RESSENYA LITERÀRIA: LUCRECIA BORGIA. Bajo una nueva luz d' Isabel Barceló Chico

 

LUCRECIA BORGIA. Bajo una nueva luz

Isabel Barceló Chico

Totes les persones tenim llums i ombres en les nostre vides. I també totes som diferents segons la perspectiva com se’ns mira. Isabel Barceló en este assaig sobre la vida i persona de Lucrecia Borgia, mostra la seua perspectiva, posant el focus d’atenció en la part lluminosa, la que parla bé sobre la persona, la part que poques persones, fins el moment, s’han parat a buscar. La llegenda de Lucrecia, un tant morbosa, s’ha forjat a base d’opinions que diuen el que altres han escoltat perquè altres han dit abans i cada persona que opina va afegint un ingredient que augmenta la maldat. Lucrecia és un personatge maltractat per la història.

Tanmateix la falsa llegenda cau pel seu propi pes, només pensant amb sensatesa es veu que mai podria ser veritat tanta barbaritat. Jo mai me l’he creguda. Mai he pensat que Lucrecia fora despietada, llibertina, incestuosa i luxuriosa, fins i tot es diu que assassina.  Mai. Sempre l’he mirada amb bons ulls. Lucrecia m’ha caigut bé, tal volta perquè pensava que tothom quan en parlava ho feia sense fonament, afegint morbositat al tema, o tal volta perquè la veia més que indecorosa, desvalguda i captiva de l’època i de la família en la que li va tocar estar. Volia pensar que la vida de Lucrecia no era tan negra ni maquiavèl·lica com pretenien fer-nos veure alguns llibres, articles d’opinió o pel·lícules. 

I mira per on, casualment, un dia vaig a escoltar una conferència i em trobe l’escriptora Isabel Barceló, que ha escrit este llibre que ara ressenye, que corrobora el que jo pensava. Que bé! I a més, diu que Lucrecia, per les arrels valencianes, malgrat viure a Itàlia, tenia el valencià com a llengua pròpia junt a l’italià i el llatí. Hi ha documentació que ho acredita. M’agrada pensar que li agradava parlar i escoltar la llengua en la que jo parle i escric. 

Podeu dir-me que en este escrit seré subjectiva i no m’importa. A Isabel Barceló també se li pot criticar del mateix per demostrar gran estima, sempre lloant-la i atorgant-li totes les millors qualitats. Altres, abans, també subjectivament, han parlat malament sobre la protagonista. Aixi que personalment no m'importa que em critiquen la subjectvitat.  Més bé, crec que este llibre, i ressenyes com esta, són necessàries per equilibrar la balança en la que es mesura la bondat i la maldat de Lucrecia, o també la realitat vertadera (i documentada) front a la realitat falsejada. Perquè, el que no falta en el llibre d'Isabel Barceló és documentació. Hi ha molta, entre altres, l'autora conta la història basant-se en cartes de Lucrecia de les qual se’n conserven 727 i Isabel Barceló en transcriu alguns fragments. L’autora també ha consultat  inventaris de roba i joies i altres estudis seriosos sobre història i vida dels Borgia. No és això una prova irrefutable de fiabilitat? per a mi si, indiscutiblement.

Lucrecia  era filla del cardenal Rodrigo Borgia, que en 1492 és elegit papa Alejandro VI, Aleshores té 12 anys i fou educada com si es tractara de la filla d’un rei. Eixe era el poder religiós de l’època. A més de Lucrecia, el papa tenia més fills, la qual cosa era normal en aquells temps i a ningú estranyava que qualsevol membre de l’església tinguera descendència més o menys clandestina. Eren una família molt unida amb demostracions d’estima que no amagaven. En l’època en la que vivia Lucrecia tot es movia pels interessos politics i socials i qualsevol detall era utilitzat per fer malbé al contrari, segons convinença. Esta gran estima pare-filla-germà, fou la base en la que va créixer la llegenda negra, alimentada, a més a més, per crims i ànsia de poder dels Borgia que malgrat ser religiosos, no es comportaven com a sants. Però tot es passava per alt perquè tothom actuava de la mateixa manera. L’època del renaixement és sinònim de demostració de poder i grandesa i per aconseguir-ho es feia el que fera falta sense miraments.

Isabel Barceló ha estudiat la figura de Lucrecia deixant a banda les calumnies i mirant-la com una persona plena d’humanitat. Ens la descriu amb adjectius com culta, elegant, delicada, intel·ligent, humana, tímida, tendra, candida,  jovial, tranquil·la, amorosa, afectuosa i serena, de gran bellesa amb els cabells rossos i llargs, discreta, com una jove que madura a la força, responsable i religiosa. Segons la biografia Lucrecia es rebel·la en ocasions però acaba acceptant tot per l’honor, el compromís i la responsabilitat, sap que ha d’actuar conforme s’espera d’ella, i és  especialment obedient al seu pare i al pare Deu. Acceptà el que eren manipulacions en tota regla. Havia d’obeir sense possibilitat a negar-se. No és això ser una víctima?

El pare de Lucrecia, el papa Alejandro VI, tenia plans per a ella i per a tota la prole. Fou criada per a ser esposa de persona important. I així, va tindre un primer marit, que fou qui començà a difamar-la per tapar la pròpia impotència. Passats els segles Victor Hugo escrigué sobre Lucrecia i la retratà com un monstre i més endavant es creà una opera basant-se en esta obra i  és quan definitivament el "monstre" passà a la posteritat. Quina injustícia això de jutjar a la lleugera! Mira que s’han dit males coses d’esta dona! Totes perverses. 

Després va arribar un segon marit, i va tindre sort. Es va enamorar. Encara que va ser una sort passatgera i breu, perquè el marit va durar poc. I el germà va estar darrere de l’assassinat! D’eixe i de molts. El sentiment de Lucrecia, aniria entre l’amor i l’odi cap a la seua família, a la que l’unia una relació unida per la sang en la qual tot es perdona.

Després arribà un tercer marit i és quan va a parar a Ferrara i exerceix de duquessa. És en Ferrara on demostrà gran valentia, malgrat la fragilitat física per tants embarassos. És on veiem que a més a més de preocupar-se pels marginats és una gran emprenedora. I este aspecte és molt important perquè poques dones ho eren. Lucrecia ja tenia experiència com mandatari. Anys abans el pare havia convertit la filla en el personatge femení mes important de l’època nomenant-la governadora de províncies en nom de l’església, també fou regent en el vaticà. Cal matisar que cap dels dos càrrecs l’havia fet una dona abans. El pare confiava plenament amb la filla i viceversa. Amb tot, en Ferrara, Lucrecia va saber guanyar-se la confiança i el respecte de tothom, convencent-los amb el seu talent i comportament irrefutable, que la mala fama que portava darrere no tenia consistència.

El llibre no és una novel·la però està relatat com si ho fora. Hi ha dosis d’intriga perquè la vida de Lucrecia la tenia, l’autora no ha tingut que inventar res. Isabel fa literatura mentre va descrivint escenaris, vestimentes, activitats, fets…en fi...tota la vida de Lucrecia. I ho fa amb sentiment. Se li nota l’estima per Lucrecia i la seua tossuderia per llevar-li la mala fama que l’envolta. Es nota que sap sobre l’època i la història. L’autora va filant tot de manera atraient. Dona tants detalls que sovint, mentre llegia,  imaginava tot com si fora un documental. A més al llibre inclou fotografies de protagonistes i escenaris.

També he de dir, parlant d’escenaris, que m’ha agradat llegir sobre algunes ciutats italianes que conec com Roma, Bolonya, Modena, Urbino... o la mateixa Ferrara, la ciutat de Lucrecia on va exercir de duquessa i on està soterrada. Quan hi vaig anar seguint les seues petjades, em contaren com se l’estimaven i que va fer molt per la ciutat. M’emocionava escoltar bones paraules de la dona de la que sempre s’ha parlat malament i abans d’anar-me’n de Ferrara vaig anar al convent on està soterrada. No va ser fàcil trobar el lloc i em costà que les monges m’obriren la porta, però al capdavall ho vam aconseguir. Hi vaig veure la tomba on reposa el cos per sempre, junt a la família Este.

Diguen el que diguen altres, sempre recolzaré la nova llum en la que Isabel Barceló la retrata. És com jo la veig. Si abans Lucrecia en queia bé, ara més encara. I la seua història, envoltada de tant de parlotegi premeditat i difós per morbositat, m’ha fet pensar com estem exposats a les xafarderies de la gent que parla per parlar, i quant de mal poden causar les xafarderies. Si  cadascú es mirara a si mateix en lloc de mirar l’altre, el mon funcionaria d’altra manera.