Pense que Oriola és una ciutat, que podria catalogar com "desconeguda" i que això hauria d’acabar, té molt de Patrimoni important.
Hui us mostre la ciutat d’Oriola, de la que ja he escrit sobre la casa de Miguel Hernández. M'agraden les excursions que estem fent organitzades per la universitat d'Ontinyent "Unisocietat". Oriola està a la Vega baja, molt prop de Murcia, és capital de comarca. Té censats quasi 80000 habitants però només uns 33000 viuen a la ciutat, la majoria viuen en la costa i en els pedanies. Nosaltres visitem la part urbana...anem a fer un passeig per la història i la cultura entre monuments eclesiàstics, civils... envoltats de muntanyes que no perdem de vista, i mirant el riu Segura que la creua en el seu camí cap al mar abans de desembocar en Guardamar del Segura.
I és que de monuments... hi ha molts. No pensava que hi hauria tants! És que fent un repàs a la història ens adonem que Oriola fou antigament molt important per la riquesa de l’horta, per la riquesa portuària i per les salines. L’emplaçament actual d’Oriola es remunta a l’època romana però s’han trobat vestigis humans i materials des del tercer mil·lenni abans de Crist. Al segle XIII l’Infant Alfonso conquistà la ciutat a favor de Castella i acabant el segle, uns cinquanta anys després, és Jaume I qui la conquista per a Aragó. Al segle XIV amb Felip V, era considerada la més importat del regne de València amb títol de ciutat des del 1437, bisbat propi des de 1566 i universitat des de 1568, per això té tants monuments que parlen del seu passat.
El primer que veiem és la parròquia de Santiago Apòstol, monument nacional des de 1933 i be d’interès cultural des de 1985 que fou edificada sobre una de les mesquites de la ciutat islàmica al segle XV. Té dos portades i una torre, un dels millors campanars de la Comunitat Valenciana. La portada principal es construiria en 1488 coincidint amb les Corts celebrades pels Reis Catòlics en Oriola. És d’estil gòtic isabelí. Hi està el lema i l'escut dels Reis. També està la figura de Santiago, obra feta en 1947-1948 substituint l’anterior que fou destruïda. La portada lateral és d’estil barroc del segle XVIII i dona entrada a la capella de la comunió.
L’interior té una sola nau, el que dona aparença de molt gran. D’estil gòtic llevantí fou reformat en els segles XVI i XVIII. Hi ha una valuosa col·lecció de pintura des del segle XVII fins al XIX. Però el que em crida l’atenció és la gran cúpula, una pila baptismal de marbre roig i un púlpit, ambdós del segle XVIII. Hi ha una Sagrada família del segle XVIII formada per la Verge de xicoteta, san Joaquin, i una santa Ana, curiosament canosa, que està en la capella de la Inmaculada.
També em pare a mirar la capella de la Sagrada família feta per Francisco Salzillo en 1765.
Però especialment el que més destaca de l’interior, és el daurat orgue d’estil barroc del segle XVIII. Seguint l’estil centreeuropeu té un oval a la part de dalt deixa passar la llum d’un vendaval que hi ha a la part de darrere.
Una vegada a l’exterior, veiem, Nuestra Señora de Montserrate, però de lluny...Oriola té massa per a veure i hem de fer selecció. Ho deixem per a altra ocasió.
En la primera meitat del segle XIX, en 1829, Oriola va patir un terratrèmol causant morts i destrosses materials en la comarca. Cinquanta anys després, l’any 1879, el riu Segura es desbordà degut a unes pluges torrencials, és la coneguda Riada de santa Teresa en la qual 300 persones moriren. Però la ciutat ressorgí de les tragèdies. Els edificis que patiren desperfectes es restauraren i sortosament a l’any 1969, el casc antic fou declarat conjunt històric artístic. Tanmateix hi ha tant de Patrimoni que ens adonem que hi ha molts edificis als que els falta restauració. Quina llàstima veure el palau de Rubalcava com està de deteriorat! De tres plantes i edificat pels marquesos de Rubalcava en la dècada de 1930, fou adquirit per l’ajuntament d’Oriola en 2010 per donar-li ús social i cultural. Però hi està...caient...! Esperem que, al menys, se salven les fonts i bancs de rajols dels jardins o a l’interior, la col·lecció de ceràmiques o l’escala de marbre de l’interior...Esperem que algun dia brille l’esplendor dels seus amplis i luxosos salons, mostrant cultura, com era la intenció del consistori.
