RESSENYA de cine: LA VIDA DE PI

la pel.lícula

la novel.la

LA VIDA DE PI

Ang Lee

Hui us mostre un doble viatge: primer  en vaixell des d'India a Canadà, i després en un bot salvavides que transcorre enmig de l’oceà.

Heu vist la pel·lícula LA VIDA DE PI? Segurament si perquè va ser molt valorada i premiada fa anys. Però tal volta no sabeu que està basada en una novel·la escrita per Yann Martel, un escriptor de Canadà nascut a Salamanca. Diuen que la novel·la va ser refusada per cinc editorials de Londres abans de ser acceptada per una editorial canadenca, que va ser qui la publicà l’any 2001. Aleshores es va fer visible. L’edició del Regne Unit va guanyar el premi Booker a l’any següent i a partir d’eixe moment ja va ser èxit total  i obtingué molts premis més. Com son les coses ...eh? El que per  a uns no val res per a altres és el més ben fet.  Quantes obres s’hauran perdut pels racons de les editorials per falta de confiança i recolzament!

També diuen que per a escriure la novel·la l’autor es va inspirar en l’obra  “Max y los gatos”, d’un autor brasiler Moacyr Scliar,  que havia escrit sobre una aventura d’un refugiat judeo- alemany que va creuar l’oceà Atlàntic compartint el vaixell amb un jaguar. A Scliar no li va sentar molt bé que li agafaren la idea sense permís però al capdavall després de parlar amb Martel no va posar cap denuncia.

Recorde quan es va estrenar “La vida de Pi” i el ressò que va suposar, pel director i pel sistema 3D que encara no era molt habitual. Aleshores no la vaig veure però quan he tingut de nou l’oportunitat no he volgut deixar-la passar. Allò va ser una aposta arriscada i tindrà defensors i detractors, estic segura. L’originalitat genera controvèrsia i esta pel.lícula se n’ix dels canons de la direcció escènica.

Recorde quan va guanyar 4 oscars: al millor director, a la banda sonora, a la fotografia i als efectes visuals. Va ser rodada en 3D i  un plaer visual i goig per als sentits.

Jo no l’he vista en  3D però si he apreciat unes precioses imatges de simetries i reflexos. S'hi  nota que s’ha creat per a lluir-se en el tema fotografia. Les imatges irreals i alhora tan creïbles m’han  impactat i m’han bocabadat.

Cap a la meitat de la pel·lícula és quan arriba l’acció i l’aventura, és quan comença el viatge dels nàufrags que lluiten per la vida i lluiten  per l’espai. El jove protagonista comparteix bot salvavides amb animals. Alguns veritablement perillosos. Entre ells està el tigre de bengala amb nom de persona: Parquer que és l’altre protagonista de la història. Parquer és una fera ferotge però alguna vegada té mirada plena d’humanitat, és el que capta el jove nàufrag per domar-lo i aconseguir que siga un company de viatge.

Hi haurà qui en acabar de veure “La vida de Pi”  pensarà que és una simple pel·lícula d’aventures o també hi haurà qui pot pensar que és una  reflexió més profunda i espiritual que parla sobre la necessitat de creure en algú superior i mostra com les històries ajuden a sobreviure.

El que jo crec és que “La vida de Pi” és poesia mostrant un realisme màgic i exotisme,  és sensibilitat i valentia. És una faula que pots creure o no però atrau, és una metàfora de la vida. La india és un lloc poblat per moltes creences, el protagonista, buscant la millor s’acull a totes, no segueix el consell patern que li diu que si creu en tot acabarà per no creure en res. 

Lo inverosímil xoca contra lo real, és un conte, dins d’un conte, el que explica el protagonista anysn després, a un  interlocutor que vol escriure una novel.la.  La vida està plena de somnis i irrealitats, la vida està plena de veritats. I el protagonista juga amb tot creant el seu món propi que es el que vol mostrar. La veritat més clara de totes les que es conten, és l’explicació del nom del tigre. Li dien Parquer perquè és el nom del caçador que el caçà.

 Possiblement el 3D li afegirà espectacularitat, sobre tot quan es mostren imatges en les que entra el deliri i la por. El sistema 3D descriurà perfectament les emocions que sent el protagonista front a tanta adversitat. El tigre, les hienes, l’enorme  balena,  els peixos o l’illa carnívora és la vida, són la metàfora de com la veu el protagonista. La vida de Pi és horror i poesia, és una història d’emocions, misticisme i filosofia.

UXMAL: Recinte arqueòlogic maia mexicà

La veritat es que impressiona. Una vegada més me n’adone de la grandesa de la civilització maia.

Estem a Mèxic. El recinte arqueològic maia d'Uxmal està prop de la ciutat de Mérida, capital de l’estat del Yucatán, lloc que també visitem en este viatge al pais dels maies. No podem deixar de visitar-lo, junt a  Palenque i Chichen Itza . Uxmal és un dels jaciments més importants del món clàssic maia, presumeix de tindre la piràmide més empinada de tot Mèxic. 

I vaja que ho és. Nosaltres hi pugem, amb esforç ho aconseguim.

Generalment els edificis són de murs baixos i llisos amb frisos molt decorats representant les vivendes o animals, i com no, tamé els seua deus adorats.

Les edificacions aprofiten el desnivell del terreny per guanyar altura i en algun cas destaca pel volum, com  la piràmide de “El adivíno” amb cinc nivells.

A “La piràmide del Adivino” també se la coneix com la “del hechicero” o “del enano” segons una llegenda que parla sobre un nanet, fill de la bruixa del poble i havia nascut d’un ou. El personatge, que volia regnar a la ciutat, apostà amb el governador que podia construir una piràmide en una nit solament. La piràmide va ser construïda i el nanet va ser proclamat governador de la tres vegades edificada ciutat d’Uxmal. 

La piramide del adivino és el major monument de la ciutat, té una altura de 35 metres i una amplària de més de 50. Costa de cinc estructures de diferents èpoques.

La veritat és que impressiona. Una vegada més, admirant estes edificacions,  me n’adone de la grandesa de la civilització maia.

fotos procedents de google imatges.

Seguim passejant per Uxmal i parem davant del palau del governador que ocupa molta extensió de terreny, destaca per estar disposat en tres terrasses i envoltat d’una planícia. És la gran obra del Mèxic antic. 

Consta de tres cossos independents, el central és un edifici rectangular amb 14 cambres accessibles, a 11 de les quals s’hi pot entrar des de l’exterior. A cada costat s’hi erigeixen els dos edificis units mitjançant voltes i galeries. A l’altura dels accessos els murs són llisos sense ornamentació. A sobre hi ha una sanefa decorada. També sobre la porta central està la figura del governant.

fotos procedents de google imatges.

Darrere de la Piramide del  Adivino  està  el Cuadrángulo de  las monjas, un conjunt arquitectònic molt interessant. És un gran  pati quadrat i en cada costat hi ha construccions que tenen cambres que s’obrin al pati. El nom li ve perquè sembla un convent.

fotos procedents de google imatges.

I també passem per la zona dedicada al joc de la pilota, és una superfície més menuda que el joc de la pilota que trobem a Chichen Itza. S’hi veu deteriorat però identificable. El joc de la pilota era molt habitual en les cultures de mesomèrica. Tenia un sentit esportiu i religiós que el convertia en una cerimònia mística. En la cultura maia el joc tenia sentit de la vida i la mort.

fotos procedents de google imatges.

El recinte és gran. Hi ha molt a veure: cases, plataformes, estructures, arcs, temples, columnes, piràmides menudes... fins i tot hi ha un conjunt-cementeri ornamentat amb calaveres.  Alguns elements estan ben conservats i altres no tant. Hi ha de tot. Hem fet el passeig tranquil·lament mirant-ho tot i posant atenció en els murs i les seues curades decoracions i els deus hi representats que al món maia ho dirigien tot.

M’agrada Uxmal. M’agraden tots els recintes maies en general. Cadascú té les seues particularitats que el fan únic, cadascú té la seua personalitat. Cap recinte arqueòlogic és comparable a altre. Tots tenen les seues piràmides i temples diferents, tots valuosos pel que eren i representaven.

El frare espanyol Diego de Landa, que va visitar la ciutat ja abandonada d’Uxmal allà pel segle XVI , quedà bocabadat. Seria el primer en recopilar dades sobre el recinte, segons li contaren els habitants de la zona. Al segle XVII seria altre frare qui anà a seguir investigant i donà noms als edificis. Al segle XIX arribà l’austríac Jean Frederic Walfdeck i amb dibuixos que va fer i la informació que va obtindre va escriure un llibre que es publicà l’any 1838: “Viaje pintoresco y arqueológico en la província de Yucatán”, sent la primera vegada que es feia difusió de l’art i la cultura maia.

