”, que no arriben a ser carrers, són com patis privats de les cases-palaus.

Passem per davant de la Chiesa de Santa Maria de la Pace que junt al convent adjacent fou reconstruït en el segle XVIII per Manieri. .

I parem davant de la piazzeta Ignacio Falconieri on hi ha barroc i més barroc del reconegut arquitecte Manieri...Enfront està el palazzo Marrese, amb unes figures adornant la façana i una balconada sobre mènsules amb figures.

Al costat dret està la façana secundària del palazzo Palmieri, que és un exemple de casa privada del segle XVI remodelada al segle XVIII. Hi va naixer Giusseppe Palmieri, un gran erudit. El palau al segle XIX va acollir a Giuseppe Bonaparte i Gioacchino Murat.

Seguim per via Palmieri, cada dos per tres hi ha un “corte”, un pati privat. És un bonic passeig... Un poc més endavant està la Piazzeta Panzera. 

S’hi respira un ambient agradable, de dia i de nit. M’agrada, malgrat que de vegades em sap greu veure algunes cases deteriorades pel pas del temps o per vandalisme.  Arribem a Piazza Duomo. Impacta perquè resulta estrany trobar uns grans monuments junts en una plaça “tancada” en tres costats. Entrem hi traspassant el quart costat, els propileus o murs d’entrada que són del segle XVII perquè els anteriors s’enderrocaran. Antigament estos propileus es tancaven. A la plaça està el Campanar, la catedral Santa Maria Assunpta, els palaus del Bisbe i del Seminari. La façana principal de la catedral no dona la cara a la plaça i és la lateral la que rep als visitants. Em resulta també estrany la disposició de l’edifici. Però amb tot, el conjunt desprèn elegància.

I una vegada a la plaça...comencem per la catedral. La construcció original data del segle XII i en el XIII van fer algunes reformes. Però va ser al segle XVII quan es va dur endavant una gran restauració. També en esta època es construí el campanar adjacent. La façana lateral és la més important artísticament parlant per la seua decoració del segle XVII. L’element central i principal és l’estàtua de san Oronzo. És una façana rica i esplendorosa, la decoració de l’altra entrada, per equilibrar, és més sòbria.

Quan entrem a l’interior veiem una planta de creu llatina amb tres naus separades per pilar i mitges columnes i decorat amb dotze altars. Del segle XVII té el sostre de fusta tallada amb unes valuoses pintures sobre la vida de san Oronzo, emmarcades en daurat. I no solament hi ha estes pintures, hi ha moltes realitzades per pintirs importants.

Donem una volta i ressalten tots els altars, especialment el major dedicat a Santa Maria Assunpta i el dedicat a san oronzo. Tots tenen mil detalls on mirar, i alguns una decoració sobrecarregada.

Entrem a la cripta del Duomo d’origen medieval que va ser reconstruïda a principis del segle XVI. Entre les noranta-dos columnes decorades amb figures humanes, veiem dos capelles barroques. També veiem unes reixes a terra i parant atenció ens adonem que hi ha restes d’esquelets: ossos i cranis.  Quan eixim veiem altra part de la cripta, menys condicionada per a la visita on s’aprecia bé l’antiguitat del lloc.

Tot just al costat esquerre està adjacent el campanile de 70 metres d’altura que malauradament  està en obres i uns andamis el tapen i no podem veure que té cinc plantes.

L’edifici de l’Episcopi és el palau on resideix l’arquebisbe de Lecce. Està tot just al costat de la catedral i mirant-lo des de l’entrada a la plaça,  està situat uns metres per darrere de la façana lateral de catedral. La construcció original es remunta al segle XV i fou reconstruït a finals del segle XVI i principis del XVII. Al segle XVIII s’amplià, s’eliminà una escalinata exterior i s’embellí la façana magistralment amb l’estil barroc. El rellotge és de 1761. En 1797 hi s’allotjaren els reis de Nàpols.

A la dreta de la plaça està el Palazzo del seminari construït entre 1694 i 1709 en l’estil barroc de Lecce. Actualment hi esta l’oficina d’informació i turisme.

Anem d’uns carrers a altres: via VittorioEmanuele, via Petronelli, via Paladini, via Palazzo di conti di Lecce...plena de cases importants i palaus, com el palau que pertanyia a la família Morisc d’Arpe amb una imponent façana. I quins balcons!

També en esta via parem l’atenció en el Palazo Carrozo que fou construït en 1760 per Manieri, que era un dels arquitectes mes importants. Destaca la façana còncava que permetia l’entrada del carro en l’edifici que enfronta. Els balcons estan ricament adornats. En temps passats seria un gran palau, malauradament actualment es veu malparat, amb façanes brutes i ratllades i deteriorades perquè la pedra leccese es deteriora amb facilitat. Llàstima que este patrimoni acabe perdent-se!

Hi ha molts edificis que necessitarien restauració per lluir com deurien. Encara que quan es restaura es veuen les diferències, és millor que deixar-lo caure.

Amb tot, arribem a l’església de san mateo. Quasi no hi ha espai per a un monument tan gran! Construït a la segona  meitat el segle XVII va reemplaçar una capella que hi havia annexa a un convent de franciscans. La façana destaca per contrast de línies, hi ha convexes i còncaves. És el que atrau. Hi a un escut d’armes de l’ordre franciscana.

La pedra de Lecce utilitzada en les construccions té un color daurat molt bonic, ressaltat perquè està mullada per la pluja que de tant en tant cau. Anem cap al teatre romà. Està en un carreró, dels que estan amagats, lloc propici de reunions d’insensats que es dediquen a ratllar parets sense trellat.

S’estima que la capacitat del teatre era d’uns cinc mils espectadors. Les peces trobades durant les excavacions estan exposades al museu romà, que està prop.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, viatge a PÚGLIA i BASILICATA