RESSENYA de cine: EL CUADERNO DE SARA

EL CUADERNO DE SARA

Norberto Lopez Amado

Esta és, una ressenya subjectiva, com totes. Tothom que analitza una pel·lícula o llibre, o parla sobre qualsevol tema, expressa el seu punt de vista, que pot o no pot ser compartit per altres. Amb esta premissa, vàlida per a qualsevol ressenya anterior i posterior a esta, explique el que vaig pensar només eixir del cine després de veure la pel·lícula “El cuardeno de Sara”. Hi ha aspectes que m’han agradat i altres no tant.

Amb “El cuaderno de Sara” viatgem a Àfrica acompanyant a la protagonista Laura. No és un camí fàcil, és un camí desesperant i angoixós el que experimenta buscant a la germana desapareguda anys enrere.

La pel·lícula està bé, la catalogue, sense cap menyspreu, de cine d’aventures o millor seria dir de “desventures”. Generalment m’agrada el cine espanyol i davant  la cartellera sovint el trie front a altres títols. I sobre el cine d’aventures, no sempre el busque, però esta vegada he fet excepció per estar emmarcat en Àfrica, perquè m’agraden les pel·lícules que et transporten a altres realitats diferents, les que et fan viatjar, i esta ho fa.

Però més que un viatge, el que viu Laura és una odissea perquè des del primer moment que aterra a Kampala, tot ho té en contra, cada dos minuts té un contratemps. Al meu parer massa desgràcies juntes. Tanta malaurança li lleva credibilitat a la pel·lícula, tanta  violència és opressiva, hi ha seqüències i situacions innecessàries de les quals s’haguera pogut prescindir. Cal mostrar tanta massacre? Perquè tant de tir? Per què tanta sang?. Arriba un moment en que arribe a pensar que Laura és una superwoman capaç de suportar tot el desgavell que li arriba. No cal tant.

He dit abans que m’agrada el cine espanyol i en part  és  perquè hi ha moltes precioses pel·lícules que saben tractar temes importants, com és el cas, però amb simplicitat i sense actuacions heroiques.

I m’agraden els actors i actrius nostres. Belen Rueda fa bon paper, és bona actriu. El canvi físic deteriorant-se a cada desgràcia està molt ben mostrat. L’horror que viu i veu fa petjada en ella. La pel·lícula està ben feta i amb una fotografia preciosa. Tècnicament està bé, malgrat les dificultats que amb tota seguretat hauran sorgit en una mampresa de semblant envergadura. És un gran mèrit aconseguir que l’espectador assegut al seient del cine vaja per la selva i pels  carrers d’Àfrica i es crega que està en Uganda o Congo, encara que no  sempre siga així. Es va rodar una part a Uganda i altra a Tenerife.

M’agrada la temàtica i el fil conductor: seguir el rastre d’una cooperant desapareguda. Està bé que es mostre una realitat social que no s’ha d’obviar, que tracte el tema real i indignant dels xiquets soldats i de les descabellades guerrilles que volen dominar la zona rica de coltan en Virunhga al Congo, antiga colònia belga. Eixe coltan, que està en els mòbils que ja són tan imprescindibles en la nostra societat. També està bé que es parle dels negocis fraudulents amb occident on tanquen els ulls al que s’hi fa i que sovint  les autoritats  no vulguen implicar-s’hi.

En “El cuaderno de Sara” s’ha volgut fer cine comercial, d’acció, el que es ven millor perquè és el que més es publicita. Però pense que Àfrica és més que tot el que es veu a la pel·lícula, hi ha més vessants que no ens mostren tan habitualment i és una errada perquè al capdavall tothom es queda amb esta imatge negativa. Àfrica és misèria i corrupció però també està plena de bona gent emprenedora, artista i treballadora, que no té res a veure amb esta part que es veu en esta pel·lícula.

I jo em pregunte, per què s’ha de vendre millor la mort, la pobresa i l’agitació social? Tot, per cert, degut a les injustícies. Per què no fer la pel·lícula donant altra visió més positiva del país?. M’haguera agradat altra mirada  amb més sensibilitat. “El cuaderno de Sara” no m’ha emocionat, no m'ha “arribat a l’ànima”. Només he sentit terror i horror, i eixa classe d’emoció no és la que m’agrada.

Encara que la pel·lícula està carregada de bones intencions, al capdavall no té portes a l’esperança, el missatge final és denuncia i cridar als quatre vents que res es pot canviar a Àfrica. Eixim del cine pensant que no podem fer res per ajudar. Però jo em pregunte, segur que no? Es difícil, ho sé perquè la cobdícia dels que tenen el poder governamental o econòmic és gran, però no és impossible. Pense, que per la nostra part podem contribuir evitant prejudicis, canviant idees preconcebudes negatives i derrotistes. Si des de l’exterior occidental tothom anàrem canviant  la nostra mentalitat ja tindríem molt avançat.