RESSENYA LITERÀRIA i de cine: PEL.LÍCULA El guardian invisible i LLIBRES La trilogia de Dolores Redondo

Post actualitzat el 5-3-2017

EL GUARDIAN INVISIBLE, la pel·lícula

director: 

Fernando Gonzalez Molina

Escrivint la ressenya literària, el 8 de desembre del 2015, que teniu més avall, us deia que un productor cinematogràfic anava a fer la pel·lícula. Doncs ja està. Ja l’he vista. Ja puc parlar-ne d’ella.

La pel·lícula no està malament, encara que personalment he quedat decebuda, com sempre passa quan un llibre t’agrada. I és que és inevitable comparar el contingut del llibre que mai pot ser exactament el mateix, com també és inevitable llegir i crear-se a la ment  unes imatges i uns personatges molt personals que poden o no poden coincidir amb els personatges que pensa el director que són els més adequats per a la pel·lícula.

És el que m’ha passat a mi. Marta Etura és una gran actriu i el paper el fa perfecte, però no és la imatge de la inspectora que jo tenia forjada al cap, la meua era diferent i això ha sigut el primer que m’ha xocat.

La trama policíaca m’ha resultat un poc lenta, no enganxa tant com passa en llegir-la i no és perquè ja la sabia, no, perquè la trama personal també la recordava perfectament i si que l’he vista ben resolta i explicada amb intriga.

Poques vegades tot un llibre cap en una pel·lícula, però a favor del film i en contra del llibre dic que he vist reduïda al mínim l’obsessió per ser mare de la protagonista que Dolores Redondo explica en el llibre i que mentre llegia em va resultar massa exagerada.

I com a aspectes positius de la pel·lícula, perquè sempre s’ha de veure la part bona, està bonic veure en imatges el paisatge de la vall Navarra on està ambientada, però a mi particularment llegir-ho em va atrapar perquè podies imaginar perfectament el paisatge i l’ambient humit que s’hi respira. També està bé la trama de la pel·lícula perquè el contingut escrit per Dolores Redondo tenia base. I per últim també m’ha agradat el tractament que es fa en la pel·lícula de les llengües: el de la llengua autòctona de la zona que en algun moment es parla i també que  la protagonista parle amb angles amb el marit i el professor americà com ho faria en casa o en Amèrica. Sempre m'han agradat les versions originals i no doblades. 

Amb tot, esta ressenya serà superficial per a qui no ha llegit el llibre que no pot veure a diferència. Estic segura que si no es llig abans, la pel.licula pot agradar, i molt. Però jo seguint en la meua línia, malgrat ser molt cinèfila, davant un llibre-pel.líula, aconselle sempre la lectura perquè per a mi poder imaginar és important i un llibre sempre dóna l'oportunitat.

Post publicat el 8-12-2015

LA TRILOGIA, els 3 llibres:

“El guardian invisible”, Legado en los huesos” i “Ofrenda en la tormenta”

Dolores Redondo

*Ressenya publicada a VILAWEB 

“El guardian invisible”, la primera novel·la de la trilogia de Dolores Redondo, és una impactant novel·la negra que barreja amb originalitat i bon criteri aspectes mítics i llegendaris, racionals i científics. Tenia ganes de llegir-la, esta i les dues que segueixen: Legado en los huesos” i ”Ofrenda a la tormenta”.

Parle de les tres en general perquè l’esquema es repeteix en totes. El millor per a llegir-les és no estar condicionat buscant alguna cosa en concret, no és mitologia solament ni és novel·la negra només. És un error agafar un llibre amb moltes expectatives, aleshores generalment defrauda.

Les tres novel·les mostren les dues vessants de la vida de la protagonista Amaia: la professional i la personal vinculades al món rural. Pàgina a pàgina trobem a la jove inspectora ben preparada professionalment que viu a Pamplona però es nascuda a la vall de Baztan, concretament a Elizondo. I les dues vessants s’ajunten perquè precisament per ser de la localitat on troben el primer assassinat li donen la investigació del cas. Qui millor per resoldre’l que ella? Amaia és coneixedora de la zona.

A llarg de la trilogia es mostra, per una banda, la part professional de la protagonista. En esta faceta de treball Amaia és una dona forta, contundent i objectiva, fins i tot, de vegades és  distant i altiva. Amb un estil directe, l’autora va desenvolupant la resolució dels casos que es succeeixen en una ambient fosc, humit, molt propici per al tema com són els voltants del riu Baztan. I ho fa amb tant de detall i minuciositat que recorda les sèries que proliferen hui en dia en la tele, casos criminals on s’ajunten víctimes i inspectors de policia, jutges, forenses fent autòpsies i donant pistes… per la qual cosa el tema no resulta cap novetat. És l’única part negativa, el fet que és un contingut molt utilitzat en pantalla i tal volta el lector pot sentir que està saturat amb la mateixa temàtica.

Així i tot, cal destacar que a diferència del que poden ser les sèries televisives, en este cas es gaudeix amb un text perfectament relatat, donant les pistes adequades i dosificades de manera que el lector pot seguir i especular, embolicant-lo en una intriga que el porta a voler saber què passa i alhora incitant-lo a especular amb la inspectora sobre el perquè o qui és el culpable, com si es tractés d’un col·laborador més.

La vida professional, tan minuciosament explicada, es complementa paral·lelament amb la vida de fora la feina, la vida personal. Així podem llegir també sobre els familiars d’Amaia al poble: la seua relació amb les germanes amb ingredients com els rancors i les enveges entre elles, l’acusació d’una responsabilitat no complida i el record amarg d’una mare. Una dura i turmentosa experiència infantil persegueix la inspectora com un fantasma. Fins arribar al poble aquell succés dormia al subconscient però en arribar a la casa familiar el fantasma es desperta. La inspectora viu amb por i ha de lluitar per desprendre’s de l’angoixa que arrossega.

Sortosament, la inspectora té un marit perfecte que l’estima amb devoció i és el muscle on es recolza cada dia. És amb la seua companyia quan es mostra diferent a la faceta dura d’inspectora, és quan apareix la faceta més humana i no la superwoman que vol ser quan treballa. En casa es mostra fràgil, vulnerable, totalment depenent del marit que la mima i la protegeix, i al qual necessita. Amaia també té ajuda amb la tia Engrasi, una dona culta amb estudis de psicologia que, com Amaia, volia fugir del poble i acabà en ell arrossegada per les arrels.

La zona de Baztan és prolífica en bruixes i llegendes, en mites màgics increibles, en essers misteriosos que apareixen i desapareixen. L’autora inclou este apartat com fons d’escenari i a més a més li atorga importància en la trama. Hi ha qui dirà que la part mitològica sobra, són els que busquen la simple novel·la negra. Incloent estes històries misterioses, Dolores Redondo s’ha limitat a mostrar un teló de fons per envoltar la trama i ho ha fet amb mestria. No és simplement contar tot allò que es contava al passat. El passat està present i forma part de l’entramat novel·lesc. A mi m’agraden les històries i les tradicions, independentment de si crec o no amb elles. En general, m’agraden perquè formen part nostra i del que pensaven els nostres avantpassats. Dolores Redondo en rescata tot un arsenal.

M’agrada que l’acció estiga situada en un lloc real fàcilment identificable, al meu parer la fa més creïble. El paisatge és un protagonista més, tant com ho és Basajaun, Tarttalo o Inguma, els sers mitològics que envolten la trama d’esta triple història.

No conec la regió, però en acabar de llegir els llibres he sentit que he passejat per eixa vall i imagine que he anat a Elizondo i he trepitjat pel seu humit i verd bosc sota una constant pluja que m’ha acabat calant. Ho he imaginat com si fos real i jo haguera estat present en cada decorat.

Partint del fet que no llig molt novel·la negra, he d’admetre que la lectura d’esta trilogia completa arrossega, la intriga atrapa, una vegada iniciada no pots parar-la. Està ben escrita, és dinàmica i àgil. El relat distribuït en capítols curts  fa la lectura més lleugera.

I com no? tal volta hi ha mancances, tal volta... Quan faig una lectura amb deteniment  analitzant cada detall sempre hi ha aspectes que canviaria, alguns directament no escriuria, hi ha altres que note que caldria aprofundir... però avaluant la totalitat, el conjunt de les tres novel·les es mereixen la categoria d’estrella atorgada per la majoria de qui l’ha llegida.

Una fama que ha fet, que només eixir el primer llibre, s’escampara a nombrosos països i arribara a mans d’un reconegut productor cinematogràfic que ja està  preparant les pel·lícules. (El guardian invisible: estrenada el 3-3-17 i ressenyada en la part de dalt el 5-3-17) 

Una fama també que li ha arribat inesperadament a la vall de Baztan. Perquè una cosa està clara, la trilogia és una invitació a viatjar-hi. És una temptació clara. I conseqüentment la zona està  explotant turísticament l’èxit de la novel.la. Hi ha una ruta literària dirigida i explicada que mostra les cases i els paratges on es desenvolupen les novel·les i que passa pel cementeri, per la casa familiar, la comissaria de policia, pel bar Txokoto, per la pedra de Botil Harri o l’obrador. És una ruta que corrobora com encara estan hi presents totes les històries de tradició oral. Una ruta que demostra, que Baztan és una zona màgica i preciosa on sembla que el temps no ha passat.