Pàgines

dimarts, 27 de juny del 2023

FRANÇA: Bagnères-de-Luchon

A  meitat del segle XIX, Bagnères-de-Luchon era la reina dels Pirineus...pel casino...pel balneari...


Hui anem a França, a Bagnères-de-Luchon
 que està a només 35 quilòmetres de Vielha i solament a 8 de la frontera. És famosa per ser ciutat termal i per associació mental, em venen al cap algunes viles també qualificades de la mateixa manera...com Karlovi Vary a la república Txeca, que ja fa anys vaig visitar i em va fascinar. I tambè per associació mental recorde el balneari de Bellús valencià, amb unes fonts que possiblement ja eren conegudes a l’època romana i que,  construït a finals del segle XVIII, fou  modernitzat posteriorment. Malauradament, este lloc que em retorna a la infantesa, fou tancat en 1977.

En una primera ullada veig edificis elegants... alguns més nous que altres però hi ha harmonia... m’agrada...sembla gran però no ho és, té poc més de 2000 habitants, encara que en temporades concretes augmenten els residents.



Veig molts jardins...també m’agrada que el verd i els colors inunden la ciutat. La ciutat és també coneguda actualment pel festival anual de flors que se celebra en agost. Es nota que tenen cura per mantenir la vegetació bonica.


Comencem el passeig al parc de Quinconces, al final de l’avinguda d’Étigny, que és una de les més importants de la ciutat. Fem un passeig buscant més petjades del passat que posant atenció en el que és actualment. I és que no s’ha d’oblidar que uns segles enrere Bagnères-de-Luchon  fou un emblema del Pirineu amb unes famoses termes. Hi ha motius que avalen tanta fama: foren les més antigues de l’imperi romà, úniques per tenir un vaporium natural excavat directament a la roca.

Anem tranquil·lament pel parc d’estil angles. Passem per un estany amb ànecs. A Bagnères-de-Luchon la gent acudia per a sanar, per trobar remei a malalties, per descansar..i este parc ja convida a fer-ho...



Estem prop, el parc envolta el lloc on estan les termes i és lloc idoni on els termalistes poden passejar i reposar.

Quan caigué l’imperi romà, les termes s’abandonaren fins la segona meitat del segle XVIII, amb el desenvolupament del servei mèdic integral. 

Si, les termes de Bagneres fou un centre molt important i actualment formen part d’un balneari modern. Un i altre ho tenim prop. Ja els veiem. L’edifici vell destaca per blanc, el modern pel cristall. Abans trobem un gran os pirenaic, obra realitzada l’any 1950, per l’escultor d’animals Georges Lucien Guyot.


Fou Antoine Mégret d'Étigny (1719-1767), un administrador francès, qui portà moltes millores a Luchon com la pavimentació de les carreteres i especialment, l’any 1761, faria  millores de les termes assentant les bases per al seu creixement i evolució. Reorganitzà els banys i el resultat agradà a les autoritats. Fou el començament d’un seguit de visites de uns recomanant els banys a altres. En reconeixement se li va fer un monument i es va donar el seu nom a l’avinguda principal: "Les Allées d'Etigny".

Hem arribat on volíem, davant del balneari modern i de les termes antigues, davant de l’estàtua del baró d'Etigny, un monument fet a petició de la ciutat l’any 1889.



A meitat del segle XIX, en 1850, s’inaugura una nova instal·lació sota  la direcció de l’arquitecte Edmond Chambert, que donà nom al lloc: les termes de Chambert. Era el moment àlgid dels tractaments termals.  Hi acudia gent important. Bagneres de Luchon adquirí fama i fins i tot en 1880 es construí el Casino, que volem visitar també.

Davant de l’edifici antic Chambert  hi ha tanques protectores i andamis, estan de reformes. La façana té vint-i-vuit columnes monolítiques de marbre blanc. És gran i bonic. Moltes personalitats hi prenien els banys. Per exemple Eugenia de Montijo, 1826-1906 l’aristòcrata espanyola casada en 1853 amb Napoleó III, hi estiuejava seguint les recomanacions mediques. I també el seu marit Napoleó III, Richelieu, Alexadre Dumas, Gustave Flauvert... En el temps d’esplendor seria un edifici elegant, ara es nota el pas del temps i la deixadesa. Llàstima no poder entrar, malgrat que estiga abandonat  segurament donarà pesar veure’l. Haguera estat bé veure la vidriera des de dins.


Davant de l’edifici hi ha més zona enjardinada...el parc des Thermes,  més espai on els pacients poden passejar i reposar... i un quiosc de música on fan actuacions en temporada alta. Des de l’altra part del jardí es veu una bonica panoràmica de l’edifici.


L’edifici del balneari modern, amb les excel·lents aigües termals,  està al costat  de l’antic i està dotat de les millors i mes sofisticades instal·lacions. I més que tenen previsió fer! Però destaca el vaporium natural, on es filtren els vapors entre 38 i 42 graus que ja atreia a la gent segles enrere. Té l’especialitat en malalties respiratòries i reumatologia. Molts cantants hi van per tenir cura de la veu.



A pocs metres de les termes està la maison du curiste, una casa que conserva l’estil arquitectònic de l’origen i que actualment és lloc d’informació sobre la ciutat per als visitants de Luchon

Seguim el passeig per l’avinguda d 'Etigny, la comercial. Hi ha ambient, gent passejant i mirant tendes, encara que no sé si tant com voldrien. També hi ha restaurants, salons de te, bars...i hotels. En tot Bagneres hi ha molts hotels que acullen als termalistes perquè el balneari no té allotjament propi. Vegem moltes cases burgeses. Les mansions estil “segon imperi”(1852-1870) hi estan per recordar al viatger actual eixa importància que ara a poc a poc es vol recuperar. Els burgesos i nobles de finals del segle XIX deixaren un centre urbà aristocràtic.



El passat fou esplendorós però hi ha molts edificis històrics que necessiten restauració i es difícil trobar inversos que els salven i facen que tornen a l’aspecte inicial. Vull pensar que a poc a poc la ciutat aconseguirà de nou brillar tant com abans.



Anem buscant el Casino, sabent de bestreta que ja no serà símbol de grandesa. En 2013 el tancaren definitivament. Ens han dit que no està molt lluny i que hi ha unes exposicions. Realment el que volem veure és el que queda de l’edifici, pensant que malgrat el temps conservarà alguns elements del que va ser.

Des de l’avinguda ens enfilem per un passatge on hi ha bars i moltes tendes, especialment de roba esportiva d’oferta. És un lloc molt agradable i tranquil. M’agrada. Anem un poc sense rumb, sense plànol...però trobar este passatge i carrer sense cotxes i quasi sense gent ha estat un encert.


No sabem si anem pel carrer que ens durà al Casino, així que preguntem...i ens diuen que anem bé, que seguim avant...Al final trobem l’hotel Pyrénees Palace que dona a una zona enjardinada molt gran...i de sobte, el tenim davant. Hi està el Casino on anava la gent rica a jugar-se els diners. Construït sobre 1880 en rajola i pedra amb l’estil historicista clàssic, fou ampliat en 1929 afegint decoració Art Decó en la façana frontal.



Entrem. L’exposició que hi ha és sobre el príncep Alberto I de Monaco, besavi de l’actual príncep sobirà a Monaco,  i els Pirineus (1861-1921). Ens conten que va vindre Alberto II de Monaco a la inauguració. Veiem l’escala al cancell, el preciós pis en mosaic...i una ruleta exposada.. El Casino ja no funciona com saló de jocs, però té diverses sales i un teatre classificat com monument històric des de 1999. Nosaltres només fem una ullada a les sales on està l’exposició. La resta no es pot veure.


Mentre mire i llig els panels,  observe les sales...Note la decadència...fins i tot veig un poc de pols...no l’hauran llevada des que va vindre el príncep?


...però m’ha agradat especialment entrar al saló del piano. He imaginat la sala en el passat, plena de gent contenta i ballant,  i he pensat en Amalio Juan, el músic internacional d’Aielo casat amb Paulette Weil, la francesa supervivent de l'holocaust, de la que he escrit molt, perquè tal volta en alguna ocasió Amalio podria haver estat tocant en este saló també. Faig la deducció perquè hi ha fotos de la parella en l’estació d’esquí que hi ha a les muntanyes, a poca distància...Podria ser...no? Amalio actuava en els millors casinos i balnearis d’arreu d’Europa...i este ho era.

També m’ha agradat la veranda o terrassa tancada amb vidrieres, fetes per Louis-Victor Gesta. L’artiste vidrier de Toulouse, al llarg de la seua vida va decorar unes 8000 esglésies però també de la seua fabrica van eixir  obres seculars com les de la galeria adossada a la façana que estem veient.


És una meravella!




Ja ens hem fet idea del passat, tanmateix la ciutat té un present i un futur. No hem d’oblidar l’entorn natural impressionat que l’envolta, amb catorze pics de més de  3000 metres en el que destaca l’Anet, el de major altura en els Pirineus. I això és atraient.

Els mateixos nobles i rics de finals del segle XIX i principis del XX, donaren peu a la creació d’una de les primeres estacions d’esquí del Pirineu, a 1200 metres, l’estació Superbagneres, construïren un tren cremallera i obriren en 1922 el Gran Hotel d’us exclusiu a gent noble. A la dècada de 1960 i 1970 fou un centre d’esqui molt popular i el Gran hotel ja estava disponible per a gent que no fora de l’aristocràcia. I el tren cremallera s’inhabilità en 1966 perquè es construí una carretera. Aixi que Bagneres de Luchon és present i futur. Cada dia s’ofereixen facilitats per accedir a l’estació d’esqui...

Així que bé es pot dir que és ciutat dedicada a la posada en forma: al benestar amb el balneari i a l’esport oferint a més a més de l’esqui tota classe d’activitats.


QUADERN DE VIATGE, estiu 2022, VALL d’ARAN i voltants 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada