Joël Dicker
“La desaparició de Stephanie Mailer” és el segon
llibre que llig de Joël Dicker i ja puc dir que crea addicció. Sé que en llegiré altres
més. Si, cert, en som molts els lectors enganxats als llibres de l’autor que ha
estat traduït a tantes llengües. El primer llibre que
vaig llegir va ser "La verdad sobre el caso Harry Quebert" del 2012 i
el llistó el tenia molt alt perquè la novel·la m’agradà. En un i en l’altre, quan el lector comença a
llegir no pot deixar el llibre. Moltes critiques d’experts l’avalen, és un best
seller, encara que a mi, just un llibre
qualificat així em tira enrere. Però Joël Dicker és diferent. Si t’agrada la
novel·la negra, d’intriga, la que fins les ultimes pàgines no saps ben bé què
ha passat i qui és el culpable, no dubtes. Llig a Joël Dicker.
El primer que vaig fer, només iniciar la lectura, va
ser buscar el lloc de l’escenari on transcorre la novel·la i així poder llegir
i visualitzar millor l’entorn. Ho faig sempre. Doncs, he descobert un raconet
del món que no coneixia. La novel·la la situa en una ciutat menuda i tranquil·la
en Los Hamptons, que és un idíl·lic lloc a
150 quilòmetres de Nova York, al sud de Long Island, on està la platja i
a més a més hi ha naturalesa i espais verds, camps de golf, pistes de tennis, centres de muntar a
cavall... mansions i cases per a la classe alta. Tot un entramat de luxe que
serveix d’amagatall a politics, artistes, milionaris, empresaris o famosos que
hi viuen en l’anonimat en temporada estiuenca. És un paradís al costat de la
gran ciutat només possible per a qui té un poder adquisitiu elevat. És una zona
on es viu tranquil i es garanteix la privacitat.
En Los Hamptons passa tot, en una menuda ciutat on
se celebra anualment un festival de teatre per atraure l’atenció del turisme. I
quan passa el que passa tenen por que s’escampe la noticia per a que no s’espanten
els visitants. Tothom es coneix i el periòdic local conta les notícies que
passen i les que no.
El gros llibre es mou en dos èpoques que estan entrellaçades.
I vaja que ho estan! Personatges del passat 1994 i del present 2014 van i
venen, i mentrestant l’autor ens conta 4 assassinats i una desaparició…després
hi ha més morts...i no dic més. Jesse i Derek eren dos policies al passat i reprenen
el cas en el present, esta vegada junt a
Anna Kanner, que dit siga de pas, en molts moments representa la defensa del
feminisme. Hi ha una periodista Stephanie que també vol saber més però
desapareix intentant assabentar-se’n. També el teatre és protagonista.
I quina capacitat de sumar trames! I enredar-les!
Fins i tot es podria dir que hi ha molts llibres dins del mateix. Cal una bona
organització mental per portar endavant tot el contingut i la caracterització
de cada personatges, que a més a més, són tan diferents uns d’altres. Hi ha molt
de suspens, intriga, varietat de personatges...
Potser de vegades he trobat situacions forçades, inventades
per a l’ocasió, que no flueixen espontàniament. Hi ha personatges excèntrics i
situacions un tant estrafolàries o massa coincidència i al capdavall semblem
poc creïbles. Encara que algunes d’estes situacions m’han tret somriures.
També, no sé per quina estranya connexió, m’han recordat algunes pel·lícules de
Woody Allen així com les novel·les d’Agatha Christie on apareixen un grapat de
personatges i tots semblen culpables. Altre aspecte millorable és que la
narració para en detalls que sobren, ho he vist especialment en converses, on
hi ha repeticions. És el que explica que al final la novel·la siga llarga. Hi
ha una generalitzada obsessió de molts autors, que tenen “por” a escriure
novel·les curtes pensant que és un gènere menor. Tal volta en este cas, com està
catalogat com escriptor de best sellers, no pot baixar la quantitat de pàgines.
Per altra banda les exageracions en el contingut,
que lleven credibilitat, queden contrarestades per la veracitat que desprèn la
veu que parla, que majoritàriament és en primera persona. I està bé també que
cada capítol especifique lloc i qui el protagonitza i al final hi haja
un llistat de personatges explicant qui és qui.
No vull dir més ni estripar el què passa, això és
feina del lector, la d’anar descobrint, deduint, i al capdavall arribar al
final i adonar-se que està equivocat en tot el que havia especulat.
“La
desaparició de Stephanie Mailer” és recomanable. M’ha agradat en conjunt. Entreté.
És de les que durant la lectura t’obliga
a no perdre detall per intentar saber qui és el culpable perquè enganxa i després
d’arribar al final fa ganes de començar de nou per parar l’atenció només en la
persona culpable i comprovar així, al llarg de tota la novel·la que deia i com
actuava. Veritablement m’ha fet ganes, però no ho he fet perquè són 650
pàgines! Massa pàgines!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada