RESSENYA LITERÀRIA: LA HIJA DEL ESTE

LA HIJA DEL ESTE

Clara Usón

“ La hija del Este” és la historia d’una bogeria que es diu guerra, la guerra dels Balcans, contada des de dues perspectives, les coses canvien segons qui ho mire. Són dues veus les que parlen, la d’Ana, la protagonista i la d’un jove estudiant de cine anomenat Danilo, pacifista i jueu amb ascendència de varies ètnies que descriu el que viu i veu amb humor negre. Danilo i Ana eren amics de joves. Són dues visions contraries. Amb elles anem coneixent Sèrbia i anem coneixent els personatges politics que configuraren tant d’embolic bèl·lic.

Sabem de bestreta que és un cas real, que l’autora va seguir la pista d’un suïcidi. També sabem qui és la jove que se suïcida i la raó, encara que es juga amb especulacions. És Ana, filla d’un militar provocador d’un genocidi, quan la jove sap la veritat sobre son pare no ho pot suportar. No desvetlle res que no es diu abans de llegir el llibre. Tothom comencem la lectura de la novel·la sabent estes dades prèvies que es poden llegir a la contraportada, és inevitable no fer ullada al text que hi ha escrit per saber de què tracta. M’haguera agradat llegir sense saber res, sincerament. Pense que no saber qui era en realitat la jove que al principi es passeja per Moscou i el fatídic desenllaç que li espera m’hauria creat més intriga. Pense que m’he perdut especular,imaginar el final que a qualsevol lector que gaudeisca capbussant-se en la lectura li agrada.

Llevat d’este detall trobe que és una lectura molt interessant i la trama està ben redactada. Per a perfilar el contingut l’autora empra diverses tècniques per evitar la monotonia: descripció dels sentiments i també de fets en primera o tercera persona, relat de fantasies, transcripció de carta o transcripció literal d’un fragment d’un llibre mèdic i fins i tot empra un relat tipus documental.

I es nota que hi ha molta documentació darrere de cada línia. L’autora detalla sobre un tema molt complicat d’entendre com va ser el conflicte dels Balcans, que per altra banda, els europeus van viure tan a prop encara que la majoria tancant els ulls als que hi passava. Recorde que ens arribaven noticies de com anava desmembrant-se l’antiga Iugoslàvia necessitant, en la majoria dels països, guerres per solucionar els conflictes. Estàvem a la dècada de 1990, era inexplicable, però passava. Com podia estar patint tanta gent aquelles  barbàries per disputar el terreny i el poder! Era en nom de la puresa ètnica? En nom de la religió? Per patriotisme? Hi es van barrejar molts aspectes. Llegint este llibre he pres consciència realment com, tan la resta d’Europa com jo, no fèiem cas al que hi passava. M’ha fet sentir remordiment de consciència pensar amb el què jo estava fent en aquells anys mentre tan a prop nostre es matava de manera indiscriminada. Un dia en un trajecte de tren vaig conèixer a una jove pintora de Bòsnia que havia aconseguit escapar de la barbàrie i s’havia establert a Espanya. Mentre parlava la mirava i no podia imaginar tot el que estaria patint. Feia poc que havia acabat tot l’enrenou bèl·lic. Si no haguera fugit, l’hagueren assassinada, estava segura. En aquell moment es mostrava contenta perquè havia guanyat un premi de pintura en Espanya i segurament este fet li obriria més portes. No sé que haurà sigut d’ella.

La novel·la mostra la relació d’un pare amb la filla i d’un militar amb la seua pàtria. El pare i el militar són la mateixa persona però no ho sembla. La filla veu al pare com un ser sensible, perquè realment ho és amb ella. El pare es transforma davant la filla i la família no deixant veure el sàdic que porta dins que actua en pro de la pàtria sèrbia.

Pàgina  a pàgina veiem com a poc a poc la jove perd la ingenuïtat, com la visió del seu pare idolatrat s’enderroca, com les seues aspiracions de doctora per als soldats serbis queden en no res. La vida perd sentit. Ella volia ser doctora per a salvar  vides i de sobte sap que són pare les aniquila sense contemplació, indiscriminadament mana matances i massacres.

La novel·la està molt bé per saber-ne un poc més sobre aquella part d’Europa i sobre el problema de la identitat que en aquell conflicte tant va tenir a veure. Té la part didàctica en la qual també explica el passat històric i la llegenda del rei Lazar a qui s’anomena sovint al llarg de la novel·la com el gran heroi patriota a qui s’ha d’imitar.

Per altra banda, al principi només apareix Ana, m’ha enganxat per un detall. Comença en Moscou l’any 1994 i jo hi vaig ser una any després. La protagonista i els companys tots procedents de Belgrado, hi són durant cinc dies en viatge d’estudis i tot el que llegia sobre el que visitava o veia la protagonista i la seua colla d’amics, jo ho havia vist amb els mateixos ulls.

He recordat detall a detall quan jo hi vaig ser i recorde pensar el mateix que la protagonista pensava davant de la cua esperant a veure la mòmia de Lenin. Aquella època trobàrem un Moscou ja amb turistes i amb unes quantes botigues de luxe amb preus desorbitats que abans no hi eren. Ana i les amigues, van pel carrer Arbat i també entren als magatzems GUM, jo també hi vaig ser i era xocant veure tendes modernes ja allunyades del passat recent quan no hi havia tant on triar. I també de la mateixa manera que ho veu Ana i la seua colla d’amics, jo vaig veure com que pertot arreu, sobre tot al hotels, hi havia moltes prostitutes de luxe acompanyades dels seus mafiosos. Ana ho conta i jo ho corrobore.  

Són una colla de joves i viuen el que al seu país no poden viure. Al llarg dels dies riuen, ballen, gaudeixen... alhora Ana va desvetllant els seus amoris i coneix a una persona, encara que clarament diu que l’únic home que ha estimat i estima és a son pare, al que idolatra i té com un déu.

Al llarg dels dies moscovites també hi ha temps per parlar de la seua sèrbia i suscita discussió. Ana no és com tots, les que creu amigues no ho són tant. Ana és filla d’un militar i no de qualsevol, i a més a més és molt patriota. Ana, seguint l’exemple que veu a casa, parla despectivament de tots aquells que no són serbis. La resta de la colla,  saben massa quines accions porta endavant el pare, però pocs li diuen res, callen perquè a la fi ella no té culpa, l’únic que parla clarament és Petan, un company d’estudis mig revolucionari que els acompanya.

A Ana li van contant sobre massacres i injustícies i ella no s’ho creu, té una bena posada als ulls que impedeix veure la realitat, i més si cal no ho creu quan el promotor de tanta barbàrie és son pare. Ana té molt clar el que vol creure, son pare és un heroi i això no li ho pot negar ningú. Tot el que fa son pare és per bé de la pàtria sèrbia i és digne d’admirar. I el pare també estima la filla sincerament. Eixa estima noble i amb sensibilitat que el militar demostra cap a la família tal volta és la part que li compensa en la balança comparant amb la crueltat que manifesta en la vida militar.

La guerra dels Balcans està relativament recent i amb tota seguretat encara hi hauran ferides per curar. Estic segura que hauran de passar molts anys encara per oblidar tant d’odi i violència, en tot cas, pense que només parlant del tema es contribueix un poc a fer justícia posant en evidència als carnissers de les matances en les quals tanta gent va perdre de manera injustificada la vida.

CROÀCIA: OBLIDANT LA GUERRA

Va ser una guerra nascuda pel creixement dels nacionalisme: parle de la guerra dels Balcans. Hi havia odi ètnic. Allò que passà, i que passa en tota guerra, em sembla una atrocitat.

Croàcia té un passat recent dur de violència, les ferides de la guerra dels Balcans estan obertes malgrat que cara el turista vulguen girar la cara. Els croates  no parlen de guerra, no sé si per no recordar els durs i sanguinolents moments viscuts o per pesar d’haver viscut tanta incongruència i tragèdia o ser protagonistes, alguns directament i altres de manera  indirecta. En una guerra tots son culpables i ningú ho és. Tothom fa crueltats. Es diga el que es diga tots son víctimes i botxins alhora. Va ser una guerra brutal per part de tots esl bandols i especialment impactant perquè se suposava que estavem  en una Europa civilitzada i moderna on s’ha d’emprar el diàleg i no les armes.

La guerra de Croàcia va durar de 1991 a 1995. Va ser una guerra nascuda pel creixement dels nacionalisme i l’enfrontament va arribar per la lluita per la  supremacia entre ètnies. Hi havia odi ètnic. 

La guerra va començar en els llacs de Plitvice quan el 31 de març de 1991 els servis prengueren el control del quarter general del Parc i expulsaren els 4000 croates que vivien als voltants. Un policia croata Josip Jovic, assassinat a Plitvice pels servis, va ser la primera víctima d’aquella irracional guerra. 

En el meu viatge per Croacia, quan visite el paratge natural i veig tanta bellesa pense en el contrast, Com és possible que en un lloc tan bonic, amb unes aigües tan cristal·lines, s’iniciara una època tan turbulenta i negra.

I la guerra va continuar. Ciutats com Dubrovnik, Sibenik o Zadar, que he visitat  foren atacades cruelment per les forces sèrbies.

Especialment brutal va ser l’assetjament a Dubrovnik l’1 d’octubre de 1991 per part de l’exèrcit iugoslau comandat per forces serbo montenegrines. L’assetjament bombardejant des de l’aire i des del mar amb  l’únic motiu de destruir una preciosa ciutat, va durar 7 mesos. El pitjor dia va ser el 6 de desembre de 1991. Més del 805 dels edificis es feren malbé. En maig de 1992 l’exèrcit croata alliberà la ciutat, però l’amenaça serbo montenegrina va continuar durant anys. La ciutat amb quasi 50000 habitant es va reconstruir i torna a ser la capital del turisme, però el que passà serà difícil d’oblidar. Em bocabada la rapidesa com han tornat a refer tot el que s’havia destruït. Em bocabada i m’alegra.

Mirant la ciutat des de les altures, siga pujant al telefèric o fent el passeig de ronda per les muralles*  s’identifiquen les teulades renovades després de la destrucció en el conflicte.

A la ciutat de Dubrovnik hi ha un museu, el de la guerra de la independència obert l’any 2008, però qui l’ha vist i analitzat conta que no és objectiu, només conta la visió croata. Va ser una guerra dura i violenta. En sis mesos ja havien mort 10000 persones i milers havien fugit i altres tantes cases havien estat destruïdes. 

Imatges de google.

Mentrestant  la política internacional mirava a altra part, cap a la guerra del golfo de 1991 després de la invasió de Kuwait per Irak, hi havia interessos econòmics pel mig, el Petróleo podia pujar de preu. També segons diuen algunes veus crítiques, es va silenciar el conflicte per no fomentar la influencia dels nacionalisme i les idees separatistes en els països occidentals. Les nacions europees tampoc interveniren en el conflicte de Ruanda l’any 1994. Em sembla greu que estem parlant de fets tant horribles  que passaren en dates recents, relativament parlant.

I pensar que en Plitvice començà tot! Amb la pau que s’hi respira entre tanta natura! Precisament de camí a este fabulós Parc Nacional Patrimoni de la humanitat, veig per la finestra de l’autobús vora a la carretera tanques, hi estan en exposició. Però sobre tot veig làpides, algunes solitàries, altres en un conjunt de tres o quatre. I és que estem passant per una zona que va ser molt devastada per la guerra i n’eren tants els morts que on queien els enterraven. Estes làpides són de soldats morts i soterrats al moment. No hi  havia temps per a més.  Hi ha soldats enterrats en propietats privades i per respecte els amos que viuen en les cases o són propietaris dels camps, deixen entrar als familiars per a que honren el seu mort.

Als pocs quilòmetres parem en una població que va ser totalment destruïda. El poble es diu Karlovac, està a 55 quilòmetres de Zagreb i té uns 60000 habitants.

Malgrat que la població té una disposició de carrers en forma d’estrella segons l’esperit renaixentista, que deu ser curiós veure-la, no la visitem, només és una parada tècnica que ens permet veure una exposició de guerra.

Actualment manté a l’aire lliure una exposició de tancs i explosius. Hi ha cases enderrocades i no restaurades i altres on es veu el senyal de la metralla. Generalment els croates no volen mostrar els senyals que queden de guerra. És un capítol que volen oblidar.

A Croàcia encara hi ha molts signes evidents d’esta dolenta guerra però per als turistes ens tenen preparada la ruta restaurada.  Ho entenc, a tothom li agrada ensenya la casa neta i arreglada.

Quan preparava el viatge uns bons amics, l’Enric i la Cèlia de Quaderns de bitàcola, em van aconsellar que anara a un lloc prop de Dubrovnik: Kupari, una platja plena d’hotels, però la platja estava buida i els hotels estaven destruïts per les bombes. Al final no vaig poder anar-hi però és interessant que feu una ullada clicant al nom del lloc, és interessant, il·lustra allò que en un viatge a Croàcia s’amaga. 

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA

DUBROVNIK-I PART...............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD

DUBROVNIK-II PART..............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD

DUBROVNIK-III PART.............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD

RESSENYA de cine: UNA BOLSA DE CANICAS

Una bolsa de canicas

Christian Duguay

“Una bolsa de canicas”, és una dolça pel·lícula francesa dirigida per un canadenc. La pel·lícula m’ha agradat molt perquè tracta el conflicte bèl·lic i el dramatisme que comportà el nazisme alemany des d’altra perspectiva diferent al que generalment ens mostren: la dels xiquets que es veuen separats de les seues famílies. I dic generalment perquè estem acostumats a veure l’horror nazi des de la perspectiva adulta. Hi ha excepcions que van funcionar molt en pantalla o en novel·la com “ La vida es bella” o "El niño del pijama de rayas” on es conta l’holocaust des de la perspectiva infantil, però esta vegada és diferent. A més a més la diferència està en que es mostra la duresa del que es va patir en aquella bogeria hitleriana sense mostrar en pantalla la realitat de dins dels camps d’extermini, ni es veu cap seqüència de jueus famolens o amuntegats a punt de ser soterrats. La situació dramàtica que estan vivint els jueus de la que es parla no es veu però s’intueix, està en l’ambient i la podem imaginar en cada moment.

En “Una bolsa de canicas”, els xiquets jueus protagonistes fugen per evitar el final fatídic als que estan condemnats només per qüestió religiosa: el final dràstic que van viure gran part dels seus paisans jueus. Els xiquets fugen sense saber per què. Escapen d’una realitat que els atrapa sense voler. Compleixen l’ordre dels pares. I en el dur camí els espectadors els acompanyem seguint les seues mirades innocents que no entenen el que passa, especialment el xiquet més menut de 10 anys que no sap les conseqüències mortals que els esperen si no arriben al final, a la ciutat francesa de la costa francesa on estan els germans. Però sortosament, malgrat fer patir a l’espectador amb tot el que han de suportar, són  xiquets astuts, espavilats i intel·ligents que se’n surten de tots els perills.

La pel·lícula està basada  en un llibre escrit l’any 1973 pel protagonista, el xiquet més menut,  Joseph Joffo. Joseph era perruquer, l’ofici familiar heretat com es veu a la pel.licula, i en una època que estava convalescent per un accident va decidir escriure les seues memòries. Este detall em fa pensar en la quantitat d’històries que s’hauran  quedat per contar, algunes ni les hauran conservat l’entorn familiar! Però Joseph havia d’explicar aquella dramàtica aventura que començà quan el pare va donar als dos fills menuts, a ell i al germà, 5000francs per a que eixiren de París en tren. El pla que havien de seguir era creuar com pogueren la frontera a la França lliure i anar a Menton on estaven ja els germans majors. Hi és on es reunirien tots. La pel·lícula mostra el viatge dels dos germans Joseph, el menut de 10 anys i Maurice uns pocs anys més major. És una road movie creuant França  buscant la llibertat i lluitant per la supervivència. Cert que va ser tota una odissea, contada en to melancòlic, portada endavant sortejant els soldats alemanys desitjosos d’apressar jueus i pujar-los als trens que anaven cap als camps. Va ser tota una epopeia, i dur per a ells,  haver de  negar en tot moment la procedència jueva.

I m’ha agradat perquè podria ser una pel·lícula plena d’odi i venjança però més bé és al contrari,  un cant d’esperança i amor. La relació familiar que hi ha entre tots és essencial i la connexió entre els dos germans que mamprenen  el viatge-fugida junts és molt bonica i tendra. La innocència impera en cada imatge. Els xiquets ho són i marquen el fil temàtic. Són valents, tenen coratge, són astuts i especialment Joseph té una careta que enamora, amb uns ullets blaus que entendreixen a qualsevol, una mirada capaç de captar l’espectador i fer que empatitze amb ell i amb el sofriment que està patint ell i tots els jueus en aquell moment.

Mostra una tragèdia però el dramatisme queda minorat per la tendresa i la humanitat, amb els tocs d’humor i d’ingenuïtat. Els xiquets creixen en maduresa i acaben assumint el rol encomanat pels pares: el de fugir per salvar-se. Tal volta en este apartat, quan cap al final, el xiquet menut va entenent la transcendència del problema, hi ha alguna frase que diu i que és massa cabal i sentenciosa per a ser dita per un xiquet tan menudet. Però no cal buscar tres peus al gat, cal veure el missatge i el treball ben fet.

Potser alguns crítics cataloguen esta pel·lícula de melodramàtica i diuen que busca la llàgrima fàcil però no ho és tant. I si ho és, tant se val! També es bo soltar l’emotivitat de tant en tant. Hi ha qui ho castiga en el cine i no vol veure pel·lícules de “plorar”. Per a mi no és criteri per descartar.

Els xiquets no són actors professionals i eixe fet dóna més relleu a la pel·lícula perquè fan una actuació  magistral, mostren espontaneïtat, com si tota la vida estigueren davant d’una pantalla i ens fan creure els seus personatges quan riuen i quan ploren, quan s’enfaden o quan tenen por. Realment actuen molt bé.

Recomane esta pel·lícula basada en l’heroïcitat dels xiquets Maurice i Joseph i que fa patent el racisme, la discriminació, l’odi, la traïció, la por, la culpa, la solidaritat, l’estima i també el perdó. 

XÀTIVA ( València) : El carrer Moncada i més, I-part.

Xàtiva és bonica, la mires com la mires, vages per on vages, de nit o de dia... i ho dic pels carrers, pels monuments i per la gent.

Xàtiva és bonica, la mires com la mires, vages per on vages,  i ho dic pels carrers, pels monuments i per la gent. Tal volta és l’esperit comercial el que els fa ser afables amb qui arriba de fora perquè és cert que  reben a tothom  amb amabilitat i cortesia. Al menys jo sempre m’he sentit ben rebuda.  El passeig per Xàtiva es pot fer lliurement, deixant-vos portar o seguint els panels informatius que trobem en molts cantons assenyalats. 

