OTRANTO en PÚGLIA ( Itàlia)

Quantes coses que guarda Otranto! Hi ha joies artístiques com  un mosaic espectacular o  curioses històries que bocabaden i que són interessants.

 

Hui visitem la ciutat més oriental d’Itàlia, estem en Otranto mirant el mar Adriàtic i sembla mentida, però a un tir de pedra està Albània, només a 72 quilometres.

Fundada per colons procedents de Creta, fou primer romana, i després  llombarda- bizantina. En el segle IX es convertí en la capital de la zona. El port fou un dels més importants cap a Orient i a més a més,  hi havia molt de trànsit dels Creuats cap a Terra Santa. Al segle XIV fou conquistada pels Angioini i tot seguit pels Aragonesos. Els turcs l’assetiaren i l’ocuparen però al capdavall, els aragonesos la reconquistaren. Quin malviure! Pobres! Sempre d’unes mans a altres i angoixats per l’amenaça otomana. Tot l’esplendor d’algun temps s’anà perdent i més quan a finals del segle XVII es convertí en un pantà focus de malalties. Al segle següent, es feu una gran tasca de recuperació de l’agricultura i la pesca. Des de l’arribada del turisme a meitat del segle XX Otranto ja té altres recursos per viure. Otranto, amb quasi 6000 habitants, és un lloc turístic.

 Comencem el passeig per Piazza Dell'umanità migrante. Estem al port, les barques descansen, el mar està tranquil... s’hi veuen aires medievals  amb la muralla i el castell... És una bonica panoràmica. Està bé començar així.

I més, quan parem davant d’una obra d’art contemporani que té un gran missatge. Es un vaixell sobre una plataforma de formigó, els restos del vaixell Katër i Radës. Hi està des de l’any 2012 quan s’inaugurà el monument per mantenir viu el record d’una tragèdia que passà el 28 de març, divendres Sant, de 1997. Aquell dia el vaixell carregat amb 120 refugiats que fugien d’Albània xocà amb el vaixell de l’armada italiana. Va morir molta gent, i molts  cossos no foren trobats. La majoria eren dones i xiquets. Van sobreviure 34. Uns panels expliquen la història i el significat. Les plaques de vidre esgarren el que ja està destrossat, reconstrueixen una ferida que encara no està curada. Qui va tindre la culpa? Fa molt que pensar. Al capdavall el tribunal que ho jutjà dictaminà la responsabilitat de l’accident als dos països: Albània i Itàlia.

El monument dedicat a la Humanitat Migrant, és del grec Costa Varostos, conegut internacionalment i s’ha convertit en l’emblema dels desembarcaments, de la migració... és símbol d’acollida i solidaritat entre pobles. Hi està per a fer-nos reflexionar-hi: no s’ha de refusar a aquells que venen a casa nostra buscant refugi, buscant una vida digna, buscant un futur que el països d’on venen els nega. Hi està per a no oblidar la trista tragèdia i el dolor per les víctimes i alhora és una manera de que els governs tinguin present la necessària política sobre el tema de la migració.

Entrem al centre històric d’Otranto pujant per una escalinata. Hi està l’antiga porta de la muralla: Porta Mare.

Hi trobem dos altars, els únics que queden de la desapareguda església  de la Inmaculada, coneguda també com la capella de S Maria del Carmine de les quals queda constància en documents. L’església tenia molts problemes d’humitat i acaba tancant-se al cult en 1952 i en la dècada de 1970 acabà enderrocant-se  després d’unes fortes pluges.

Uns metres més avant està el castell construït pels aragonesos, pel rei Fernado II d’Aragó, entre 1485 i 1489 . Era necessari per protegir la ciutat després d’haver expulsat  als otomans que l’havien envaïda anteriorment. Al segle XVI es va ampliar. El castell està envoltat d’un fossat i protegit per  tres torres  cilíndriques, i domina el port. S’hi pot entrar i visitar.

Les vistes des de la part alta al canal d’Otranto i en la llunyania la costa albanesa, són boniques. També veiem carrers del poble.

La part antiga d’Otranto està formada per carreronets xicotets i estrets envoltats de la muralla... hi ha moltes cases blanques i quadrades...el blanc predomina en tota la costa de Puglia. Me n’adone que en  molts llocs hi ha boles de pedra de decoració, són bales de canons.

Seguint un carrer principal hem arribat a Piazza del Popolo, que no és molt gran i està molt animada. Hi està la Torre del rellotge de 1779.

Molt a prop està la catedral, la Catedrale dell’Annunziata. En Otranto tot el que s’ha de visitar està concentrat. Està en una acollidora plaça. La torre està separada.

La catedral és altra joia més del romànic pullès que podem trobar en esta part del Sud d’Itàlia. Fou edificada entre 1080 i 1088, tardà huit anys en enllestir-se. Posteriorment ha patit restauracions i reformes especialment en l’època barroca o renaixentista. L’edifici mesura 54 metres de llarga i 25 d’ampla. Domina la gran rosassa d’estil gotic-àrab del segle XV i el portal barroc de 1764.

Entrem. I realment quede bocabadada pel mosaic que cobreix el terra. No puc deixar de mirar-lo.