El contingut del llibre era atraient i comportà que arribara a Uxmal un equip d’investigadors: John Lloyd Stephens, que s’ocupava d’estudiar els edificis i la cultura, Freferik Cathrwood feua il·lustracions i Samuel  Cabot estudià la fauna. Tot tenia com a finalitat fer un estudi extens de tota la zona de Yucatan i començaren per Uxmal que ja tenien documentació prèvia. A este primer viatge seguirien altres, ja després fent fotografies. I gràcies a totes estes expedicions sabem un poc més dels maies d’Uxmal. Després van haver altres investigadors que ampliaren els coneixements que se sabien i ja  a meitat de segle XX començà la restauració.

I començaren les visites dels viatgers i curiosos que volien retrobar eixe passat esplendorós entre les ruïnes, una de les visites més sonada va ser la de la Reina II del Regne Unit, el 27 de febrer de 1975, enmig d’una cerimònia maia religiosa va caure un diluvi d’aigua, el que té d’estrany és que estaven en plena temporada seca.

QUADERN DE VIATGE, Mèxic, estiu 1998

Vols llegir més de Mèxic?

Zona de CHIAPAS
Ciutat de MERIDA
DE CANCUN A TULUM
Ruines maies de CHICHEN ITZA..............PATRIMONI DE LA HUMANITAT
Ruines maies de PALENQUE.....................PATRIMONI DE LA HUMANITAT

RESSENYA de cine: EL CUADERNO DE SARA

EL CUADERNO DE SARA

Norberto Lopez Amado

Esta és, una ressenya subjectiva, com totes. Tothom que analitza una pel·lícula o llibre, o parla sobre qualsevol tema, expressa el seu punt de vista, que pot o no pot ser compartit per altres. Amb esta premissa, vàlida per a qualsevol ressenya anterior i posterior a esta, explique el que vaig pensar només eixir del cine després de veure la pel·lícula “El cuardeno de Sara”. Hi ha aspectes que m’han agradat i altres no tant.

Amb “El cuaderno de Sara” viatgem a Àfrica acompanyant a la protagonista Laura. No és un camí fàcil, és un camí desesperant i angoixós el que experimenta buscant a la germana desapareguda anys enrere.

La pel·lícula està bé, la catalogue, sense cap menyspreu, de cine d’aventures o millor seria dir de “desventures”. Generalment m’agrada el cine espanyol i davant  la cartellera sovint el trie front a altres títols. I sobre el cine d’aventures, no sempre el busque, però esta vegada he fet excepció per estar emmarcat en Àfrica, perquè m’agraden les pel·lícules que et transporten a altres realitats diferents, les que et fan viatjar, i esta ho fa.

Però més que un viatge, el que viu Laura és una odissea perquè des del primer moment que aterra a Kampala, tot ho té en contra, cada dos minuts té un contratemps. Al meu parer massa desgràcies juntes. Tanta malaurança li lleva credibilitat a la pel·lícula, tanta  violència és opressiva, hi ha seqüències i situacions innecessàries de les quals s’haguera pogut prescindir. Cal mostrar tanta massacre? Perquè tant de tir? Per què tanta sang?. Arriba un moment en que arribe a pensar que Laura és una superwoman capaç de suportar tot el desgavell que li arriba. No cal tant.

He dit abans que m’agrada el cine espanyol i en part  és  perquè hi ha moltes precioses pel·lícules que saben tractar temes importants, com és el cas, però amb simplicitat i sense actuacions heroiques.

I m’agraden els actors i actrius nostres. Belen Rueda fa bon paper, és bona actriu. El canvi físic deteriorant-se a cada desgràcia està molt ben mostrat. L’horror que viu i veu fa petjada en ella. La pel·lícula està ben feta i amb una fotografia preciosa. Tècnicament està bé, malgrat les dificultats que amb tota seguretat hauran sorgit en una mampresa de semblant envergadura. És un gran mèrit aconseguir que l’espectador assegut al seient del cine vaja per la selva i pels  carrers d’Àfrica i es crega que està en Uganda o Congo, encara que no  sempre siga així. Es va rodar una part a Uganda i altra a Tenerife.

M’agrada la temàtica i el fil conductor: seguir el rastre d’una cooperant desapareguda. Està bé que es mostre una realitat social que no s’ha d’obviar, que tracte el tema real i indignant dels xiquets soldats i de les descabellades guerrilles que volen dominar la zona rica de coltan en Virunhga al Congo, antiga colònia belga. Eixe coltan, que està en els mòbils que ja són tan imprescindibles en la nostra societat. També està bé que es parle dels negocis fraudulents amb occident on tanquen els ulls al que s’hi fa i que sovint  les autoritats  no vulguen implicar-s’hi.

En “El cuaderno de Sara” s’ha volgut fer cine comercial, d’acció, el que es ven millor perquè és el que més es publicita. Però pense que Àfrica és més que tot el que es veu a la pel·lícula, hi ha més vessants que no ens mostren tan habitualment i és una errada perquè al capdavall tothom es queda amb esta imatge negativa. Àfrica és misèria i corrupció però també està plena de bona gent emprenedora, artista i treballadora, que no té res a veure amb esta part que es veu en esta pel·lícula.

I jo em pregunte, per què s’ha de vendre millor la mort, la pobresa i l’agitació social? Tot, per cert, degut a les injustícies. Per què no fer la pel·lícula donant altra visió més positiva del país?. M’haguera agradat altra mirada  amb més sensibilitat. “El cuaderno de Sara” no m’ha emocionat, no m'ha “arribat a l’ànima”. Només he sentit terror i horror, i eixa classe d’emoció no és la que m’agrada.

Encara que la pel·lícula està carregada de bones intencions, al capdavall no té portes a l’esperança, el missatge final és denuncia i cridar als quatre vents que res es pot canviar a Àfrica. Eixim del cine pensant que no podem fer res per ajudar. Però jo em pregunte, segur que no? Es difícil, ho sé perquè la cobdícia dels que tenen el poder governamental o econòmic és gran, però no és impossible. Pense, que per la nostra part podem contribuir evitant prejudicis, canviant idees preconcebudes negatives i derrotistes. Si des de l’exterior occidental tothom anàrem canviant  la nostra mentalitat ja tindríem molt avançat. 

CROÀCIA: La catedral de SIBENIK

La catedral de Santiago és una de les més grans de Croàcia, destaca per les cúpules superposades i, per alguns detalls, recorda a la del Duomo de Florència.

En el nostre viatge per Croàcia, anem a Sibenik.

De Sibenik visitem la catedral, és Patrimoni de la humanitat des de l’any 2001. A la ciutat no li dediquem més temps perquè anem de pas, pense que tal volta és una errada que potser en altra ocasió es pot compensar. Si algun dia torne a Croàcia amb un horari més flexible ho faré. Ho dic per una raó, no hi ha massificació de turisme, només per això valdria la pena el passeig que estic segura tindrà raconets bonics per a visitar. Però hui mo ha pogut ser, el dia ha estat molt complet i condensats, i estem cansats. I quan s'està cansat, les coses sovint es veuen de color negre i no es trau el profit que deuria.

Estem a la plaça principal on està l’edifici de la  Vieja Loggia amb 9 arcs, construït l’any 1532 i 1543. Després de la segona guerra mundial l’hagueren de restaurar quasi en la seua totalitat. M'agrada, em recorda a ciutats italianes.

Al costat del gran edifici està la catedral, la porta nord. El monument té  dues portades i encara que la principal és la del sud, la que tenim en este moment davant va prendre protagonisme per la riquesa decorativa.

Estem cansants i en tenir ocasió prenem seient. Així i tot mentre estem en la plaça contemplant la façana lateral,  el portal del lleó,  encara trac forces per pujar una empinada escalinata, i arribar a la part alta, per observar les teulades i la façana de la catedral de les altures. Des d’este punt alt, en el lateral d’una menuda església, on em situe per fer la foto i observar la panoràmica, veig  carrers entramats i estrets per darrere de l’escalinata. M'agradaria endinsar-me per veure què hi ha més enllà, però no puc, no hi ha temps.

Ara dic que hi ha poc turisme però sé que canviarà. Els croates volen turistes i els aconseguiran. Croàcia cada vegada està més de moda i ells necessiten els turistes que aportem divises  perquè concretament en esta zona, després de la guerra, la indústria que hi havia va ser destruïda i no l’han recuperada.

La catedral de Santiago és una de les més grans de Croàcia. Cert que impressiona la grandària. El monument construït sobre una església romànica, està fet majoritàriament amb pedra de les illes croates, especialment de Brac. Està considerada l’església més gran del món construïda exclussiammet amb pedra, sense rajola ni suports de fusta. Té moltes voltes i cúpules encaixades unes damunt d’altres i és el que resulta interessant. I un detall que la fa diferent, és la falta de campanar.

La mire per fora i observe que formant part de la decoració exterior hi ha cares i més cares, hi ha més de 70. En són moltes. Representen els personatges més importants de la ciutat durant l’època de la construcció: hi ha xiquets, homes i dones. Mirant-les amb detall s’hi veuen expressions de sentiments molt ben detallades. S'hi veu demostració d’enuig,  temor o orgull.

Deixem el lateral i mirem la portada principal. Hi ha un gran rosetó gòtic i frontó semicircular. Esta portada és bonica però la dels lleons amb Adan i Eva és la que més m’agrada.

L’edifici va ser construït entre el segle XV i XVI i concretament va ser consagrat l’any 1555 La gran cúpula, que em recorda al Duomo de Florència, va ser danyada durant la guerra civil, l’any 1991 però sortosament va ser restaurada. També s’hagueren de restaurar escultures de l’exterior.

L’interior és de planta de creu llatina amb tres naus i destaquen els capitells i l’altar barroc i el crucifix renaixentista.

UNESCO justifica la inclusió en la llista del Patrimoni de la Humanitat dient que és testimoni dels intercanvis en les arts monumentals que s’hi donaren entre el nord d’Itàlia, la Toscana i Damacia des del segle XVI fisn el XVII. Tambè va contribuir a l’elecció el fet d’haver-se emprat solament pedra i utilitzar tècniques excepcionals per fer les voltes i les cúpules. Alhora li donà validesa per ser premiada, l’ornamentació exterior de les cares fusionant art gòtic i renaixentista.

Sense dubte, la catedral és una joia. Llàstima que pel cansament mentre la tenim davant, no li hem posat l’atenció que es mereix i hem valorat la seua importància. 

I si vols més de Croàcia:

Parc Natural de  PLITIVICE....PATRIMONI DE LA HUMANITAT
DUBROVNIK-I PART...............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD

DUBROVNIK-II PART..............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD

DUBROVNIK-III PART.............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
ILLES ELAFITI
SPLIT..............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
TROGIR

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA

FOTOS i MÚSICA: El POU CLAR d'ONTINYENT (València)

Que bonic és viure envoltat de la natura! 

aigua, muntanyes, tranquil.litat...

Qui ho té al costat, de vegades, no ho valora 

i qui no ho té... ho vol

MÚSICA: 

Vida

Estrella Morente i lluis Llach

ONTINYENT (València): El Pou Clar

I molt a prop de casa tinc la sort de tenir un paratge de tolls amb aigües transparents i roques calcàries amb formes capricioses, un lloc idoni per a passejar o en estiu, banyar-se.

Hui li dedique temps a un Paratge que tinc molt a prop i que he vist en mil i una ocasions, però poques vegades havia baixat a caminar entre les seues calcàries roques  i transparents aigües. Ho vaig fer fa molts anys. I no té res a veure el paratge que vaig veure aquella època i el que ara m’hi trobe. Parle del Paratge Natural anomenat El Pou Clar d’Ontinyent.

És  un naixement d’un riu, el Clariano, i està a 2 km del poble. Són piscines  naturals que  dia a dia són visitades per  més gent perquè el lloc cada vegada està més ben condicionat per al bany  i per passar una estona agradable. I és en este apartat on radica la diferència d’uns anys a esta part.  Fa anys no hi havia tan bon accés i no s’hi podia caminar amb tanta facilitat, fa anys al Poc Clar baixava poca gent.

Arribar-hi és molt senzill i està senyalitzat, a peu, en bicicleta o amb cotxe, tan se val. Si s’agafa  la carretera que va d’Ontinyent a Bocairent, s’ha de posar atenció al desviament que va a Fontanar. S’hi veu al primer colp d'ull, és on s’ha de parar.  Hi està la zona d’aparcament i les escalinates per accedir als tolls. Abans de baixar, trobem  un panell informatiu on explica el que anem a trobar. Està bé fer una ullada.

El que no ha canviat amb el temps són les roques calcaries amb forma rodona que van configurant els pous d’aigua dolça. Són el resultat del recorregut de l’aigua des de fa milions d’anys, en aquells temps estes aigües estaven submergides i l’aigua modelava les roques fent les capricioses formes que veiem actualment.

També estan des de temps immemorials els tolls on van els banyistes a refrescar. De dalt a baix està, davall del pont i en primer lloc  el “Pou dels Esclaus” amb aigües estancades. És de tots els pous on l’aigua no es veu tan néta i no podem veure el fons però eixe fet no impedeix  fer una bonica fotografia de simetries i reflexos. Hui l’oratge acompanya i la llum de la vesprada comporta a una bonica estampa.

Continuem el passeig i trobem els pous amb aigües nétes i transparents, com el  del Toll del "Pou Clar". Després està el  “Pou Gelat” d’aigües poc profundes. Més avall està el “Toll del Salze”, més profund, on veiem molts peixets nedant. Si seguim el camí del riu trobem el "Pou de la Reixa" amb molta aigua i lloc propici per al salt des d’alguna roca alta. També està el  “Pou Fosc” i “Pou dels Cavalls”, junt a l’escala que porta a la zona condicionada per a picnic.

I és que les aigües estan  tan transparents!. És un goig contemplar-les. Cert. Que boniques estan!. Podem veure uns reflexos impressionants, només interromp la idíl·lica imatge el fet que  passa la carretera CV-81 pel costat. Però és un fet inevitable.

Hui estic fent un agradable passeig sense gent, només trobe una parella de nuvis amb el seu fotògraf particular que els va indicant on han de posar la mirada i "les poses que han de posar." Sento la indiscreció. Que tots dos em perdonen per esta foto "robada", no ho he pogut evitar perquè cert que estaven protagonitzant una foto preciosa i tendra.

Tambè hi ha quatre valents banyistes que no tenen por a les aigües gelades que poden hi haver. I és que el passeig l’estic fent a finals d’octubre i al Pou Clar ja no hi ha la gentada que s’hi forma en els mesos estiuencs.

Tanta gent en estiu s’ha convertit en un problema per espai d’aparcament i perquè el paratge es massifica i no tothom compleix les normes de respecte i les que mana l’ajuntament. Són entrebancs que estic segura se solucionaran. És necessari si el que es vol, és conservar la qualitat paisatgística que ofereix el lloc.

En estiu,  la zona del pàrquing es queda xicoteta, s'ompli prompte i ja no li caben més cotxes. Per curiositat, alguna vegada, ’he assomat a veure el Pou Clar en dies de calor i he vist que estava ple de banyistes i així no dóna gust anar a prendre el bany, sense poder moure’s en llibertat. També és un problema per seguretat donat que si hi ha molta gent, s’ocupen espais un poc perillosos i sense  la protecció  adequada que pot comportar algun accident o desgracia. Hi ha gent que es tira des de les roques més altes en llocs on la profunditat és gran, hi ha punts on hi ha més de cinc metres de fondària.

S’hi poden fet ta,bé rutes senderistes al barranc dels tarongers perquè hi ha un paisatge agradable i bonic amb fauna i flora interessant o a fer un pícnic a la pineda de Galindo, o visitar els pobles veïns de bocairent o les terres dels alforins.

Tornem per on hem vingut, però hi ha altres sendes per on enfilar-se. Ho deoxem per a altre dia. Segur que els camins ens porten a partages bonics i  agradables.

Segueisc el meu passeig tranquil.lament... Alhora que mire l’aigua mire les roques i me n’adone que al punt on s’hi troba el "Pou de la Reixa"  hi ha finestres-coves similars a les covetesdels moros de Bocairent. Tenen entre 1 metre i 1 metre i mig de profunditat i es diferencien de les covetes dels moros de Bocairent perquè estes no estan conectades entre si. Els historiadors diuen que estes finestres feien la funció de graners a l’època musulmana. S’hi pujava amb cordes i escales ancorades als forats que hi ha en la majoria de les finestres.

Ho he passat molt bé. Ha estat un passeig relaxat. Al final estic de nou al punt inicial, al pont, i puge de nou les escales per anar al parquing on ttinc el cotxe aparcat.

QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT, tardor 2017