Just enfront està el museu de la Reconquista. Hi ha panels informatius i exposició festera, que no veiem completa. I no ho fem perquè en realitat volem veure la maqueta de la ciutat que destaca enmig de la sala i mostra perfectament com era l’antiga oriola.
Hi està la imatge d’una dona famosa, la Armengola, Hermenegilda-Eugenia, cristiana casada amb Pedro Armengol, que allà pel segle XIII, era nodrissa dels fills de l’alcaide musulmà. Segons conta la llegenda un dia va saber que els mudèjars locals tenien planejat matar als cristians i els alertà evitant la matança. Va disfressar a dos joves ben fornits com si foren les seues filles i van entrar al castell amb la intenció d’assassinar a l’alcaide. Ho feren i tot seguit prengueren possessió del castell. Al dia següent, dia de santa Justa i santa Rufina, les patrones considerades les salvadores, Jaume I d’Aragó acabaria tirant fora als musulmans. Des de 1991, durant la celebració de les festes, una dona representa este personatge que demostrà tant de valor.
La bandera d’Oriola, “la gloriosa ensenya del Oriol” també representa esta dona tan guerrera i la veiem acompanyada de les santes.
Seguim caminant i trobem una preciosa font del segle XIX, on de nou està l’Armengola representada. La font està davall del depòsit de l’aigua, el Pozo del Cremós, punt des d’on es distribuïa antigament l’aigua potable a gran part de la ciutat.
Arribem a la plaça on està actualment l’edifici de l’ajuntament, el palau barroc del Marques de Ameva. Destaca l’escut, en l’anomenada “esquina del pavo”. A l’interior de l’ajuntament es conserva la “real y gloriosa ensenya del Oriol” símbol de la ciutat. Des de la plaça veiem de lluny l’església convent del Carmen, edifici declarat bé de rellevància local.
Al costat de l’ajuntament està l’església de les patrones santa Rufina i santa Justa, construïda al segle XIV sobre una de les mesquites antigues. Era d’estil gòtic però ara la veiem amb moltes transformacions posteriors. Té un imponent torre campanar gòtica amb pinacles a l’estil del Micalet valencià i un rellotge dels més antics d’Espanya, donat que és del segle XIV.
Té una sola nau de gran altura. Veiem preparatius per a la setmana santa per la qual cosa les santes patrones estan amagades darrere d’un teles roges. Donem una volta observant detalls escultòrics, com una dona en el moment del part, veiem les capelles, obres d’art ...i l’imponent orgue neoclàssic de finals del segle XVIII. Tenia portes pintades i actualment estan en el castell de Santa Barbara d’Alacant.
I tot seguit entrem al museu de la muralla, situat davall de l’aulari de la universitat d’Oriola. I és que, ho trobaren quan estaven construint-les. Hi veiem part de la muralla i quatre torres d’època almohade, també es veuen els banys àrabs, part d’un palau gòtic...cases... És molt gran i es pot recórrer seguint un camí establert sobre una passarel·la de vidre transparent. I tot fa pensar quans restes més hi haurà per tota la ciutat...
Seguim caminant i observant cases palaus, com el del conde de la granja, una antiga casa del segle XVIII, que manté la façana barroca. A la cantonera està l’escut familiar.
La muntanya ens envolta i sovint veiem a la part alta el seminari diocesà de san Miguel.
QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, febrer 2023, ORIOLA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada