Pàgines

dimarts, 29 de desembre del 2015

RESSENYA de cine: TAMBIEN LA LLUVIA



TAMBIEN LA LLUVIA
Iciar Bollain

Quina pel•lícula més bonica! Una pel•lícula, amb tocs politics ambientada en Bolívia perfecta per conscienciar de la realitat social i també per saber sobre la història present i la del passat!. Tambien la lluvia va representar als oscar de Holiwood i encara que no va guanyar hi queda la nominació que ja és un fet important. Està molt ben interpretada per actors espanyols, mexicans i bolivians i estos últims no eren professionals. I és que en la vida real Daniel, qui fa de líder indígena, era llanterner  amb aspiracions de ser director de cine, havia fet alguns curts i s’hi dedicava de manera altruista a impartir xerrades als joves del  barri per a que no caigueren en la delinqüència i en la droga. Té un rostre perfecte per al papers que borda, i ho dic en plural perquè en són dos paral•lels: el que mostra la realitat i el de la ficció representant el segle XV.

El guió de Paul Laverty està ben fet, es nota que és un gran professional que sap fer el seu treball, per alguna cosa és el guionista habitual de Kean Loach. Este geni de la trama ha fet en esta ocasió un plantejament original perquè mostra una pel•lícula dins d’altra pel•lícula. Són dues històries, dues realitats on es mesclen el dia a dia dels actors que van a fer la pel•lícula sobre el viatge de Colon al nou món per portar endavant el domini de la població indígena, i en arribar es troben la població sencera de Cochabamba manifestant-se per una causa justa, són les protestes entre febrer i març del 2000 per la privatització de l’empresa de l’aigua, donat que el cost de l’aigua va pujar fins un 300 % .

Tot comença quan un cineasta, Sebastià, que és l’actor mexicà Gael Garcia Bernal, arriba a Cochabamba acompanyat dels actors i l’equip de filmació. Està tot preparat per a fer la pel•lícula que se centra en l’acció de Fray Bartolomé de las Casas que està angoixat  pel tractament que veu s’està fent sobre els indígenes als quals va dedicar tota la seua vida. A Sebastià l’acompanya el productor de la pel•lícula, Costa, interpretat magistralment per Luis Tosar, que ha elegit el país per estalviar costos, donat que Bolivia és el més pobre d’Amèrica de sud, així pot aconseguir extres que treballen moltes hores per pocs diners. Esta contradicció ja és el punt de partida, la pel•lícula que vol fer pretén mostrar les injustícies que feren els espanyols en arribar amb Colon, i ell en l’actualitat pretén fer el mateix pagant sous irrisoris als habitants del poble pel treball d’extra que van a fer. A més a més dels figurants, d’entre la població indígena ha d’escollir al protagonista. El director tria a Daniel, que ha de fer el paper de líder revelant-se contra els colonitzadors espanyols i alhora líder de les manifestacions contra els impostos sobre l’aigua de l’actualitat.

El que més destaque és l’evolució personal d’alguns personatges, especialment la del productor Costa, que arriba amb una idea i acaba amb altra ben diferent a la primera. Al principi només vol guanyar diners, després és el que menys importa perquè entén la situació del poble bolivià i decideix ajudar-los malgrat que estos han impedit que la pel•lícula s’acabara i la qual cosa suposa una pèrdua de diners. Al respecte hi ha una discussió dialèctica entre Costa i Sebastià molt ben treballada i reveladora. 

Passat i present, submissió, protestes, ficció i realitat, Tambien la lluvia és tot un conglomerat molt ben dirigit i fet. Amb un tractament especialment sensible cap a la gent que ho necessita, cap als més malparats, la pel•lícula mostra en tot moment paral•lelismes que fan reflexionar al voltant de l’explotació dels anys de Colon i dels temps moderns, la dels rics sobre els pobres, sempre igual.

M’agrada el treball de la directora ( qualsevol treball)  perquè sap tractar els temes socials amb empatia, a més a més ella és actriu i sap molt bé què ha de demanar als actors que treballen per a ella, entén els actors i eixa sintonia es nota en els resultats. El bon clima propicia bon treball i així eixen escenes ben fetes encara que cruels com la d’uns gossos que volen menjar-se uns bebes, o converses directes i clares entre els actors sobre què vàrem fer els nostres avantpassats en arribar a Amèrica als segle XV i sobre com afrontem els problemes actuals. També valore la dificultat que es dedueix de treballar amb tants extres, segons contava Iciar en una entrevista, en ocasions s’ajuntaren més d’un centenar. 

La pel•lícula aporta un toc d’esperança, amb allò de la unió fa la força, les persones de Cochabamba s’uneixen per lluitar contra una gran injustícia, són exemple de resistència i valentia.



dissabte, 26 de desembre del 2015

COSTA LÍGUR ITALIANA: Un dia especial a ALBENGA i parada a CERVO

Sense buscar-ho trobem una manifestació religiosa molt important que ompli els carrers d’Albenga, mostrant un fervor religiós que a Espanya  ja no s’hi veu tant.




Estem recorrent La liguria italiana, hem passejat per Segorba i Dolceaqqua, per Labagne, per Cinqueterre, per Camogli, per Sarzana i Varese Ligure, també  hem anat a la capital Genova, hem caminat de Santa Marguerita a Portofino i hem estat a la badia de sant Fructuoso on hem arribat a peu per un lloc dificultós. 

Altra bonica població ligur és ALBENGA, allunyada de la costa.  En el camí de tornada a Espanya hi parem. És una població de 22000 habitants i fem una passejada admirant els seus carrers. Té un centre històric molt ben conservat i el poble envoltat per muralles antigues. Encara conserva quatre de les torres medievals i altres construïdes segons planta romana al voltant d’un pati. Passem pel Duomo i entrem al baptisteri paleocristià del segle V.












Fotos d'ALBENGA

Hi ha un ambient festiu, bullici, gent especialment ben vestida al carrer. No sabem què passa. Als final ho descobrim. Resulta ser un dia gran, religiosament parlant, i fins i tot veiem al bisbe que trau unes relíquies en processó. Cert que no podem deixar de mirar l’espectacle. Les escenes semblen tretes d’una pel•lícula de Fellini i mostren un fervor religiós que era tònica general en la vida dels nostres pares i iaios. Trobem un fervor religiós que a hores d’ara en Espanya no es veu tant sovint com abans però que sembla que en esta població italiana es viu amb intensitat. Per això catalogue esta visita  d’especial i quasi extraordinària.







Fotos d'ALBENGA

Estem a les acaballes del viatge, ja tornem i amb esta imatge i la del menudet poblet de CERVO on parem per dinar ens acomiadem d'este viatge.

A cervo veiem la important església barroca de San Giovanni Battista construïda entre els segle XVII i XVIII i que dóna al  mar. L’edifici se’l coneix també amb el nom de dei corallini, perquè es va fer amb els guanys procedents de la pesca del corall. Així admirant un dels màxims exponents del barroc lígur, acabem esta ruta de la ligúria, zona a la que tornaré però per trepitjar-la amb més temps, per observar alguns dels llocs amb més detall.







Fotos de Cervo


QUADERN DE VIATGE, primavera 2007


dimarts, 22 de desembre del 2015

RESSENYA de cine SUFRAGISTAS


SUFRAGISTAS

Sarah Gavron

Fa uns dies vaig anar a votar i ho vaig fer gràcies a les sufragistes angleses de principi del segle XX que lluitaren pel vot femení. La pel·lícula “SUFRAGISTAS” m’ha agradat per moltes raons, però sobre tot pel que representa: un viatge a la llibertat i un pas endavant en el camí de la igualtat en els drets socials. Però cal seguir caminant... encara hi ha molt per aconseguir en el trajecte de la justícia i l’equivalència.

“Sufragistas” mostra una realitat dura i emotiva. La pel·lícula mostra la vida de la dona de principi de segle anglesa, ama de casa i mare entregada, treballadora en condicions infrahumanes supeditada a l’home en general i supeditada a l’amo de la faena. La pel·lícula mostra la dona que pateix en silenci els abusos sexuals de qui per llei mana sobre ella, i és una lluita silenciosa i patida des de menuda amb estoïcisme per qui no pot fer altra cosa més que mossegar-se els llavis contínuament perquè ha de callar. Mostra una dona que sap, i els homes que l’envolten li ho recorden en tot moment, què ningú creu en les paraules femenines i alhora les paraules masculines tenen valor i rellevància.

