Post actualitzat el 5-3-2017
EL GUARDIAN INVISIBLE, la pel·lícula
director:
Fernando Gonzalez Molina
Escrivint la ressenya literària, el 8 de desembre del 2015, que teniu més
avall, us deia que un productor cinematogràfic anava a fer la pel·lícula. Doncs
ja està. Ja l’he vista. Ja puc parlar-ne d’ella.
La pel·lícula no està malament, encara que personalment he quedat decebuda, com sempre
passa quan un llibre t’agrada. I és que és inevitable comparar el contingut del
llibre que mai pot ser exactament el mateix, com també és inevitable llegir i
crear-se a la ment unes imatges i uns
personatges molt personals que poden o no poden coincidir amb els personatges que pensa el
director que són els més adequats per a la pel·lícula.
És el que m’ha passat a mi. Marta Etura és una gran actriu i el paper el fa
perfecte, però no és la imatge de la inspectora que jo tenia forjada al cap, la
meua era diferent i això ha sigut el primer que m’ha xocat.
La trama policíaca m’ha resultat un poc lenta, no enganxa tant com passa en
llegir-la i no és perquè ja la sabia, no, perquè la trama personal també la
recordava perfectament i si que l’he vista ben resolta i explicada amb intriga.
Poques vegades tot un llibre cap en una pel·lícula, però a favor del film i
en contra del llibre dic que he vist reduïda al mínim l’obsessió per ser mare
de la protagonista que Dolores Redondo explica en el llibre i que mentre llegia
em va resultar massa exagerada.
I com a aspectes positius de la pel·lícula, perquè sempre s’ha de veure la
part bona, està bonic veure en imatges el paisatge de la vall Navarra on està ambientada,
però a mi particularment llegir-ho em va atrapar perquè podies imaginar perfectament
el paisatge i l’ambient humit que s’hi respira. També està bé la trama de la pel·lícula
perquè el contingut escrit per Dolores Redondo tenia base. I per últim també m’ha
agradat el tractament que es fa en la pel·lícula de les llengües: el de la
llengua autòctona de la zona que en algun moment es parla i també que la protagonista parle amb angles amb el marit
i el professor americà com ho faria en casa o en Amèrica. Sempre m'han agradat les versions originals i no doblades.
Amb tot, esta ressenya serà superficial per a qui no ha llegit el llibre que no pot veure a diferència. Estic segura que si no es llig abans, la pel.licula pot agradar, i molt. Però jo seguint en la meua línia, malgrat ser molt cinèfila, davant un llibre-pel.líula, aconselle sempre la lectura perquè per a mi poder imaginar és important i un llibre sempre dóna l'oportunitat.
Post publicat el 8-12-2015
“El guardian invisible”, Legado en los huesos” i “Ofrenda en la tormenta”
Dolores Redondo
“El guardian invisible”, la primera novel·la de la
trilogia de Dolores Redondo, és una impactant novel·la negra que barreja amb
originalitat i bon criteri aspectes mítics i llegendaris, racionals i científics.
Tenia ganes de llegir-la, esta i les dues que segueixen: Legado en los huesos”
i ”Ofrenda a la tormenta”.
Parle de les tres en general perquè l’esquema es repeteix
en totes. El millor per a llegir-les és no estar condicionat buscant alguna
cosa en concret, no és mitologia solament ni és novel·la negra només. És un
error agafar un llibre amb moltes expectatives, aleshores generalment defrauda.
Les tres novel·les mostren les dues vessants de la vida de
la protagonista Amaia: la professional i la personal vinculades al món rural. Pàgina
a pàgina trobem a la jove inspectora ben preparada professionalment que viu a Pamplona
però es nascuda a la vall de Baztan, concretament a Elizondo. I les dues
vessants s’ajunten perquè precisament per ser de la localitat on troben el
primer assassinat li donen la investigació del cas. Qui millor per resoldre’l que
ella? Amaia és coneixedora de la zona.
A llarg de la trilogia es mostra, per una banda, la part
professional de la protagonista. En esta faceta de treball Amaia és una dona
forta, contundent i objectiva, fins i tot, de vegades és distant i altiva. Amb un estil directe, l’autora
va desenvolupant la resolució dels casos que es succeeixen en una ambient fosc,
humit, molt propici per al tema com són els voltants del riu Baztan. I ho fa
amb tant de detall i minuciositat que recorda les sèries que proliferen hui en
dia en la tele, casos criminals on s’ajunten víctimes i inspectors de policia,
jutges, forenses fent autòpsies i donant pistes… per la qual cosa el tema no
resulta cap novetat. És l’única part negativa, el fet que és un contingut molt
utilitzat en pantalla i tal volta el lector pot sentir que està saturat amb la
mateixa temàtica.
