Entrar en Úbeda és capbussar-se en la cultura del Renaixement, de l’arquitecte Andrés de Vandelvira... i també, envoltar-se del verd de les oliveres impregnades de l'ambient andalusí.
Estem en Úbeda, ciutat que junt a Baeza i des de l’any 2003 és Patrimoni de la Humanitat, és un punt neuràlgic per anar a fer visites pels voltants… Hi ha molt que veure…molt...especialment arquitectura i art. L’art d’Ubeda més vinculat a l’arquitectura civil, però en realitat de tot hi ha en tots els llocs. I a més a més, diuen els experts que és la ciutat més antiga d’Europa occidental, amb 6000 anys d’antiguitat.
Les distàncies de ciutat a ciutat són curtes en Jaén, així que a Baeza també hi anirem...està només a 10 quilòmetres de distància...I tenim previst visitar la capital, com no? les tres ciutats, Úbeda, Baeza i Jaén formen el triangle monumental del renaixement del Sud, amb dos catedrals úniques en Espanya entre altres monuments...
Però anem pas a pas...
Comencem per Úbeda on diuen que hi ha sobre 160 cases palaus...i també hi ha molts llocs per hostatjar-se. Turistes hi ha per tot arreu. La plaça més important d’Úbeda, i possiblement una de les més boniques que a més és la que concentra més art d’Espanya, és la Plaça Vázquez de Molina o plaça de Santa Maria. Se la coneix també com La Maldita per les nombroses restauracions a les que es va sotmetre des dels inicis al segle XIII. L’ultima de les restauracions iniciada en 1983 va desvetllar que sota la plaça hi ha restes prehistòrics.
És gran...i sembla que no és una sinó dos o tres...pot ser pels jardins que divideixen l’espai... no sé...és molt bonica. Nosaltres tenim l’hotel molt a prop, per la qual cosa, aquesta plaça la trepitgem sovint, a totes les hores, de nit i de dia...i és un goig, veure el contrast del bullici turístic amb la tranquil·litat que s’hi respira quan els autobusos se’n van. De vesprada quan els rajos de sol amb poca força cauen sobre la pedra dels edificis...i de nit fosca amb els monuments il·luminats amb la llum artificial, la plaça és un remans de pau. Els bancs de pedra, els jardins i les fonts formen un conjunt relaxant que conviden al descans.
Hi està la imponent Basílica de Santa Maria de los Reales Alcazares construïda sobre l’antiga mesquita. Fou declarada Monument Nacional i part del conjunt Patrimoni de la Humanitat. L’edifici és auster i senzill, construït al segle XIII que mostra evolució artística barrejant estils gòtic, mudèjar, barroc i renaixentista amb harmonia creant bellesa. I així veiem, per una banda la façana, que destaca la portada renaixentista presidida per dos grans espadanyes i un relleu de la Adoració dels pastors.
A l’interior d’estil gòtic mudèjar hi ha algunes capelles nobiliàries i també el venerat lloc reservat a la patrona de la ciutat, representada per una imatge menudeta de la Verge de Guadalupe. És patrona des de 1.615 i a partir del dia 8 de setembre de 1.941 és dia festiu en el seu honor. El que hi ha és una copia perquè l’antiga imatge fou cremada durant la guerra civil. La Verge té un santuari, el de Gavellar, però cada 1 de maig es trasllada en “romeria grande” des del seu paratge fins Santa Maria, on estarà fins el diumenge posterior al 8 de setembre, dia que en “romeria chica”, torna de nou al seu santuari fins el següent 1 de maig.
Cert que per dins és peculiar, especialment el claustre del segle XV.
Tot just enfront de Santa Maria està el palau Vazquez de Molina o Palau de las Cadenas, seu de l’ajuntament de la ciutat. És un edifici civil del segle XVI d’estil renaixentista, projectat per Andres de Vandelvira. Actualment està restaurant-lo i en destapar-se la façana es descobrirà altra gran obra artística digna de visitar, així que hauré de tornar a Úbeda per veure l’edifici restaurat. L’ajuntament té façana en altra plaça, anomenada la plaça d l’ajuntament, que us mostraré més endavant. Només avance, que a mi, em sembla que forma part d’esta principal, com si l’edifici de l’ajuntament estiguera situat enmig d’una gran plaça.
Al costat de l’Ajuntamnet està El Posito, un edifici barroc de 1570 i remodelat en 1785, que fou utilitzat per emmagatzemar gra i altres cereals.
Precisament l’arquitecte Vandelvira, anomenat abans, presideix la plaça. Vandelvira està present per tota arreu en esta província i tornaré a repetir el seu nom moltes vegades perquè pràcticament cada edifici important porta la seua firma. Va nàixer a Alcaraz, a Albacete, però s’hi traslladà a Villacarrillo en la província de Jaen. Hi ha documents que el situen en 1533 i el seu treball el trobem majoritàriament a esta part andalusa, perquè és on trobà els grans mecenes que recolzaven els seus grans projectes. I així comptà amb l’ajuda de mecenes com la diòcesis que li encomana la catedral de Jaen o la família Cobos, que sent secretari de Carlos I realitza el gran projecte de modernització de la ciutat amb la construcció de nous edificis, alguns dels qual encomana a Vandelvira i són autentiques meravelles, que al llarg del passeig per la ciutat anem veient: La Sacra Capella del Salvador de 1536, iniciada per Diego de Siloé o el convent de Santa Clara, el palau del Dean Ortega, el palau de les cadenes per a Vazquez de Molina, el palau Vela de los Cobos, alcalde de la ciutat, l’hospital de Santiago. Vandelvira és el creador de nombroses solucions arquitectòniques com la volta en mocador, que és un quadrat inscrit dins d’una circumferència, que distigim en la seua obra.
Just darrere de l’estàtua de Vandelvira veiem el palau del Marques de Mancera que és on s’han traslladat les oficines de l’ajuntament mentre s’enllesteixen les obres de restauració de l’edifici principal renaixentista.
.JPG)
I també es veu l'edifici conegut com “Emparedamiento” de Sancho Iñiguez o la carcel del obispo. Són els actuals jutjats d’Úbeda. Fundat al segle XV per Doña Mencia Lopez de Zambrana, germana del bisbe que dona nom a l’edifici, naix sota l’advocació de Santa Maria del Alcazar i està dedicat a la comunitat de dones “arrecogidas”, on joves i seglars ingressaven per a dedicar-se a la vida contemplativa. Però abans també se les “arrecogia” per fer-les pagar per delictes o faltes contra la moral, especialment. Les “emparedades” no pertanyien a cap congregació monàstica, només volien servir a Deu. Hi s’ajuntaven de diverses classes socials però hi anaven especialment joves sense recursos. No eixien mai al carrer, vivien com en clausura. Assistien a les celebracions eucarístiques a Santa Maria, travessant una galeria que connectava l’edifici amb l’església.
Abans mirem l’edifici del costat de la Capella, el palau del Dean Ortega, és un dels palaus renaixentistes de la ciutat destacables. Senzill i sobri, a l’estil castellà, fou declarat be d’interès cultural i és des de 1923 Parador Nacional de turisme. És un edifici de planta rectangular, com la majoria dels palaus d’Úbeda. Observem la façana, les columnes dòriques, els àngels que suporten l’escut dels marques de Donadio, propietari durant mes de cent anys fins la conversió en parador... ens adonem de les anelles per nugar els cavalls i el balcó de cantó característic en Úbeda entre la gent benestant. Per facilitar la vista històrica, el Parador s’ha musealitzat. Nosaltres entrem al pati de forma quadrangular, que és elegant. Els clients del Parador hi estan prenent un cafè gaudint de moments de pau que queda interromput pels grups de turistes que hi entrem. Nosaltres intentem no cridar fort per respecte. Al pati, que té dos altures, hi ha unes esveltes columnes, hi ha influencies d’art natzari, que li donen un encís especial.
I ara si, observem bé l’espectacular monument que tan destaca en la plaça, per bellesa i harmonia. Possiblement la Capella Sacra del Salvador és l’edifici més rellevant de la plaça, amb tota seguretat el que cap persona que visita Úbeda mai es perd. És un mausoleu dedicat a Francisco de Cobos y Molina, com ja he dit secretari de l’emperador Carlos V, que va ser un gran mecenes. S’encarregava de la distribució de tot l’or i la plata que arribava d’ Amèrica i s’emportava un 1% de tot. Podem imaginar quanta riquesa acumulà. El seu nom està per tota la ciutat, i és que el bon senyor, anhelava passar a la posteritat i volgué crear, en aquesta zona, un renaixement a la italiana. El gran exemple és la façana del seu panteó, que és com una connexió amb la divinitat, en la que invertí molt del capital aconseguit amb l’or i la plata.
Amb una torre circular a cada costat, la façana és ascendent simulant tal volta una escala directe al cel. Hi a mil i un detalls referències al més enllà: deus, calaveres, cossos desmembrats. També hi ha referències al poder amb els treballs d’Hèrcules.
Una vegada a l’interior, veiem que l’església és rodona. Té cúpula i llanterna i destaca la gran lluminositat. Està plena d’escultures i pintures valuoses. La nau té tres capelles a cada costat i està coberta de nervis gòtics. Hi ha cor i una tribuna al voltant.
Però especialment crida l’atenció l’altar, on hi ha un retaule de fusta que representa la transfiguració que és de Berruguete, malauradament l’original fou destruït en guerra i només s’hi conserva el Crist central.
Als peus de l’Altar major, tot just sota la daurada i esplèndida cúpula, està la cripta amb les despulles de Francisco de Cobos i la seua dona Maria Hurtado de Mendoza y Sarmiento. Quan es casaren ella tenia 14 anys i ell en tenia més de 40. Fou un matrimoni de conveniència, però ella acabà amb els mateixos desitjos de notorietat que el marit. Quan aquest va morir deixà 1.000 misses pagades per la salvació de la seua ànima i l’encàrrec a la vídua de continuar impulsant les obres de la Capella, a la que també aniria a parar ell en el futur. Així ho va fer i la inauguració fou el 8 d’octubre de 1555. A partird’eixe moment l’esposa va poder complir la voluntat del marit i traslladà les despulles al lloc especial creat per a passar l’eternitat.
A l’esquerra de l’altar està la sagristia, disseny de Vandelvira, amb una entrada única en el món, en un cantó, encaixonada entre dos murs sense trencar la simetria de la construcció, cal veure-la per entendre. És original i demostra un gran coneixement arquitectònic per part de Vandelvira. És una de les solucions arquitectòniques novadores i atrevides de l’arquitecte, com també s’hi veu el sostre en mocador. Es diu que representa la porta del Eden. Entre altres innovacions està emprar, en lloc de columnes, cariàtides amb cistelles de flors al cap. La llum entra per dos finestrals un situat a la capçalera i altre als peus. La sagristia està considerada una de les principals obres del renaixement espanyol amb rica decoració. Hi s’hi guarda orfebreria de valor històric i artístic, un reliquiari i diverses pintures.
Quan eixim de la Capella tirem pel carrer Baja del Salvador i arribem al mirador de Santa Lucia, un dels punts on gaudir del paisatge de los “cerros de Úbeda” amb milers d’oliveres que pinten l’estampa de verd.
QUADERN DE VIATGE, ÚBEDA i PROVÍNCIA DE JAEN, primavera 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada