RESSENYA LITERÀRIA: FRIDA Y LOS COLORES DE LA VIDA de Caroline Bernand

FRIDA Y LOS COLORES DE LA VIDA

Caroline Bernand

Hui ressenye una biografia novel·lada de Frida Kalho, "Frida y los colores de la vida”, de l’autora Caroline Bernand. El llibre està molt documentat, es nota, i m’ha motivat a llegir en altres fonts per contrastat i complementar informació i, especialment, per observar atentament els quadres que Frida pintà, en els que anava plasmant la seu vida. Tots els seus quadres tenen un toc especial que la identifica i han fet que esta pintora siga reconeguda internacionalment.

I sobre tot, el llibre m'ha fet pensar-hi en persones que guarden "llums i ombres". Fa poc ressenyava la biografia de Lucrecia Borgia, que guarda moltes "llumss" i la gent només sap les "ombres", per altra banda creades a partir de tergirvesacions de la realitat. En el cas de Frida és al contrari, la seua "llum" creada per una fascinació general,  il.lumina tant que no deixa veure les "ombres" que va suportar. 

I m'ha fet pensar en l'essència del feminisme i si tothom l'enten correctament. Ho dic, perquè recorde un dia una conversa entre adolescents que portaven la samarreta amb la cara de la mexicana i estaven dient que volien ser "Frides". Parlaven entre elles dient que havien sentit dir que era una "dona lliure" i havia viscut un "amor romàntic" que va durar fins el final. Tenien a Frida idolatrada. I recordant estes paraules sobre l'amor romàntic, em pose les mans al cap. Perquè...de veritat va ser així? Permeteu-me que ho pose en dubte, perquè precisament el seu amor "romàntic" forma part de les ombres de la vida de la pintora. Aquelles joves adolescents tenien una concepció errònia de la llum de Frida i la seua fascinació no sabia discriminar i apartar la part negativa, que no és digna d'exemple.

I és que molt s’ha parlat de Frida… molt. La seua vida es conta com si fos una llegenda. Es diu d'ella que és model referent de vida i lluita feminista perquè va alçar la veu per les dones que vivien a l’ombra dels marits. Aixi va ser. Frida Kalho va ser una dona que no va seguir la norma, es va crear una imatge i era conscient que cridava l’atenció. I va viure intensament. Tinc clara la valentia de Frida quan s'involucrà en la justícia política, quan trencà prejudicis i és una avançada al seu temps.  I esta és la Frida que s’ha de valorar, la que havia superat una tragèdia i havia seguit endavant, malgrat tot. És la part lloable. Però i l'altra, la que és més bé fosca? No trenca els esquemes feministes?

Fridra Kalho volia ser metgessa i en 1925 un greu accident paralitzà el seu somni per no poder seguir estudiant. Aleshores buscà eixida a la desesperació mentre es recuperava, i la trobà pintant. I es quan se li obri un nou món en el que capbussar-se i aprendre a evadir-se, a ser lliure i conèixer-se. I també, coneix la persona que l’acapararia i en moltes ocasions l’anul·laria. Parle de Diego Mendoza, que en el llibre no s’acaba de veure exactament la seua personalitat. Hi ha estudis que el cataloguen de monstre i diuen que la maltractava psicològicament.

Fins el moment de conèixer eixe gran amor, Frida havia demostrat amb escreix que era capaç de seguir els  somnis, les intuïcions, havia inventat un estil únic de pintura i de persona. Però eixa fortalesa quedà ennuvolada quan coneix Diego i malauradament, la seua obsessió per ell la fa canviar. 

I és quan comencen les frustracions. Viu a l’ombra del marit infidel i no pot apartar-se'n. És superior a les seues forces. Des que el coneix li és impossible trencar la dependència que l’amarra a eixe amor tan perjudicial. No sé si és correcte dir-li amor, més bé caldria dir que és una entranya connexió. Ella ho sap i intenta viure cada minut de manera lliure amb amants masculins i femenines, però la presència de Diego sempre la té davant. 

Frida va patir tremendament per amor i per la maternitat frustrada... i per estimar amb bogeria… Tot en superlatiu. L'amor de Frida per Diego era insà i tòxic viscut obsessivament. Deia que tenien una relació oberta però més bé era una actitud de resignació per por a perdre’l. I a més, cal pensar-hi si quan actuava lliurement vivint altres amors obertamnet, feia el que volia realment o actuava en represàlia pel comportament de Diego. Perquè, al final Diego és qui té sempre  l’última paraula i posa condicions: la vol al costat però també vol seguir sent infidel.  Fins i tot Diego l’enganya amb la germana i ella ho perdona cegament. Frida ho accepta tot. No és això subjugació, un rendir-se a la dominació? Tal volta sóc jo la que no entenc bé el concepte de feminisme, però crec que una feminista haguera trencat eixe vincle tan dolent al primer símptoma dient un rotund “no i prou”.

Crec que eixe comportament no és digne d’imitació ni que l’enquadren dins les pautes feministes. Pense que de Frida s'han d'explicar totes le seues facetes: les lloables i les que no,  per a que quede clar que la seua submissió no és digna d'exemple. Ho veig necessari per evitar converses com la que jo vaig escoltar a les adolescents. 

Malgrat tot, a mi, com a la majoria de la gent, Frida em cau bé. Diria que molt bé. És fàcil estimar-la en el seu camí de dolor. Admire a la jove Frida que va guanyar la lluita a la mort esforçant-se per recuperar-se del greu accident i amb la Frida adulta i talentosa, la que sap plasmar la seua vida amb pinzells i color i va avançant en la vida sense prejudicis i creant fascinació. També la seua personalitat atraient: les vestimentes ètniques reivindicant un país, la fortalesa d’esperit malgrat la debilitat del cos,  ser conscient que cada dia era una regal i voler aprofitar-lo expressant així un gran amor per la vida...o  aconseguir l’èxit com a pintora en un món d’homes. La seua vida turbulenta la va convertir en art. La pintura i el color, van ser la seua salvació i gràcies a eixes pintures, Frida Kalho ha aconseguit un poc d’immortalitat. Els seus quadres són ella mateixa.

En definitiva, no sé què en pensaria Frida si alçara el cap i veiera tanta devoció pel que va fer i no va fer. Sincerament crec que la mateixa Frida no voldria ser exemple de vida per ningú i ho dic perquè un dia va dir una de les frases més boniques i encertades que mai he escoltat:

"No vull que penses com jo... només que penses"