EL CUADERNO DE SARA
Norberto Lopez Amado
Esta és, una ressenya
subjectiva, com totes. Tothom que analitza una pel·lícula o llibre, o parla sobre qualsevol
tema, expressa el seu punt de vista, que pot o no pot ser compartit per altres.
Amb esta premissa, vàlida per a qualsevol ressenya anterior i posterior a esta,
explique el que vaig pensar només eixir del cine després de veure la pel·lícula
“El cuardeno de Sara”. Hi ha aspectes que m’han agradat i altres no tant.
Amb “El cuaderno de Sara” viatgem a Àfrica
acompanyant a la protagonista Laura. No és un camí fàcil, és un camí
desesperant i angoixós el que experimenta buscant a la germana desapareguda
anys enrere.
La pel·lícula està bé, la catalogue,
sense cap menyspreu, de cine d’aventures
o millor seria dir de “desventures”. Generalment m’agrada el cine espanyol i davant
la cartellera sovint el trie front a altres títols. I sobre el cine d’aventures, no sempre el busque, però esta vegada he fet excepció
per estar emmarcat en Àfrica, perquè m’agraden les pel·lícules que
et transporten a altres realitats diferents, les que et fan viatjar, i esta ho
fa.
Però més que un viatge, el que viu Laura
és una odissea perquè des del primer moment que aterra a Kampala, tot ho té en
contra, cada dos minuts té un contratemps. Al meu parer massa desgràcies
juntes. Tanta malaurança li lleva credibilitat a la pel·lícula, tanta violència és opressiva, hi ha seqüències i
situacions innecessàries de les quals s’haguera pogut prescindir. Cal mostrar
tanta massacre? Perquè tant de tir? Per què tanta sang?. Arriba un moment en
que arribe a pensar que Laura és una superwoman capaç de suportar tot el
desgavell que li arriba. No cal tant.
He dit abans que m’agrada el cine
espanyol i en part és perquè hi ha moltes precioses pel·lícules que
saben tractar temes importants, com és el cas, però amb simplicitat i sense
actuacions heroiques.
I m’agraden els actors i actrius
nostres. Belen Rueda fa bon paper, és bona actriu. El canvi físic deteriorant-se a cada desgràcia està
molt ben mostrat. L’horror que viu i veu fa petjada en ella. La pel·lícula està
ben feta i amb una fotografia preciosa. Tècnicament està bé, malgrat les
dificultats que amb tota seguretat hauran sorgit en una mampresa de semblant envergadura.
És un gran mèrit aconseguir que l’espectador assegut al seient del cine vaja per la selva i pels carrers d’Àfrica i es crega que està en Uganda
o Congo, encara que no sempre siga així.
Es va rodar una part a Uganda i altra a Tenerife.
M’agrada la temàtica i el fil conductor:
seguir el rastre d’una cooperant desapareguda. Està bé que es mostre una
realitat social que no s’ha d’obviar, que tracte el tema real i indignant dels
xiquets soldats i de les descabellades guerrilles que volen dominar la zona
rica de coltan en Virunhga al Congo, antiga colònia belga. Eixe coltan, que
està en els mòbils que ja són tan imprescindibles en la nostra societat. També està bé
que es parle dels negocis fraudulents amb occident on tanquen els ulls al que
s’hi fa i que sovint les autoritats no vulguen implicar-s’hi.
En “El cuaderno de Sara” s’ha volgut fer
cine comercial, d’acció, el que es ven millor perquè és el que més es publicita.
Però pense que Àfrica és més que tot el que es veu a la pel·lícula, hi ha més
vessants que no ens mostren tan habitualment i és una errada perquè al
capdavall tothom es queda amb esta imatge negativa. Àfrica és misèria i
corrupció però també està plena de bona gent emprenedora, artista i
treballadora, que no té res a veure amb esta part que es veu en esta pel·lícula.
I jo em pregunte, per què s’ha de vendre
millor la mort, la pobresa i l’agitació social? Tot, per cert, degut a les injustícies.
Per què no fer la pel·lícula donant altra visió més positiva del país?. M’haguera
agradat altra mirada amb més sensibilitat.
“El cuaderno de Sara” no m’ha emocionat, no m'ha “arribat a l’ànima”. Només he sentit
terror i horror, i eixa classe d’emoció no és la que m’agrada.
Com molt bé dius, Mariló, el què has escrit és una ressenya subjectiva; com la què escric jo a continuació.
ResponEliminaVaig anar a veure la pel·lícula amb una mica de reticència, tement per el què veuria (ja saps que he estat al Congo i conec bé el què passa a aquella zona).
Sembla que el què es vol denunciar és tot el què succeeix al voltant de les explotacions il·legals dels minerals com la cassiterita, el coltà, el tantali... La violència (excessiva a la pel·lícula, com molt bé dius), que es veu, passa quasi a diari; però només és notícia al mitjans occidentals si hi ha una gran massacre.
Vaig veure que la història de les dues germanes (sobretot, “que siguin blanquetes”) pren protagonisme i fa que el públic estigui per l’angoixant cerca d’una germana a l’altre i no pel tema dels abusos, violacions de nenes i dones, i assassinats, que hi ha a la província del Kivu Nord; i que és el què diu el director que denuncia en “El cuaderno de Sara”.
I parlaria de mil i una incongruències que hi ha: com que el noi que acompanya a Laura parla molt bé el castellà, es comenta que ha estat amb una dona blanca (es dona a entendre que és la Sara) però acabant la peli sabem que ha estat en una guerrilla assassinant, i en cap moment s’el relaciona amb la Sara.
Una altra disbarat: la Sara és al cor de la selva i va amb els cabells de perruqueria i vestida de ‘boutique’.
La meva conclusió? Que podien haver fet una bona pel·lícula de denúncia i no ho han sabut aprofitar.
O si volien fer una peli d'aventures, no cal tanta sang i fetge com comentes.
Petons.
Pense el mateix, Mercè, a la pel.licula li falta molt, no arriba a mostrar l'essència i no emociaona, és simple cine familiar d'acció centrat en el sofriment de Laura i no el sofriment d'Àfrica.
Elimina