POLÒNIA: EL GUETTO DE VARSÒVIA

La pel·lícula El pianista és un fidel retrat de com vivien els jueus al guetto de Varsòvia. Veig la pel·lícula de Polanski i tot seguit visite el barri. M’esgarrifa, m’impacta.

En l'actualitat podem veure per on anava el mur perquè s'ha marcat al terra i travessa carrers i places.

El guetto de Varsòvia  és visita imprescindible. El major guetto jueu d’Europa, retratat per Polanski en la pel·lícula “El pianista”, va ser implantat en el centre de la capital entre octubre i novembre de 1940 com un lloc de trànsit abans de portar la gent cap a la mort que proporcionava la solució final del gas cyclon. Hi havia gent de Varsòvia, però també de regions del voltant sota control alemany i d’altres països ocupats pels nazis. Al guetto n’eren al voltant de 350.000 persones, tots obligats a portar l’estrella de David per marcar la diferència.

El jueus visqueren tres anys de fam i de malalties, també de por per si els agafaven per emportar-se'ls. No se sabia què passava una vegada pujaven al tren però intueien que no era res bo.  Al guetto van morir al voltant de 400000 persones. Actualment queda poc del que va ser, però s’hi poden veure alguns punts testimoni del passat. En el meu recorregut, nosaltres fem nomes un passeig per uns llocs concrets, caminem pels mateixos carrers que foren escenari de misèria i d'injustícia. Actualment ja no és el mateix, han enderrocat i construït de nou, però queden punts per a recordar. cal recordar per a que no torne  a passar.

Des de l’hotel on estem instal.lats en Varsòvia, tenim relativament prop el cementeri jueu i com ens queda un mati abans d’agafar l’avió, el volem aprofitar visitant el barri que el dia d’abans hem vist massa ràpid. No podem deixar Varsòvia sense conèixer millor esta part de la història.

Plou massa per  a caminar, així que agafem el tramvia nº1 sense saber molt bé on hem de parar. Però una vegada dins preguntem i l’amabilitat de la gent polonesa es fa una vegada més de notar. En esta ocasió és una senyora mig francesa mig polonesa la que ens diu on hem de parar. Baixem del tramvia i entrem al cementeri. Hi ha un grup de joves jueus que estan  a punt d’entrar també.

Entrada al cementeri, un grup de joves jueus també hi són. Per a ells és una visita molt especial.

No ens han demanat entrada, deuen haver-nos confós amb la colla d'estudiants. No pretenem estar molt de temps.  Fundat en 1806, és un dels pocs cementeris actius  jueus en Polònia actualment. Hi ha tombes famoses com la del creador de la llengua universal esperanto, escriptors, actrius o rabins...  però no sabem quines són, podríem seguir el grup de joves que van  amb guia que els para als punts clau, però la veritat és que plou massa per esplaiar-nos passejant entre tombes i preferim el passeig al nostre aire.

Hi ha alguna làpida diferent, especial...més moderna...

M’adone que moltes tombes tenen seients davant, m’agrada el detall, els familiars poden quedar-s’hi temps acompanyant al difunt sense cansar-se, el seient convida a passar més temps resant.

També hi ha una part més antiga que posa els pels de punta, amb tots els meus respectes pense que és escenari perfecte per a una pel·lícula de terror. I ho dic amb consideració perquè sé que és lloc sagrat per a molts. Hi ha fosses comunes del temps de la II guerra i de residents del guetto.

Al capdavall,  resulta una visita interessant perquè la mateixa pluja li dona l’aire tètric que ja de per si comporta el lloc on reposen tantes víctimes de la bàrbarie humana que no deuria haver passat mai.

En acabar el recorregut que hem fet sense rumb, eixim del cementeri i la pluja ha minvat així que decidim seguir a peu pel que era el guetto varsovià. Anem seguint un plànol que marca els punts concrets que es poden visitar, fem el que podem, no tenim temps de tot.

Es fàcil mirant el llibret-planol que he agafat en l’oficina d’informació i turisme. Hem fet selecció del que volem veure seguint la petjada jueva i fem camí a peu observant el contrast en els edificis varsovians.

El dia d’abans ja hem vist alguns monuments com Umschlagplatz, la plaça on estava la parada del tren des del qual s’emportaven als jueus del guetto fins el camp d’extermini de Treblinka. Cada dia s’emportaven entre 5000 i 6000 persones. Eren els supervivents  que  no morien entre els murs del guetto donat que les condicions de viure eres infrahumanes. A les parets de marbre es lligen noms de víctimes, la gent encara  diposita flors en homenatge. La ferida jueva està oberta i serà molt dificil de tancar. Ho dic per la quantitats de jueus que es veuen visitant els llocs històrics dels avantpassats, siga en Varsòvia, en Cracòvia o en els camps de Auschwirz i Birkenau. 

Tambe passem per la façana del museu de la història dels jueus polonesos.

En el recorregut del dia anterior per  la ciutat també vam veure de passada el monument als herois del guetto, que recorda l’heroica resistència dels jueus contra els nazis, una de els primeres revoltes contra el nazisme en Europa.  El 19 d’abril de 1943  començà i acabà el 16 de maig. Amb una població ja de 50000jueus al guetto, esclatà l’alçament en contra que fou brutalment reprimit en només un mes. 

Els jueus tenien les de perdre, eren formigues front a elefants, no obstant, valents, no es conformaven amb el final que els tenien destinat. Les SS assassinaren per callar les veus. La majoria moriren, però lluitant. Es quedà eixe honor, el de no conformar-se i acceptar sense actuar la fatalitat.

En el nostre passeig a peu passem pel carrer  Prosta, que és el punt on  en maig de 1943 aconseguiren escapar desenes d’insurgents. La forma de tub del monument recorda la boca d’entrada al canal. Creuant els carrers del que va ser el guetto, anem directes al carrer Siena  on es conserva un fragment del mur. Ens costa trobar l’accés perquè  s’entra pel carrer Zlota. La creació del límit de separació no miraria ni carrers ni veïnat. La frontera del gueto sovint tallava carrers i places. Trobem el mur encaixonat entre edificis i cert queveixa visió, resulta  impactant.

El guetto el tancaren, en un principi, amb fil d’alam, després amb paret de rajola de tres metres d’altura, hui en dia només s’hi conserva uns pocs metres dels 18 quilòmetres que va arribar a construir-se.

El traçat del que era el mur es recorda mitjançant  marques a la vorera, jo les veig davant de l’edifici del Palau de Cultura, lloc per on passava també.

QUADERN DE VIATGE, POLÒNIA, estiu 2016