"Vall d’Aran, el lloc que mai s’oblida"…que en aranés és: ”Val d’Aran et curne que nu se desbrembe”…Que bonic és tenir riquesa de llengües!
Me’n vaig a la Vall d’Aran, (i voltants) buscant la fresqueta, desprès de fer una parada en El Pont de Suert i descobrir un bonic poble que dona moltes opcions per quedar-se més temps, seguim la carretera de França, la nacional 230 que creua el túnel de Vielha.
M’envolta un paisatge espectacular muntanyenc. En no res creuaré el túnel. No és la primera vegada que vinc per esta zona, però ja fa molt de temps… De fet la primera vegada que vaig vindre per esta carretera encara estava el túnel vell Alfonso XIII, el que fou construït entre 1926 i 1948 i tardà molt per motius tècnics i politics…com la guerra civil. La construcció del túnel era una reivindicació que portava anys fent-se i els aranesos aprofitaren que el rei Alfonso XIII anà a la inauguració del port de Bonaigua i començaren a cridar ben fort davant del rei que volien el túnel, que era necessari i urgent. I tan fort cridaren que el rei va accedir a la demanda. El projecte inicial era per a tren però en 1928 es canvià a carretera. Va ser una decisió visionaria perquè en aquella època no hi havia molts cotxes i pocs donaven importància a una carretera.
El túnel va canviar la història i la vida socioeconòmica de la gent aranesa creant un pas directe amb Espanya. Abans vivien aïllats en els mesos d’hivern i en estiu la comunicació era limitada. Hi havia comerç de mercaderies però escàs, perquè les entrades i eixides eren a peu o a cavall per perillosos ports de muntanya, així que la majoria de la gent vivia del que produïa: vaques, gallines, conills... Tot es baixava a les firen una o dos vegades a l’any per adquirir altres productes.
Construir el túnel vell no fou fàcil. No hi havia ni mitjos ni coneixements com ara. I va haver accidents mortals. Les condicions laborals no eren gens bones. En temps de postguerra van comptar amb la col·laboració de presoners de Franco. En una boca del túnel hi havia com un campament de barracons on vivien el treballadors i fins i tot algun servia d’escola. Ho puc imaginar, i també el fred que patirien.
Quan s’enllestí era el més llarg del món amb 5240 metres. Però els problemes continuaven. Al principi en hivern queien les estalactites tapant la boca d’entrada. Però problema que eixia problema que se solucionava. Amb l’augment de l’ús dels cotxes i especialment l’obertura de l’estació d’esquí Baqueira Beret en 1964, el pas pel túnel de Vielha es popularitzà. L’obertura del túnel i l’entrada de més gent va influir en la societat aranesa amb noves maneres de viure. A mesura que augmentava la circulació de cotxes el túnel anà deteriorant-se. Any rere any es notaven mancances i ja no cobria les necessitats del segle XXI, per la qual cosa en 2002 s’iniciaren les obres d’un túnel paral·lel de tres carrils que fou inaugurat en 2007 amb el nom de Túnel de Vielha Juan Carlos I.
En no res arribem a la capital de la Vall d’Aran, i no solament és capital de la comarca també del Mig-Aran. La comarca té 33 pobles, la majoria formats per cases de fusta i pissarra, és el que els caracteritza, això i el voltant natural muntanyenc frondós i verd.
També el fet de que es parla l’aranès o occità, la llengua dels trobadors que es remunta al segle XVI i que conviu junt al castellà i català. Quanta diversitat! Les llengües enriqueixen i estos pobles mantenen l’essència pròpia alhora que saben obrir les portes al viatger. Abans d’arribar al poble passem per davant del Parador Nacional des d’on es veuen unes boniques vistes perquè estem molts alts, més que Vielha que està a 974 metres d’alçada.
Tenim un hotel cèntric, en no res caminant estem en la part històrica del poble. Hi ens quedem 5 dies. Sovint fem el passeig fins el centre on està el riu. És l’afluent del Garona, el Nere i divideix el poble en dos donant-li frescor.