És el mosaic més fascinat que he vist en la meua vida. M’estranya el fet que no hi ha prohibició de trepitjar-lo. Em fa pensar que està cobert d’alguna capa prptectora perquè és una obra d’art magnifica que es mereix totes les precaucions per conservar-la.

És enorme i ocupa tota la nau principal i per les laterals. El va fer entre 1163 i 1166 el sacerdot Pantaleone del proper i desaparegut monestir de San Nicola di Casale ajudat per altres monjos, i representa l’arbre de la vida com a eix principal amb escenes mitològiques, de la Biblia o medievals amb personatges històrics com Alejandro Magno.

Pel que respecta a la resta de l’interior, és auster amb tres naus i catorze columnes de granit. El sostre de fusta daurada és del segle XVII. 

La capella més important és la dels Màrtirs, a la dreta de l’altar central. També sorprèn, com el mosaic. Hi ha set vitrines que contenen els ossos humans de 800 màrtirs. És important saber la història que hi ha darrere, conèixer de qui eren.

Tot començà en 1480 quan els turcs conquistaren la ciutat massacrant a qui trobaven per davant. Moriren molts excepte una part de la població que s’havia refugiat en la catedral. Quan hi arribaren els turcs se’ls emportaren i els exigiren que renunciaren a  la religió cristiana i es convertiren a l’Islam. Un humil artesà de nom Antonio Primaldo, es negà en nom de tots els cristians i la resposta turca fou automàtica. Huit-centes persones  foren decapitades pels turcs en una muntanya propera, Colle della Minerva. Alguns dels restes són els que estan a les vitrines. Conten que Antonio Primaldo fou el primer en patir la decapitació i miraculosament es posà de peu i així va estar immòbil fins el final de la matança. La imatge impactà a un dels botxins turcs, Berlabei, i fou tan la commoció que va decidir fer-se cristià. I la resposta dels governants turcs fou morir empalat. Hi ha un quadre que ho representa. El 800 martirs foren beatificats en 1771 pel papa Clemente XIV i canonitzats en 2013 pel papa Francisco.

Baixem a la cripta, molt valuosa  artísticament. És elegant pels arcs, per l’amplària i per les 42 columnes de marbre decorades amb capitells de diferents èpoques: hi ha romans, grecs, bizantins,  romànics…. Hi ha part dels antics frescos bizantins que la decoraven.

Encara ens queda una meravella per visitar, cap allà anem…Arribem a les portes de l’església bizantina de san Pedro, del segle X. Diu la tradició que el sant va desembarcar en Otranto quan tornava d’Antioquia i que en esta església feia batejos. Durant molts anys fou la seu del culte grec. Està en una menuda placeta acollidora. L’exterior és auster, res a veure amb l’interior.

Val la pena entra-hi. Es una planta de creu grega inserida dins d’un quadrat. Hi ha tres xicotetes naus amb huit columnes. Però ressalta la decoració. Cal admirar els frescos bizantins que s’hi conserven per les voltes i per les parets representant escenes bíbliques.

Anem carrers amunt i avall però sempre per la mateixa zona, trepitjant carrers empedrats i propers a la mar. No passen cotxes, només està permesa la circulació d’un tipus de vehicle que és  menudet. En algun moment l’hem trobat de cara i hem tingut problems per passar perquè el carrer era massa estret. Moltes cases són botigues amb escaparates a l’exterior cridant l’atenció del comprador, altres llocs són de menjar, tot preparat per al viatger. És una ciutat neta, lluminosa... Amb tot, pense que el centre històric no ha perdut l’essència del passat, veig santets a les façanes, com en altres llocs del Sud d’Itàlia i no hi ha edificacions que trenquen l’ambient històric viscut amb tantes entrades i eixides de conqueridors. Caminant entre carrerons, puc imaginar fàcilment una persecució entre cristians i otomans per aconseguir el control d’Otranto.

Acabem la visita en el passeig marítim, el lungomare degli Eroi, un tram de penya segats en el centre d’Otranto. És llarg i ampli. També hi ha un jardí. Dona gust passejar-hi malgrat el fort vent que arriba del mar. A un costat està el mar i a l’altre, molts restaurants on es menja molt bon peix fresc. Nosaltres ho fem en un lloc privilegiat, tot just mirant la muralla i la torre Alfonsina, que era l’antiga porta principal construïda en 1481. El nom és en memòria d’Alfonso ‘Aragó, duc de Calabria, que alliberà la ciutat de la dominació turca.

Ja sé que Otranto és altra ciutat més de Puglia en la que el mar ha estat i és molt important, que és testimoni de moltes històries conegudes i desconegudes i altres que encara no han passat. Amb l’estàtua recordant les víctimes albaneses he començat la visita i amb altre monument que representa una al·legoria de la pàtria que defèn els perills que arriben del mar l’acabe. És l’estàtua dedicada als Martirs d’Otranto creada per l’escultor Antonio Bortone en 1922.

Un cartell d’una botiga diu que qui va a Otranto torna... perquè sovint  recordes la visita... que és un lloc que no s’oblida... Bo, és la meua interpretació del cartell, la meua particular traducció de l’italià...per a mi, té molts ingredients que atrauen i encisen.

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, Viatge a PÚGLIA i BASILICATA