Tanmateix sempre és recomanable posar-se en mans de guies experts que et mostren racons amagats que poca gent coneix i a més a més t’expliquen històries i llegendes que són boniques per emmarcar la vida del passat. Jo he fet el passeig per Xàtiva de les dues maneres, lliure i acompanyada d’expert per a passejar per la ciutat o anar entre torres i pujar al castell.

En  Xàtiva es pot visitar el museu de l’Almodí, que antigament era lloc on emmagatzemaven i venien el blat. Creat l’any 1919, va ser l’últim edifici medieval que es va construir a Xàtiva i el primer on començaren a emprar elements renaixentistes. Val la pena la visita perquè hi es guarden fons artístics i arqueològics rellevants i també està Felip V cap avall com venjança per decretar l’incendi de la ciutat. Va ser un decret molt dur.  Xàtiva no oblida i amb este retrat mai oblidarà.

Però hui no anem de museus, hui fem passeig només mirant carrers i façanes, que ja és prou, Xàtiva no és visita d’un dia. Recomane el carrer Moncada junt al portal de san Francesc.  El portal i la font constitueixen l’inici del carrer botigues que dóna a la Plaça del Mercat, on acabarem este passeig.

Una vegada situats mirant el carrer botigues, el carrer Moncada està a mà esquerra. Però abans parem l’atenció en l’església de sant Francesc, que és el que queda del que va ser un convent fundat per Jaume I. Per estar al costat del carrer principal amb residències de gent important, el convent va ser panteó de la noblesa de la ciutat. El convent l’any 1707 va patir l’incendi, el famós incendi de la guerra de Successió, i després es va reformar i ampliar. Més tard seria guarnició militar i al final va ser subhastat i enderrocat l’any 1960. L’església és d’estil cistercenc, en 1936 es va convertir en magatzem i després va ser cine. Fa poc s’iniciaren les obres de recuperació del gòtic original.

Esglèsia de sant Francesc.

Esglèsia de sant Francesc, lateral.

Esglèsia de sant Francesc, de nit.

 Junt a l'esglesia està la font de san Francesc, cal fer parada i mirar-la.

Font de san Francesc.

Per al meu parer el carrer Moncada és un dels més bonics de Xàtiva. I és que està ple de palaus i cases que destaquen. Alguns edificis de gent important han desaparegut i altres s’han modificat, però hi ha algun conserva restos dels segles passats.

Inici del carrer Moncada

Hi  està el palau gòtic del marques de Montortal amb peces afegides al segle XVIII. El palau que actualment és seu de la casa de cultura, es d’estil barroc amb sales d’estil de neoimperi de tall francès. També està el palau de los Sanç d’Alboi amb decoració gòtica. Després hi ha una residència modernista sobre un palau medieval que pertanyia al Borja. El numero 22 també va ser casa de família noblesa. Anar pel carrer Moncada bocabada mirant portades de pedra i escuts heràldics o, balcons de ceràmica i forja.

Al final del carrer i ja en la plaça de la Trinitat, està el  Real monestir de Santa Clara dels segle XIV, que forma part d’un conjunt arquitectònic situat en la plaça.

Real Monestir de santa Clara

carrer Moncada

I és que a més a més, en la plaça de la Trinitat està palau d’Alarcon, que mentre caminàvem pel carrer Moncada veiem enfront en tot moment.

 I és que està en un punt idoni, els amos de la casa, només eixir per la porta blasonada tenien una perspectiva de tot el carrer Montcada.  És edifici civil no públic, era una mansió del segle XVIII on van viure personatges importants com la reina Isabel II al seu pas per Xàtiva. Després de ser de diversos propietaris i servir per a multitud de funcions l’any 1981 passà a ser propietat municipal i actualment és seu de l’administració de justícia.

Els actuals jutjats.

Tot just al costat està el convent de la Trinitat, actual arxiu municipal, amb portada gotica i una casa modernista en el lloc que ocupava el campanar.

Convent de la Trinitat i casa modernista.

I tot el conjunt arquitectònic està presidit per la font gòtica, la més antiga de la ciutat, situada davant del palau.

Eixim de la plaça i seguim pel carrer de l’Angel.

I trobem una plaça amb una font barroca, la font d’Aldomar, és la plaça on està la casa de naixença de Rodrigo de Borja, qui es convertiria en el papa Alejandro VI.

Casa on va naixer  Rodrigo Borja, el papa Alejandro VI.

Font d'Aldomar.

Xàtiva no deixa de sorprendre’m, quan em dedique a observar-la sovint descobreisc places, carrers o racons, detalls o façanes que no havia vist amb anterioritat.  És el que em passa ara, veig un carrer molt estret, és el carrer l’embut, no pregunte la raó del nom, està clara.

I és que anem per un carrer, pel que mai havia passat, el carrer sant Pere.  

Esglèsia de sant Pere.

M’agrada eixa sensació de novetat malgrat estar en Xàtiva que conec des de fa anys i on vinc amb assiduïtat. No puc evitar mirar els carrers perpendiculars que no són gens rectes i que pugen cap a la part més alta de la ciutat, altre dia tornaré per recorre’ls.

El carrer de Sant Pere acaba en una plaça on esta l’església en honor al sant, diuen que va ser edificada sobre una antiga mesquita, té elements barrocs i gòtics. En esta plaça antigament es feia el mercat i estava tota envoltada de porxos. I algun porxo queda en l’ex convent que hi ha enfront, és el de sant Onofre el nou, construït en estil barroc.

Esglèsia de sant Pere.

Convent de san onofre el nou.

Pare el passeig en este moment perquè queda molt per contar i vull fer-ho amb detall... En altre moment us mostraré una preciosa font, un romàntic jardí, una gran avinguda, uns carrers entramats i una plaça amb porxos: la plaça del Mercat.

QUADERN DE VIATGE, XÀTIVA estiu 2017

RESSENYA LITERÀRIA: LA CHICA DE LOS SIETE NOMBRES

LA CHICA DE LOS SIETE NOMBRES

Hyeonseo Lee - David John

“La chica de los siete nombres” és un llibre actual, massa, diria jo. I és que parla sobre Corea del Nord, un país del qual, malauradament últimament estem escoltant moltes noticies no molt bones ni esperançadores. I és que des de fa uns mesos, sovint ens llevem del llit amb informació que ens posa els pèls de punt sobre este desconegut país d’Àsia on la gent viu com en una bombolla tancada. Les noticies són amenaces armamentístiques del dirigent que poden arribar a ser realitat perquè té un arsenal químic a punt per fer-lo esclatar. No sap el que es fa: no para de dictar normes sense sentit, algunes transcendentals que poden afectar a la humanitat i altres que només afecten als ciudatans del país però que coarten la llibertat, com la que llegia fa poques setmanes que prohibia cantar i beure en celebracions festives, amb la conseqüència de greus sancions econòmiques.

Llegir el llibre és saber la realitat sense especulacions d’un país desconegut, la viscuda en primera persona per una desertora de Corea del Nord. Un país del qual, molta gent, com la protagonista està desertant.  Hi ha motius per desitjar escapar, Corea del Nord té les portes tancades a l’evolució, té un règim de repressió dictatorial dirigit per un governant que sembla estar “boig”. Malauradament no és l’únic”boig” que dirigeix un país amb poder i la lluita per la supremacia pot acabar malament.

La història que anem descobrint no és cap novel·la, és biografia sincera contada per la mateixa protagonista. Hyeonseo Lee conta primer els antecedents familiars per a situar-nos . També conta la seua infantesa i l’educació rebuda segons el sistema polític on tots queden atrapats i influenciats per unes idees propagandístiques inculcades per la dictadura que preconitzen  que estan vivint en un paradís incomparable i que tot allò que no és Corea del Nord, és enemic i s’ha de posar en dubte.

És difícil imaginar el dia  a dia dels nord coreans, aïllats de la resta de la humanitat. Un país on no hi ha oci, no hi ha alegria i per les nits amb talls elèctrics es viu en l’obscuritat absoluta. També desapareixen persones o famílies i ningú sap més, segurament van a camps de presos politics. És difícil imaginar un país on s’obliga als xiquets a presenciar execucions, així els van adoctrinant en el compliment de les normes. Ha de ser una vida monòtona, callant perquè els està prohibit parlar. I sense pensar perquè pensar diferent al règim comporta conseqüències irreparables. La gent viu, deixant passar el dies i no imaginen el que estan perdent-se, no saben que pot haver altre tipus de viure.

Però el relat que veritablement enganxa i convida a no abandonar la lectura, deixant pas a pas l’ànima compungida, és quan  se centra en la seua fugida. Hyeonseo és feliç perquè no coneix altra cosa, però fuig perquè és curiosa i llesta, i se n’adona que al seu país alguna cosa falla. Encara que, també és cert que  quan s’està tancat a la resta del món poc se sap del que s’està perdent. La perspectiva canvia, no es té la informació de l’exterior i no se sap el que hi ha portes enllà.

A la protagonista li mou el desig de saber més. Viu al mateix poble fronterer i té Xina només creuar el riu. És una temptació constant per a una persona tan avida per conèixer i que no es conforma amb el que li conten. Ella intueix què el món és més que el seu país i que allò que diu el dirigent que “Corea del Nord és el millor país del planeta” no deu ser veritat.

Quan  la misèria i la fam envolta Corea i també a la seua família,  decideix donar el pas i arriscar-ho tot per satisfer eixa curiositat que la persegueix.  I un dia de l’any 1997, encara menor d’edat, amb 17 anys, decideix creuar la frontera. La idea és passar uns dies, però en fer-se pública l’escapada, tornar és un risc per a la seua família i per a ella, així que no hi ha volta de fulla. I ella estima la seua Corea, l’estima però ja no pot seguir vivint d’aquella manera.

Comença, doncs la seua odissea adonant-se realment que fins el moment havia estat vivint en una mentida, i lluitant per anar adaptant-se a diferents llocs. I tot, canviant de nom per evitar ser apressada i deportada. És una vida de patiment continu, treballant fent de tot, enfrontant-se  a xarxes  de mafiosos intermediaris que s’aprofiten de la necessitat del dèbil. Viu clandestinament sense saber amb qui confiar per por a ser delatada i sempre amb desassossec continu i pesar per  estar separada de la mare i del germà. Però és llesta i espavilada, fins i tot aprèn xines a la perfecció i pot passar per xinesa.

Al cap de dotze anys aconsegueix la llibertat en Corea del Sud i el seu propòsit és traure a la família del seu país de naixença i que visquen amb ella. Vivint a Corea del Sud sap que sempre serà una forastera, una exiliada, però ho accepta.

És la història d’una dona valenta, amb la pinzellada esperançadora del triomf final de la llibertat sobre la bogeria humana. És una dona amb sort, com ella diu,  afortunada, perquè al capdavall aconsegueix el que vol.  Actualment es dedica a denunciar les condicions de vida dels nord coreans, ja sotmesos des de tres generacions a la mateixa dictadura que va a pitjor perquè s’han endurit les mesures per  a poder escapar, hi ha més vigilància i les penes i càstigs han augmentat. Hyeonseo Lee té clar el seu paper d’ajuda als refugiats, donant conferències arreu del món explicant la realitat social del seu país natal. El que vol és obrir els ulls al món i és optimista. Està convençuda que algun dia arribarà l’obertura perquè a Corea del Nord, cada vegada hi ha més gent que va descobrint la vertadera realitat que l’envolta.