“Sufragistas” és una pel·lícula dura que ens conta com una mare per llei perd el fill, com la dona està mal vista pels veïns, és refusada socialment i perseguida per la justícia simplement per voler parlar i demanar el que li correspon, per voler dignitat i participar en l’escriptura de les lleis, en voler un somni que fins el moment és impossible.

Maud Watts, la protagonista del drama representada per una jove de 24 anys amb molt de bagatge d’injustícies a l’esquena, representa perfectament  un canvi d’actitud que fa entendre a l’espectador el que està passant. Malgrat ser un personatge fictici, molt bé podria ser l'estereotip de moltes vides reals, perquè aleshores hi havia moltes joves mares-esposes-treballadores víctimes que a poc a poc anaven prenent consciència de la necessitat del canvi. I malgrat especificar que existien aleshores, malauradament  he de dir que encara hi ha actualment arreu del món mares-esposes-treballadores víctimes que estan lluitant per aconseguir igualtat.

Maud comença la pel·lícula sent una jove submisa i passiva sabedora que les coses no funcionen com caldria. I comença a observar l’activitat de les lluitadores pel vot femení i pel dret a participar en les lleis, comença a admirar les dones que no volen incomplir-les, simplement volen que siguen justes i que no deixen de costat la dona. Es difícil perquè el poder masclista predomina.

Els homes estan representats en diversos sectors: apareix el poder de l’amo de la bugaderia, que mana i fa el que vol de les dones que treballen per a ell, apareix el marit que no pot suportar els "que diran" de la societat, apareix el representant de la justícia que ha de complir la llei i perseguir el que diu al paper escrit  i també apareix el polític que dictamina eixes lleis injustes que als homes beneficia.

Mau a poc a poc sent la curiositat pròpia de les somniadores i  sense quasi adonar-se’n va entrant en el món del sufragisme fins a acabar radicalitzant-se com una activista important que forma part del grup de líders de la revolució social que estan complunt el rol el destí ha marcat.

Les sufragistes Emmeline Pankhurst i Emily Davison existiren en la vida real i formen part de la història com les iniciadores del camí cap a la llibertat. Pankhurst, paper que dura cinc minuts interpretat per Meryl Streep, és la líder que aportà les idees que totes segueixen, és el personatge mític que està mostrant un camí diferent per on seguir i que ha de mantenir-se quasi oculta perquè és la més perseguida. Emily Davison, una mestra d’escola, és la líder que decideix passar a l’acció amb rotunditat, la que aconsegueix fer-se de notar. 

Pankhurst és la que mana del grup de dones que forme el batalló de soldats en la guerra cap a la llibertat, “dones-soldats” que segueixen cegament les indicacions de la idealitzada i mitificada “comandant”. I és que la lluita arriba a la violència per ambdues parts, i com una roda no para, per una banda està la part de la llei-justícia-masculina cada vegada més enfurismada en fer callar les dones i que no dubta en emprar maltractaments i per altra estan “Elles”, les dones, les protagonistes que cada vegada estan més entossudides en parlar i que no dubten en emprar primer pedres trencant vidres i despres explosius per crear expectació social.

Al final  la guerra la guanya la part de la sensatesa, però les batalles pels drets continuen i han de continuar.

Quan acaba la pel·lícula apareix una llista de països, per ordre de quan aconseguiren el vot femení, i cert que hi ha alguna que altra sorpresa bocabadant quan lliges alguna nació occidental catalogada de civilitzada, rica i important que fins a fa relativament no res, no permetia el vot a les dones. Així que espereu els crèdits finals i no se n'aneu abans d'hora, esta informació afegida també és rellevant.


dissabte, 19 de desembre del 2015

LA CIUTAT DELS MORTS a El Caire (EGIPTE)

El panteons dels morts com a residencia de vius.
La ciutat de les morts vista des de la carretera. El viatger passa per  davant impassible, tal volta mira, però en realitat no se n’adona dels que  realment hi ha dins.
Foto de l'arxiu del racó.

De tot El Caire el que més m’ha impressionat nomes entrar en la ciutat ha estat  una visió del Nil poc turística, allunyada de les imatges idíl•liques que ens venen les postals.  He vist a traves de la finestra de l’autobús uns animals morts, en estat de desintegració en el riu. Eren dos rucs. Però el que el que m’ha arribat a l’ànima ha estat, només uns metres més enllà on estaven els animals, com unes dones rentaven roba i altres escuraven la vaixella. Era la mateixa aigua del Nil, la que cobria els cadàvers dels animals putrefactes i la que gastaven les dones per a netejar. Ha estat  una imatge de misèria de les que es queden en la retina que són difícils d’oblidar. 

Però no ha acabat així la cosa, seguint el camí d’entrada a la ciutat altra imatge de la realitat quotidiana m’ha trasbalsat, una imatge poc vista i coneguda, de les que no es venen al turisme,  ha estat veure la ciutat dels morts.

Per al viatger de a peu, amb possibilitats econòmiques suficients per fer un viatge com el que jo estic fent, és una cura d’humilitat adonar-nos-en, com els pobres d’Egipte no tenen cap inconvenient en compartir llar amb els morts. I així panteons dedicats  a la mort d’uns serveixen per a poder conservar la vida d’altres, les tombes són llocs refugi on esguardar-se per a sobreviure.

2-www.rpp.com.pe/3-www.turismoelcairo.com/4-dreamguides.edreams.es

Si, és una realitat que està en el Caire. La ciutat dels morts Arafa, és un enorme cementiri envaït per gent que acudeix diàriament procedent de les zones rurals per establir-se a la capital que és la que sembla oferir més possibilitats econòmiques. Però és tanta la gent que hi arriba, uns 15 milions d’egipcis, que viuen de manera infrahumana... la ciutat és incapaç d’absorbir-la, no hi ha lloc material en tot l’espai de la capital per viure tanta aglomeració de gent.

5-www.forosperu.net/

6-www.elmundo.es

Així que la gent va començar a fer dels panteons dels morts la residència pròpia. De la manera més natural del món hi conviuen morts i vius que no tenen més remei que assimilar eixes circumstàncies de vida si no volen acabar com els seus companys d’habitació. 

No tenen por dels morts, conviuen amb ells i prou, no tenen més remei. Hi ha qui fa més de 30 anys que hi viu. També cal especificar que els cementeris occidentals no tenen res a veure amb els que estem parlant. La tradició egípcia sepultava els morts en habitacions que permeteren als familiars passar amb alls el dol de quaranta dies.

7-www.joaoleitao.com /8-canalviajes.com /

I així viuen: tenen habitacions separades per  a la família i cuina, no tenen aigua ni llum, i no es queixen, tots voldrien una casa com cal però és impossible pel preu del lloguer actual. S’encarreguen alhora de tenir cura dels mausoleus, és el preu que han de pagar. Altres paguen unes monedes als guardians per a que el deixen allotjar-se al recinte. 

És una situació preocupant perquè no és una ni dues famílies, en són entre mig milió i un milió d’egipcis els que  hi viuen segons dades extraoficials, donat que la premsa local diu que en són dos milions.

9-es.euronews.com/10-turisticut.com

Uns viuen en tombes. Altres en infravivendes construïdes sobre antics sepulcres. S’hi veuen alguns cables del post elèctric, s’han desviat els conductes d’aigua... i és que és com una xicoteta ciutat en la qual fins i tot han aparegut tallers i tendes que cobreixen les necessitats dels habitants, fan també mercat, encara que és una ciutat entre cometes, sense clavegueres, sense servei de fem perquè és una ocupació il•legal del terreny.

11-canalviajes.com 

I la gent s’ha acostumat. Quan l’estat ha plantejt el trasllat a apartaments, sovint s’han negat perquè els lloguers els resulta ací més barat.

És una dura realitat que forma part de la ciutat. Hi ha agències de viatges que ho mostren, i també es pot anar per lliure acompanyats per un taxista, que previ pagament de propina t’ensenya cases i tombes dels mamelucs que són els que el fundaren.

12-www.minube.com

Malauradament, la societat cairota té moltes desigualtats socials: hi ha molts projectes en ment i  promeses en l’aire...tal volta algun dia es compleixen. I malauradament també, està realitat social de la qual tothom deuriem prendre consciència, queda enlluernada per l'esplendor faraònic que és el que el país divulga i ensenya. 

QUADERN DE VIATGE, 1r viatge a EGIPTE 1987

dimarts, 15 de desembre del 2015

FOTOS i MÚSICA: GIRONA i provincia


M'agrada la ciutat de Girona...per acollidora, menuda i plena...
plena de bona gent amable, plena d'activitat, plena d'ambient... 
i m'agraden els pobles que la formen:
 els medievals i tambè els d'interior o costaners.


Música:
Macedonia, Caminant

dissabte, 12 de desembre del 2015

GUATEMALA: RITUALS MAIES

Convivint en harmonia amb els rituals cristiansels rituals maies persisteixen i estan presents en la vida diària de la població que busca consol.  
Maximón

La religió a Guatemala és una suma de creences, d’herència del passat i del present. La religió indígena guatemalenca és una barreja de ritus ancestrals maies i ritus catòlics, ambdós van junts, conviuen en harmonia, de vegades van de la mà agafats, altres separats, però conviuen. L’herència maia està molt present i no s’ha pogut eradicar, sortosament.

Ho he vist durant les dues vegades que he visitat Guatemala, he vist bocabadada com, per exemple dins de les esglésies es resava amb coca-cola i ciris. 

Sincretisme en la religió: creences maies i cristianes es barregen

Chichicastenango

I també com els indígenes invocaven a les portes de les esglésies als deus maies entre fums de sàndal i mostres de fervor intens mentre la processó de la Verge passava per davant d’ells. Ho recorde perfectament, allò va ser a Chichicastengo, dia de mercat, a la població no cabia més gent. Són imatges inesborrables... ja pot passar el temps... tanque els ulls i ho torne a veure nitidament.

Processó a Chichicastenango

He assistit d’espectadora encuriosida a ritus maies autèntics, encara que, incredula com sóc, en un principi pensava que eren exclussivament preparats per al viatger. La primera vegada va ser a Chichicastenango i durant el primer viatge. Vaig assistir a un ritual maia de curació, era a Pascual Abaj. Després d’una caminada pujant al cim de la muntanya arribarem a una planícia on hi havia una foquera i on estava el xaman amb les seues pregaries.  Els visitants férem com un cercle, enmig hi havia una dona i un xaman.

Jo mirava, com he dit,  incrèdula, escèptica, pensava que era un muntatge, i en acabar vaig veure que estava equivocada. Vaig canviar de parer. Erem alguns forasters els convidats a aquella cerimònia i el xaman i la pacient serien plenament conscients de l’expectació, tanmateix el que s’hi feia era autèntic.

Per als devots és tota una sort ser acceptat i ser protagonistes perquè per a ells és una necessitat. Els pacients-devots acudeixen al xaman malalts però no físicament sinó malats d’ànima. Després d’uns resos en veu baixa i uns gestos que no sabia reproduir, la pacient, una dona indigena de mitjana edat, caiguè en un estat semi inconscient. Va ser un moment de tensió i esgarrifós, sobre tot quan enmig de la parafernàlia ritualista es matà una gallina i la sang s’escampava per tot arreu. En un moment vaig apartar la vista per la desagradable visió.

Este tipus de rituals que es fan als altars maies sempre es fan amb bona finalitat i no hi ha males intencions. Als altars es busca la pau interior i s’aconsegueix perquè la fe fa molt. 


Ritus maies a Chichicastenango

A banda, cal afegir que Chichicastengo és un esclat de colors, de sorolls, és una barreja de religió catòlica i maia, que també es veu a la seua esglèsia. És  una barreja de turisme i de vida local diària. El mercat és tradicional i és fa malgrat l’allau de turistes que el visiten atrets per la fama. I és que no es pot caminar pels carrers, no es pot parar a les tendes d’artesania o de menjars..hi ha tanta gent! 

En eixe primer viatge a Guatemala, la preciosa i màgica, l’atraient i amable Guatemala... també assistirem a un ritual maia, però en una casa particular de Santiago d’Atitlan, poble  que envolta el llac. Era el ritual amb el Maximon que no sempre té les finalitats pacifiques dels altars, com el que acabaven de presenciar a Chichicastengo.

En tot cas s’ha d’anar amb respecte, per als indigenes és important i el que als nostre ulls pot resultar irisori per a ells és fonamental. En aquella ocasió m’impacta per l’afluència de gent local, veïns dels poblats que hi anaven fent cua a rebre la gràia del xaman i a ser emparats pel Maximon de l’Atiltlan. 

La devoció l’havia vista a Chichi i ara ho tornava a veure en altre espectacle singular, esta vegada ja no era a l’aire lliure sinò en recinte tancat. En Santiago d’Atiltlan la cerimònia consistia en donar de beure i fer fumar al tros de tronc vestit que era Maximon, tot acompanyat de resos. Els descendents maies que viuen al voltant del llac creuen fervorosament amb el poder d’este personatge adorat que als nostres ulls profans, no deixa de ser un nino vestit al que s’ha magnificat, també és figura important el xaman que intercedeix per aconseguir el benestar desitjat.

Però la millor vivència amb el Maximon la tindria onze anys després, durant el segon viatge a Guatemala. L’experiència va ser més “real”, més autentica, si cal. Esta vegada la intervenció del xaman es va fer sense altres espectadors, nomes nosaltres. Estàvem  al poble de Zunil i tal volta per entrar en ambient o per veure les vistes dels voltants anàrem en primer lloc al cementeri, situat  al apart alta de la població.

cementeri de Zenil
Va ser idea d’Aroldo, el guatemalenc que ens acompanyava i que després de la visita als “habitants dels més enllà”, ens porta a una casa particular: Aqui veran ustedes uns experiencia unica, el Maximon en tota su esencia, és el que ens digué els nostre conductor particular de la furgoneta on anaven per tota Guatemala d’aci cap allà.

Aroldo era tot un personatge, recorde amb afecte aquell home que tant ens contava d’on anaven i que ens portava per on volia fent les parades que a ell li donava la gana per així mostrar-nos el seu país com calia. 

Entràrem a la casa i Aroldo demanà permís al xaman que feia el cult al Maximón. El xaman acceptà la nostra presència sempre que mostrarem discreció. El Maximon de Zunil era un ninot vestit un tant rocambolesc, que semblava aparentment Elvis Presley i al qui se li oferien totes les devocions i resos.

El Maximón envoltat d'ofrenes.

Despres de passar per davant del Maximon i observar cada detall que l’envoltava entràrem a l’habitació del costat, una espècie de corral. Hi estàvem nosaltres, el xaman (en este cas una dona), uns ajudants i el pacient. I començà la cerimònia amb una neteja dels cos i de l’anima.

Cerimònia ritual maia.


Cerimònia ritual maia.
I després la cerimònia continua amb ritus i sacrificis de sang per mig d’una gallina, que em recordà la gallina de chichicastenango d'onze anys enrere. Esta visió no em va agradar. El foc d’una foguera i el fum del cigar que insistentment fumava la xaman enterbolien l’ambient. Ens contaren que en la devoció a Maximon es mescla la màgia negra i en ocasions es busca el mal de les persones.



Cerimònia ritual maia.

Cerimònia ritual maia.

Cerimònia ritual maia.

Recorde que vaig pensar que els xamans em semblaven curanders, dels que tan proliferen en la nostra cultura, amb la diferència que els curanders tracten aspectes físics i Maximon s’ocupa dels aspectes espirituals, en ambdós casos s'acompanya de fe cega, amb devoció plena de que al final de la cerimònia trobaran la solució al seu problema. 
.


REFLEXIONS POSTERIORS, GUATEMALA any 1998 i any 2009