Així i tot, cal destacar que a diferència del que poden
ser les sèries televisives, en este cas es gaudeix amb un text perfectament
relatat, donant les pistes adequades i dosificades de manera que el lector pot
seguir i especular, embolicant-lo en una intriga que el porta a voler saber què
passa i alhora incitant-lo a especular amb la inspectora sobre el perquè o qui
és el culpable, com si es tractés d’un col·laborador més.
La vida professional, tan minuciosament explicada, es
complementa paral·lelament amb la vida de fora la feina, la vida personal. Així
podem llegir també sobre els familiars d’Amaia al poble: la seua relació amb les
germanes amb ingredients com els rancors i les enveges entre elles, l’acusació
d’una responsabilitat no complida i el record amarg d’una mare. Una dura i
turmentosa experiència infantil persegueix la inspectora com un fantasma. Fins
arribar al poble aquell succés dormia al subconscient però en arribar a la casa
familiar el fantasma es desperta. La inspectora viu amb por i ha de lluitar per
desprendre’s de l’angoixa que arrossega.
Sortosament, la inspectora té un marit perfecte que l’estima
amb devoció i és el muscle on es recolza cada dia. És amb la seua companyia quan
es mostra diferent a la faceta dura d’inspectora, és quan apareix la faceta més
humana i no la superwoman que vol ser
quan treballa. En casa es mostra fràgil, vulnerable, totalment depenent del
marit que la mima i la protegeix, i al qual necessita. Amaia també té ajuda amb
la tia Engrasi, una dona culta amb estudis de psicologia que, com Amaia, volia
fugir del poble i acabà en ell arrossegada per les arrels.
La zona de Baztan és prolífica en bruixes i llegendes, en
mites màgics increibles, en essers misteriosos que apareixen i desapareixen. L’autora
inclou este apartat com fons d’escenari i a més a més li atorga importància en
la trama. Hi ha qui dirà que la part mitològica sobra, són els que busquen la
simple novel·la negra. Incloent estes històries misterioses, Dolores Redondo
s’ha limitat a mostrar un teló de fons per envoltar la trama i ho ha fet amb
mestria. No és simplement contar tot allò que es contava al passat. El passat
està present i forma part de l’entramat novel·lesc. A mi m’agraden les
històries i les tradicions, independentment de si crec o no amb elles. En
general, m’agraden perquè formen part nostra i del que pensaven els nostres
avantpassats. Dolores Redondo en rescata tot un arsenal.
M’agrada que l’acció estiga situada en un lloc real fàcilment
identificable, al meu parer la fa més creïble. El paisatge és un protagonista més,
tant com ho és Basajaun, Tarttalo o Inguma, els sers mitològics que envolten la
trama d’esta triple història.
No conec la regió, però en acabar de llegir els llibres
he sentit que he passejat per eixa vall i imagine que he anat a Elizondo i he
trepitjat pel seu humit i verd bosc sota una constant pluja que m’ha acabat
calant. Ho he imaginat com si fos real i jo haguera estat present en cada decorat.
Partint del fet que no llig molt novel·la negra, he
d’admetre que la lectura d’esta trilogia completa arrossega, la intriga atrapa,
una vegada iniciada no pots parar-la. Està ben escrita, és dinàmica i àgil. El
relat distribuït en capítols curts fa la
lectura més lleugera.
I com no? tal volta hi ha mancances, tal volta... Quan
faig una lectura amb deteniment
analitzant cada detall sempre hi ha aspectes que canviaria, alguns
directament no escriuria, hi ha altres que note que caldria aprofundir... però
avaluant la totalitat, el conjunt de les tres novel·les es mereixen la categoria
d’estrella atorgada per la majoria de qui l’ha llegida.
Una fama que ha fet, que només eixir el primer llibre,
s’escampara a nombrosos països i arribara a mans d’un reconegut productor
cinematogràfic que ja està preparant les
pel·lícules. (El guardian invisible: estrenada el 3-3-17 i ressenyada en la part de dalt el 5-3-17)
Una fama també que li ha arribat inesperadament a la vall
de Baztan. Perquè una cosa està clara, la trilogia és una invitació a viatjar-hi.
És una temptació clara. I conseqüentment la zona està explotant turísticament l’èxit de la
novel.la. Hi ha una ruta literària dirigida i explicada que mostra les cases i
els paratges on es desenvolupen les novel·les i que passa pel cementeri, per la
casa familiar, la comissaria de policia, pel bar Txokoto, per la pedra de Botil
Harri o l’obrador. És una ruta que corrobora com encara estan hi presents totes
les històries de tradició oral. Una ruta que demostra, que Baztan és una zona
màgica i preciosa on sembla que el temps no ha passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada