RESSENYA LITERÀRIA: PATRIA

PATRIA

de Fernando Aramburu

Hui us recomane un gran llibre, gran per dimensions i per contingut. Puc començar dient que “Patria” és la historia de dues famílies basques que eren amigues i després enemigues o també que és la història de les conseqüències d’un conflicte. També puc resumir dient que la novel·la mostra “el conflicte”. Però tot seria simplificar, em quedaria a curtes perquè esta novel·la és molt més que tot açò.

Si parlem del contingut “Patria “ és una novel·la completa, valenta i arriscada, que demana empatia i que desperta emocions (de tot tipus). És una novel·la necessària per entendre el País Basc i posar-se en el lloc d’aquells que directa o indirectament hi han viscut, siga el que siga el bàndol en el que s’hi trobaren. Hauran de passar generacions per oblidar rancors i dolor, però esta novel·la és un primer pas. Aramburu ha escrit sobre el tema amb el cor d’un basc però des de la perspectiva de la llunyania vivint a Alemanya, el que suposa una mirada més objectiva.

Els personatges principals són els integrants de dues famílies. Les mares, Bittori i Miren, són intimes amigues. També ho són els pares, Joxian i Txato. I conseqüentment els fills han sigut amics des de menuts. En total són nou personatges als que veiem créixer, evolucionar i madurar al llarg dels 30 anys que transcorre la novel·la. Però l’amistat es trunca de la nit al dia per culpa d’unes pintades en casa de Bittori i Txato. I des d’aleshores la família al complet queda marcada i discriminada perquè estan en un poble nacionalista on la majoria de persones recolzen les accions radicals en nom de la nació. I els que més es posen en contra són els que fins el moment eren amics íntims perquè tenen un fill, Joxe Mari, que està dins de l’engranatge terrorista. Al Txato l’obliguen a pagar reiteradament  impost revolucionari, ja fart es nega i les amenaces acaben en atemptat mortal.

És quan la novel·la comença a mostrar les dues vessants del problema basc, la part de la família de l’assassinat i la de la família de l’integrant d’ETA que al final acaba empresonat però que al poble se’l tracta com un heroi.  No tots alaben els fets de Joxe Mari, hi ha molts que rebutgen els mitjos que empra. I és que en nom de la nació basca “es compleixen ordres sense pensar ni sentir”. El germà de Joxe Mari, Gorka, no és partidari de la violència i pensa que la nació basca es pot engrandir d’altres maneres: potenciant la llengua èuscara, escrivint llibres o contribuint a la difusió de la cultura pròpia.

La novel·la parla de fanatisme, el dels abertzales i el de les mares que amb el temps es radicalitzen, cadascuna per les circumstàncies que les envolten. També es tracta el tema de les víctimes mostrant diverses perspectives. Les dues parts se senten víctimes perquè cadascú viu el victimisme a la seua manera.

En un escenari on predomina la xafarderia fruit de la ignorància, el llibre parla sobre la por. Hi ha por a les males mirades i les represàlies,  por a parlar el què es pensa i a viure lliurement o por a sentir-se obligat a seguir els passos de la violència sense voler. També està la por que impedeix viure en la casa pròpia o la que obliga a soterrar el ser estimat  en el lloc no desitjat per a evitar la profanació. Hi ha por a seguir una amistat que “la política” ha decidit trencar i por a convertir-se en persona “assassinable”. Però també hi ha por a demanar perdó per temor a que els companys de militància o els veïns del poble ho sàpiguen i acaben destronant-lo.

Demanar i rebre el perdó pel que s’ha fet i el que s’ha patit és el gran tema. El llibre parla sobre eixa necessitat en una societat on és molt complicat oblidar. És difícil però hi ha xicotets gestos per part dels protagonistes que obrin el camí de l’esperança. 

  

Sobre l’estil d’escriptura, la novel·la m’ha cridat l’atenció. El llibre són peces que configuren el trencaclosques que forma la vida, peces que van relatant-la sense ordre aparent, de vegades saltant en el temps i només quan a l’autor li interessa dóna continuïtat a capítols. I capítols hi ha molts, curts i fàcils de llegir. Un llibre de 642 pàgines que podria resultar pesat per gros, esdevé lleuger per la facilitat com es mostra.

Està escrit en tercera persona, hi ha un narrador omnipresent que tot ho veu, tot ho sap i de tot opina, i fins i tot fa suposicions i ironitza. El narrador ens dirigeix cada pas, el lector només s’ha de deixar guiar. Generalment esta tècnica narrativa tan dirigida  no m’enganxa, prefereisc una primera persona, però este cas és una excepció. El tema és delicat, el narrador conta d’una part i altra i no es decanta per cap en concret.  A més a més li dóna la veu als protagonistes amb altra peculiaritat d’estil i és que comença frases en tercera persona i les acaba en primera persona, com si el personatge es ficarà enmig i parlara. Així, Aramburu convida als personatges a acabar de dir el que ell comença  i transmet familiaritat. També és una manera de desvincular-se i no fer-se responsable del que es conta. Altra peculiaritat és incloure en les frases diverses opcions, siga substantius, adjectius o verbs, separades per barra. Així precisa i explica millor el que vol expressar. L’autor també ha volgut deixar plasmada la manera de parlar basca, amb expressions usuals i transcrivint verbs en condicional als que la morfosintaxis reglamentaria castellana diria que li falta concordança. I altre recurs emprat és iniciar frases que no s’acaben perquè se sobreentenen, també és un toc singular que forma part de la parla espontània. Tots estes singularitats d’estil estan molt estudiades, es nota que darrere hi ha molt de treball literari.

Cap al final del llibre apareix un escriptor en una reunió de víctimes del terrorisme, i s’endevina que qui parla és Aramburu. És on queden plasmades les intencions de l’autor en escriure’l. M’ha recordat Hitchcock que sempre apareix momentàniament en  les seues pel·lícules. Així ha fet Aramburu, apareix com una ràfega, com un personatge més, com ho fa el director de cine.

De tots els personatges el que més m’agrada és Arantxa, la germana de l’empresonat  Joxe Mari, que també viu en la seua pròpia presó particular que és la cadira de rodes. Arantxa és la que acaba sent la més valenta i sensata, a la que tots estimen i la que estima a tots, la que desitja sincerament la conciliació entre les famílies, la que lluita per aconseguir-la i  obté el que ningú pot. Vull pensar que després del punt i final que ha fet Aramburu la vida d’Aranxa continua i el seu progrés caminant i parlant avança i millora, jo així ho voldria.                                                                      

Ressenya publicada al periòdic VILAWEB