Hem començat un passeig per Oriola i ens agrada el que estem veient...ens hem trobat inesperadament amb una desconeguda ciutat monumental que recomane visitar.
I el passeig encara no ha acabat, el que hem vist fins ara m'ha agradat. Encara queda per veure monuments molt importants, com Santo Domingo o la Catedral. Anem hi. Pas a pas.
Ara ens dirigim cap al riu i trobem més palaus i cases senyorials...com la casa Villaescusa, d’estil modernista construïda en 1915. Antigament en la planta baixa hi havia un comerç: Galerias Colon. De lluny veiem la catedral, cap allà anem però no directament, primer fem un passeig pel riu.
Ja tenim el riu Segura davant, que creua d’est a oest la ciutat. Té cinc ponts per a trànsit de vehicles i quatre pera vianants. Fem un passeig amb el riu a la dreta. De lluny veiem un antic rellotge, és el que estava a l’antic ajuntament al segle XIX. El riu no està molt net, hi ha brossa, branques, canyes...i també hi ha ànecs. A l’altra vora del riu també veiem un gran edifici a meitat construir, ens diuen que fa molts anys que paralitzaren les obres. No hi ha solució per a estes coses que li lleven bellesa a la ciutat?
Deixem el riu i ens enfilem per un carrer ample on està el Ateneo, el casino orcelitano, de finals del segle XIX. Entrem però no podem veure molt perquè hi ha preparatius per a un “event”. Però si que ens expliquen un poc la història del casino i ens ensenyen la terrassa des d’on hi ha bones vistes al riu.
Arribem a la plaça Sije que té un encant especial. Ramón Sijé fou un escriptor i periodista d’Oriola molt amic de Miguel Hernández. Hi destaca, a la dreta, el palau de Rafal, de principi del segle XX . També hi està el palau del duc de Pinohermoso, a l’esquerra, de final del segle XVI, però totalment reformat al segle XVIII, que és actualment biblioteca pública i arxiu històric. A la plaça tambè està veiem el palau de Monserrate del segle XIX, que fou caixa d’estalvis, actualment a la part superior hi ha un cartell que diu Centre cultural Miguel Hernández. Des de la plaça es veu un cimbori bonic, es el del palau del baron de la Linde.
Des de la plaça hi ha un camí per pujar al mirador del seminari diocesà san Miguel, que al llarg del passeig hem vist sovint per estar a la part alta de la muntanya.
Molt a prop està la catedral del Salvador i santa Maria, seu de la diòcesi d’Oriola-Alacant. Abans d’arribar a la porta principal, en el que era l’antic fossar, veiem un xicotet claustre que pertanyia al convent de la Merced i que fou traslladat i reconstruït en este emplaçament en 1942, així que ara pertany a la catedral.
Seguim caminant amb el lateral de la catedral al costat, es veuen murs forts, compactes i trobem una de les portes d’entrada. L’edifici és del segle XIII construït d’estil gòtic català o llevantí sobre restes d’una antiga mesquita. Fou Alfons X el savi qui volgué que l’església fora la major de la villa, però no fou declarada catedral fins el segle XVI. L’edifici va anar fent reformes fins el segle XVIII.
Arribem a la plaça Salvador on està la façana principal. La torre és una de les parts mes antigues de l’edifici, una sala fou presó i en altra es conserva la maquinària del rellotge del segle XVIII.
L’interior és menut, o ho sembla, tal volta és perquè l’espai està dividit en tres naus. Hi ha girola i capelles entre els contraforts. I enmig està el cor. S’endevinen les parts gòtiques i la renaixentista. La llum entra per la rosassa i dos finestres a la part alta. L’orgue és del segle XVIII i barroc, fou reformat al segle XIX.
Entrem al museu catedralici, molt ric com tots els de les catedrals. Generalment no m’agrada veure tanta ostentació i riquesa religiosa perquè em venen al cap totes les famílies que passen fam i que amb el que val un calze tindria la vida resolta durant temps...no puc evitar eixe pensament.
Al costat de la catedral està el gran palau episcopal, del segle XVIII, on vivia el bisbe, sacerdots i els ajudants o criats. En alguna ocasió va servir de residència a personatges il·lustres com el rei Carlos IV o la reina Isabel II. Des del segle XV hi estava l’hospital del Corpus Christi, actualment és el museu diocesà d’art sacre.
Quants monuments, no he deixat de bocabadar-me…Hi ha antic palaus senyorials, edificis religiosos per tot arreu i fins i tot dinem en un, tot un honor...com grans senyors i senyores... És el palau de Tudemir, prop de la catedral, amb grans sales restaurades i condicionades com hotel. Tambè té una terrassa menuda i acollidora amb referències al poeta local Miguel Hernández.
Encara queda altre “gran i important” edifici per visitar, és Santo Domingo. Té més de 18000 metres quadrats de superfície. Considerat durant molt de temps el més gran de la comunitat valenciana. Hi concentra l’estil barroc, el manierisme i el renaixement. En el seu origen, 1510, fou convent dels dominics on es creà un col·legi que alhora acabà convertint-se en universitat, una important universitat que duraria quasi tres segles. Hi va estar la primera biblioteca nacional espanyola. Actualment és un col·legi diocesà concertat. Quan era menut Miguel Hernandez estudià en este col.legi, estava molt prop de sa casa. Realment només mirant l’exterior ja dic que és una meravella. Impressiona. Ara entenc per què se’l coneix com l’Escorial de Llevant.
Entrem per visitar els claustres: el claustre Major o del col·legi és renaixentista, del segle XVII, amb arcs de mig punt i semi columnes estriades amb capitell jònic.
I el claustre de la universitat és barroc, del segle XVIII, amb arcs de mig punt recolzats amb columnes i decoració heràldica.
Retornem al claustre Major per accedir a l’església. I quan entrem ens meravellem dels que hi ha. És el realment espectacular, originàriament renaixentista, és barroca en la decoració. Molt barroca. No queda res per pintar, i molt en daurat. Tanmateix hi ha coordinació i el que podria ser carregant i excessiu, no ho resulta tant a la vista. I el resultat particularment m’agrada. Només queda fora de lloc un afegit posterior en l’altar que destaca perquè no té res a veure en el conjunt total.
És de nau única, amb capelles i contraforts. Pare l’atenció als balcons, des d’on antigament les famílies amb més possibilitats econòmiques tenien reservat el lloc per escoltar la missa sense mesclar-se amb la resta de la gent. La diferenciació social era necessària per mantenir la consideració en la societat i que es notara qui tenia el poder. L’església és bé d’interès cultural del patrimoni espanyol.
Fem una última mirada a l’edifici i a la façana de l’antiga universitat.
I amb esta mirada, diem adéu a la ciutat dels monuments, la ciutat de Miguel Hernández, la ciutat que es mereix més reconeixement, i una visita pausada de més d’un dia, perquè el que hem fet és només una pinzellada. Em quede amb les ganes de tornar per veure millor el seu Palmeral, que limita el casc històric de la ciutat i està declarat be d’interès cultural del patrimoni històric espanyol i que hem vist a l’entrada i a l’eixida només de passada. I també podria anar a la platja... És la zona coneguda com Orihuela Costa.
La ciutat mereix una oportunitat
per eixir del “quasi” anonimat. Necessita una bona política de inversió en restauració i conservació de patrimoni i màrqueting
promocional perquè guarda tresors monumentals de gran valor i bellesa. Pense
que Oriola podria complementar perfectament un paquet turístic que ajuntara la
ciutat i la costa, o el que és el mateix, cultura, història i art amb relax de
sol i platja.
Has llegit la I PART que és lavisita a la casa de Miguel Hernández?
Has llegit la II PART que és l’inici
del passeig?
QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, febrer 2023, ORIOLA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada