RESSENYA LITERÀRIA EL CAMINO MÁS CORTO de Manu Leguineche

 

EL CAMINO MÁS CORTO

Manu Leguineche

“El camino mas corto” és un llibre molt ben considerat pels experts, de fet està qualificat com un clàssic dins del camp de relats viatgers escrits per periodistes del segle XX. L’admiració és major, sabent que l’autor és Manuel Leguineche, que anys desprès es convertiria en un gran reporter.

El llibre bé es podria dir que és com un manual que qualsevol viatger pot llegir abans de començar la pròpia aventura perquè hi podrà informar-se de molts aspectes, gràcies a la visió del que ja aleshores apuntava ser un gran rodamóns i escriptor de cròniques periodístiques. Manu Leguineche va escriure el llibre després de fer el seu gran viatge en Land Cruiser. Va ser una  inoblidable odissea en la que va donar la volta al món. Era l’any 1965, només tenia  vint-i-tres anys i va creuar cinc continents i trenta països. Leguineche va ser un privilegiat per poder veure els països sense la massificació turística que no tardaria en arribar i en procés de canvi social i polític.

El viatge no el va fer sol. Manu, que tenia ganes de llibertat en una Espanya que notava opressiva, s’ajuntà amb una expedició anomenada Trans World Record Expedition formada per tres periodistes americans i un fotògraf suís. L’expedició tenia per finalitat competir per un record, que siga dit de pas, superaren en més de 50000 quilometres. I mentre viatjaven enviaven cròniques als respectius països. Uns mapes a l’inici del llibre expliquen  el recorregut exacte.

Al grup expedicionari hi havia un cap que dirigia, “el jefe”, i dos dels  companys no es portaven bé entre ells, era un risc amb el que comptaven, perquè un viatge similar exigeix conviure durant molt de temps en circumstancies singulars i en aquell grup hi havia gent de diversa personalitat i diferent caràcter amb uns desitjos i una manera diferent de comportar-se. Però tot forma part de l’aprenentatge. L’expedició havia de complir el record, i pel bé de tots havien de seguir unes normes, eixe era l’objectiu.

Estava previst que el viatge durara sis mesos i es prolongà en quasi tres anys, la majoria de les vegades per problemes burocràtics o per conflictes socials i politics. Durant el temps d’espera, el grup sovint se separava i cadascú anava a la seua. Als joves rodamóns els va donar temps a moltes coses, entre altres a enamorar-se o desenamorar-se, fins i tot algun dels companys es casà. I és que era un viatge fent amistats constantment, més o menys duradores i vivint aventures, algunes molt divertides i altres angoixants.

Leguineche, com els altres companys,  durant el camí escrivia cròniques periodístiques i realitzava entrevistes a persones unes vegades anònimes i altres de certa rellevància. Que bonica la xerrada amb la mare Teresa de Calcuta o amb el Dalai Lama!

A més a més dels companys, a Leguineche l’acompanyen els llibres i els ensenyaments dels seus autors els viatgers que ja han trepitjat la terra per on va i els que als llargs dels anys precedents han anat alimentant la seua gana de conèixer mon.

Com el llibre és posterior al viatge, Leguineche afegeix comentaris de llocs visitats després. És així que podem llegir complementàries referències des de  la dècada de 1960, fins  la dècada de 1990  que ens donen diferents mirades separades pel temps. Esta part, al meu parer, dona un valor afegit al llibre per les constants comparacions amb altres situacions similars, que en conjunt fan que siga un llibre didàctic a nivell geogràfic, històric o polític.

La lectura absorbeix tant que m’he imaginat formant part de l’expedició en el viatge insòlit i excepcional junt a aquells joves. Quantes aventures i desventures! ”No els faltà res, trobaren agitació política, religiosa, social... També trobaren amabilitat i en altres moments no tanta... van gaudir i alhora van patir malalties, robatoris, fam... i van viure moments d’eufòria amb altres de desànim. Amb tot van complir un somni, el de fer periodisme real.

És un llibre gros, té més de 600 pàgines i podria tindre’n més... de fet l’última part sobre  Austràlia i EEUU està explicada més ràpidament... És que van ser molts dies fora d’Espanya i Leguineche tenia molt que contar... Però la grossària no ha  de ser motiu per espantar-se, el llibre es pot llegir per capítols separats, tot d’una tirada o rellegir moltes vegades, que cadascú trie.

Diuen els que coneixien a Leguineche que “El Camino más corto” era el seu llibre preferit i no ho dubte pensant que va ser la primera vegada en experimentar sensacions noves i diferents a les que l’envoltaven en l’Espanya d’aquell moment. En una part del llibre diu unes paraules que donen a entendre el significat que va tindre aquella primera volta al món:

“Uno tiende siempre a creer que lo que vivió aquellos años es irrepeble, que lo que vino después fue en cierto modo una mala repeticion de aquella primera experiencia tan exultante..”

El recomane, especialment als que els agrada viatjar, als que gaudeixen de les curiositats que tracten sobre diferents cultures i mentalitats. M’ha agradat perquè motiva a seguir viatjant i a mi particularment a més a més, a seguir escrivint sobre viatges. M’agrada el que ens ensenya: la filosofia era viatjar i viure assaborint cada pas, gaudint del que el país oferia. Leguineche viatjà per aprendre, ser lliure i ser feliç, els bons moments no faltaren i en el llibre comparteix la llibertat, l’aprenentatge i la felicitat viscuda.

No sé si Leguineche quan estava escrivint “El camino más corto”  imaginaria que acabaria sent un llibre que no caducaria, però el temps així ho diu, perquè els somnis complits, els records i les emocions queden perennes en qui les viu i quan la persona ja no hi és, queden les seues paraules escrites i estes, les de Manu Leguineche, s’hi continuen reeditant perquè segueixen vives.