Madinat al-Zahra (Cordova) : El Versalles de l’Edat Mitjana

Madinat al-Zahra: l’efímera ciutat cordovesa que perdurarà en el temps gràcies al valor històric i artístic, però també a la bonica llegenda d’amor que l’envolta.

Madinat al-Zahra, el jaciment arqueòlogic declarat bé  d’interès cultural en la categoria de monument des de l’any 1923, és un lloc especial. Més que especial, és màgic. I la màgia ha estat recompensada. Des del dia 1 de juliol de 2018 es Patrimoni de la humanitat (informació actualitzada posteriorment a la publicació del post). Caminar entre les ruïnes del la ciutat palatina és caminar entre fantasmes. A mi m’ho sembla, la meua imaginació es desborda en traspassar l’entrada i respirar l’atmosfera romàntica que conta la llegenda. 

La història explica la construcció de la ciutat per un tema de demostració de poder, tanmateix la cultura popular, conta altra vessant diferent. Diu una bonica llegenda que Madinat al-Zahra, també vist escrit Medina Azahara, fou construïda en homenatge a la favorita del califa, la jove Azahara, la més benvolguda d’entre totes les seus dones.

Però "Ciudad de al-Zahra", la "Ciudad de la Flor de Azahar", també significa “La “Resplandeciente”, per la qual cosa també hi ha qui diu, els qui volen llevar-li l’aura llegendària a la ciutat i refusen que el nom siga en honor a l’esposa,  que el que significa és per la nova ciutat “resplandeciente” que sorgia.

Abd al-Rahman III, al-Nasir, de la dinastia dels Omeya, és el culpable de la construcció de l’estat andalusí l’any 936 d.c, convertint-lo en símbol musulmà polític, social i ecònomic, conegut per tota Europa i arreu del món.

L’emplaçament elegit va ser a 8 a quilòmetres més enllà de Còrdova, a la Serra Morena. Un lloc idoni per poder permetre la construcció jerarquitzada, així que la ciutat i la vall que s’estenia als seus peus quedaren física i visualment dominades per les edificacions de l’Alcasser.

La construcció de la ciutat suposà desenvolupar un xarxa d’infraestructures hidràuliques i d’abastament per a la construcció, que s’hi conserva en part en l’actualitat en forma de camins, canteres,aqüeductes o ponts.

I front a la construcció laberíntica predominant en l’urbanisme musulmà, la ciutat és construí en tres terrasses per aprofitar el desnivell del terreny i adoptà forma rectangular. El palau, a la part més alta, mostrava la clara importància sobre la resta de construccions. A la zona residencial del califa li segueix la zona oficial, dependències administratives, habitatges dels guàrdies... i a continuació estan les residències  urbanes amb gran àrees no edificades front a l’alcasser, per mantenir l’obertura visual sobre el paisatge del camp que  enfronta.

La mesquita Aljama també està separada per una muralla especifica per separar el conjunt palatí de la part més baixa. És una de les primeres edificacions construïdes, és la principal des d’on els divendres es dirigia l’oració comunitària, esta situada junt al jardi alt i extern a l’alcasser. En esta part baixa estaven també els mercats, els banys i també els jardins públics.

A banda del fet que Abderraman li dedicara el palau a l’estimada, els motius de la construcció són clars. El califa havia de mostrar el seu poder creant una ciutat, de la mateixa manera que ho havien fet altres califats orientals, era una demostració de superioritat front els enemics politics i religiosos del nord africà.

I la ciutat i el nom d’Abderraman va ser molt important. Però al cap del temps, en menys de cent anys, i per problemes successoris es desencadenà una guerra, amb enfrontaments, saquejos i incendis que acabaren  amb la ciutat magnifica construïda temps enrere i que havia aconseguit tanta hegemonia. Les posteriors invasions enemigues acabaren enderrocant edificis i destruint aquella ciutat meravellosa.

Entre la versió històrica i la llegendària, em quede amb la part més dolça i tendra, la de la història romàntica que no és incompatible amb l’altra. El califa manà construir la ciutat per a mostrar el seu poder davant de tothom però també per mostrar l’amor davant la seua preferida. Per tot, havia de ser un lloc magnífic, lloc de plaer, bellesa i poder, un lloc que portaria el nom de l’estimada i que alhora mostraria l’esplendor del califat cordovès per tot arreu.

La literatura i la història s’han encarregat de parlar de la monumentalitat del lloc, del treball minuciós fet en cada edifici, del luxe i ostentació que hi havia al palau i que oferia el califa en cada recepció. Parla del rics salons decorats amb sumptuoses estores que rebien als  reis cristians desposseïts de trons, ambaixadors d’arreu del món i l’arribada cerimoniosa d’emissaris diferents. I parla de com apareixia el califa sobre molsuts coixins envoltant de la cort i com semblava una divinitat quasi inaccessible. Explica com, el quasi deu, oferia la mà per a que el servent que agenollat es prostrava als seus peus li la besara. Tot queda allunyat en el passat.

 Hui en dia podem passejar entre les ruïnes i trobem com llocs importants com la porta Nord enmig de la muralla, el punt d’entrada. També trobem la casa Real, la residència intima del califa a la part més alta de l’alcasser, la casa de la Alberca, o casa del príncep, la casa de Yafar, la casa militar o el gran pòrtic que és l’entrada més emblemàtica a la zona més noble del palau.

El saló ric és la part més valuosa del palau i de la ciutat per art i per història. En realitat no era un espai únic sinó diversos palaus separats per arcs, tots amb una fastuosa  decoració, tots amb arcs del ferradura califal policromats amb dos colors: rogencós i altre blanc-groc derivat de l’arena. Els arcs estan sobre columnes de marbre de qualitat amb tonalitat rosa i blau clar. 

L’explicació de la decoració d’este conjunt de palaus és molt extensa i molt interessant per als entesos en art, jo em limite a fer pinzellades i així  convidar-vos a visitar el palau i llegir sobre el tema, cert que és realment interessant. El que està clar es que hi trobem luxe i riquesa barrejat amb exquisidesa, bon gust i fantasia creativa, ingredients essencials que li dona personalitat i grandesa.

En la nostra visita a Medina Azahara, trobem treballs d’excavació encetats, un treball que continua des que s’inicià l’any 1911 de manera oficial, pararen  durant la guerra civil i després es mamprengueren  de nou. L’any 1985 una vegada creades  les autonomies, la gestió del recinte passà a mans de la Junta d’Andalusia que és  l’encarregada actual dels treballs d’excavació, recuperació i promoció. 

Hi ha molts projectes, moltes idees noves de treball i de projecció. Arqueòlegs i restauradors hi treballen de valent. Cada any hi ha troballes noves que expliquen molt, donen llum a molta història del califat, i renovades pistes sobre art. Aixi i tot, actualment només hi ha excavat un 10%.

M’encantaria tornar dins d’un anys per veure com va reapareixent la medina del passat de les entranyes on està soterrada. Cert que ho veuré amb altres ulls perquè cada dia se sap més del que hi ha descobert i també  amagat. 

QUADERN DE VIATGE , primavera 1991