Seguim l’avinguda Castièro i passem per un gran ós que és un animal destacat en els Pirineus, i he llegit un estudi del govern català que afirma que últimament ha crescut el nombre d’exemplars. És una bona noticia.
A l’avinguda també veiem edificis plens de botigues per a que el visitant s’emporte records. També hi ha molta botiga de roba d’esport. I és en estiu quan trauen les ofertes, és rentable comprar, hi ha roba bona a bon preu. També hi és el mercadona i restaurants… Vielha és el municipi més gran de la Vall, amb quasi 6000 habitants.
Un dia fem un passeig per carrerons amb un expert en història local i en cultura aranesa perquè es dedica a recuperar història i tradició. Claudio, que e´s el seu nom, és una persona que passa moltes hores en arxius escorcollant sobre la seua terra i el orígens, que busca i troba sobre la Vall d’Aran que tant estima. En el recorregut guiat ens fa parar en detalls que se’n passarien desapercebuts i això m’agrada, mirem cims de muntanyes, teulades... Passem per davant de cases riques i altres modestes, mostrant-nos diferents tipus de construcció i materials.
Ens diu que les pedres parlen parant davant d’un escut en una façana. És cert que és important llegir el hi ha inscrit perquè ens parla del passat històric.
Alguna d’estes cases són ara bars de música i el veïnat no dorm. Una pancarta en la façana demostra el malestar i la impossibilitat de dormir pel soroll nocturn.
Anem per on anem, sempre escoltem o veiem el riu. I també les altes torres com la Torre Martinón al carrer Major, seu del museu on poder descobrir la història de la Vall. És una casa del segle XVII amb finestres renaixentistes. No hi ha referència sobre l’origen exacte però a la porta hi ha una inscripció amb l’any 1610 època d’esplendor de la zona. La casa va passar per moltes mans fins l’any 1974 que la comprà Miquel Farré i Albagués que la va cedir per a fer el museu. La casa té nom d’un general però no s’ha trobat cap documentació que la relaciona amb el tema bèl·lic.
Vielha és una població menuda i es vaja per on es vaja sempre s’acaba al mateix lloc. Aconselle endinsar-se per carrers transversals als principals, els més menuts i estrets, que és on s’hi troba altra Vielha allunyada del bullici turístic.
En un carrer sense eixida trobem la “senyo Maria”, aranesa però també amb nacionalitat francesa. Estem molt a prop de la frontera i hi ha molta relació amb el país veí. Maria era de jove pastora, un símbol en forma de creu a la porta de sa casa assenyala que era el distintiu del ramat familiar. La saviesa de la gent gran s’ha d’aprofitar i nosaltres escoltem Maria que amb avidesa va contant coses del passat. Al costat de sa casa, el fill té un bar, cert que és un raconet agradable i tranquil per parar a descansar.
Tornem al carrer Major on està la casa Rodes, edifici residencial renaixentista del segle XVI i XVII que ha estat recentment restaurat. La inscripció a la porta diu 1608. Està qualificat de monument històric des de 1980. És possiblement la casa millor conservada del poble. La família Rodes fou de les més importants de Vielha al segle XVII, dos foren metges, altre notari o altre doctor en dret en temps que poca gent eixia de la Vall i estudiava.
Continuem al carrer Major. Un home, ja gran, amb molta experincia al cos, descansa en un banc de pedra a la façana de l’edifici que estem veient, és l’amo de la casa del costat on s’anuncien activitats turístiques pels voltants. És una casa que té una balconada ben decorada amb elements del passat, esquis i raquetes d’esquiar, sabates de fusta... El senyor comença a parlar i acaba contant la seua vida, fins i tot, garrot en mà, va a casa per buscar unes fotos antigues del carrer i del seu ofici. Els senyor ens mostra una fotografia feta un dia de matança de porcs. Hi ha molt d’embotit penjat per assecar-se. Ja se sap, del porc s’aprofita tot i així ens ho conta. Abans era la manera de sobreviure, vivien amb el que produïen en casa i intercanviant-s’hi productes. També ens mostra fotos d’ell de jove i del carrer en l’antiguitat... i de la casa Rodes, que ell sempre ha tingut de veïnat. Dona gust escoltar-lo parlar. Si per ell fora, no pararia...
Seguim el passeig i arribem al pont de ferro amb un cartell que explica com la força de l’aigua del riu feia funcionar la fàbrica de llana. És altra activitat que es pot fer: visitar la fabrica de llana, que està seguint el carrer i que fou construïda a finals del segle XIX per Josep Portolés, veí de Vielha. Esta fàbrica va suposar un avanç industrial per a la zona. En 1999 el Consell general d’Aran comprà la fàbrica per a la recuperació i donar a conèixer la industria que fou tan important en la Vall.
Seguim caminant... en Vielha hi ha raconets especials com un antic safareig i abeurador que trobem de cami.
… i de nou estem en el centre, el cor del poble i davant de l’església. És el punt neuràlgic, de fet la primera vesprada-nit només arribar, hi estan fent balls populars aranesos. Hi ha molt d’ambient, estrangers, espanyols i també locals que parlen en la seua llengua. La llengua aranesa o occitana està viva, veiem molts cartells escrits en aranés. Sabent valencià alguna cosa s'enten.
L’església de san Miguel és d’origen romànic i edificada en etapes, per la qual cosa es veu estil gòtic arranés. Esta dedicada al sant que també fou príncep. Destaca el campanar fortificat que faria funcions defensives en el passat, donat que l’església estava dins del recinte d’un castell emmurallat del que no queda res.
Parem atenció en la portada amb cinc arcs on estan representats passatges bíblics.
Dins veiem una sola nau i volta de mig ount i un retaule gotic de san Miguel del segle XV, unes pintures gòtiques i barroques i una pila baptismal del segle XII.
Però de tot destaca el Crist de Mijaran, un valuosa talla romànica considerada de les millors del món, que formava part de la destruïda església de Santa Maria de Mitjaran. Data dels segle XII. Es diu que el bust de fusta és l’únic fragment que es conserva de l’ escena de la baixada de la Creu del segle XII realitzada per un dels Mestres del taller d’Erill del romànic llombard que s’instal·là en la vall propera de Boi.
A la plaça també hi és l’ajuntament, un edifici del segle XIX, 1829, rectangular de dos plantes amb balconada i espai de porxada amb set arcades.
Hi ha altres edificis que configuren en conjunt una plaça acollidora.
Tot està al marge del riu, hi és el pont que tothom fotografia en primer lloc. És inevitable, per la bellesa del conjunt que forma l’aigua per les flors... És des d’on s’inicia la part antiga, abans era un pont medieval i fou destruït per les inundacions de 1937. Este punt és per on passava el Camí reial que unia, i segueix unint, tots els pobles de La Vall. De fet és la carretera per on anem amunt i avall per visitar els voltants.
Altre dia, en un passeig sense rumb, ens endinsem per altres carrers, trobem altre pont que és de fusta i el creuem.
Parem a la plaça d’Aran on està el palau de la generalitat, el Conselh Generau d'Aran constituït oficialment després de les eleccions de 1991. Està bé que la comarca puga decidir sobre què fer o com fer sense dependre d’administracions centrals i allunyades de la realitat, que només coneix qui ho viu. A la plaça veiem un monument dedicat a la llengua aranesa fet l’any 2008 en pedra i acer amb la creu de Tolosa símbol d’Occitània.
Seguint carrers molts animats, plens de vida i de color, amb les jardineres ben florides, arribem a la plaça de la llibertat. En 2010 s’inaugurà la remodelació del passeig condicionant-lo per a vianants, circulació en un únic sentit i sense lloc per aparcament. Així es recuperà el caràcter comercial que tenia abans i es creà un espai mols agradable per al passeig. És sense dubte un bon lloc per gaudir d’un descans i prendre una cervesa o café.
De dia o de nit...val la pena la visita a Vielha...
QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VALL d’ARAN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada