RESSENYA de cine: UNA VIDA A LO GRANDE

UNA VIDA A LO GRANDE

Alexander Payne

"Una vida a lo grande" no és cap pel.licula de viatges, però si parla del món que ens envolta. Hui ressenye una pel·lícula de ciència ficció, i això que no sol agradar-me este tipus de cine, però en esta ocasió he fet una excepció i li he donat una oportunitat anant al cine en la setmana en la que s’ha estrenat. Fa poc en vaig veure altra diguem-ne “no realista” i em va bocabadar: La vida de Pie. Per eixa raó he deixat a banda el prejudicis i no he dit no, abans de jutjar, pensant que tal volta esta també em podria agradar.

“Una vida a lo grande” és una utopia satírica amb trets absurds i esperpèntics, és un disbarat en tota regla però no ho dic en sentit pejoratiu, més bé al contrari. També té tocs d’humor sense ser una comèdia que acaba en to dramàtic. “Fes-te xicotet i salva la Terra” eixe és l’eslògan.

He eixit del cine pensativa, estranyada i alhora valorant la idea tan original del plantejament. I no només el plantejament, en acabar he estat analitzant la metàfora amagada: la de la necessitat de tindre cura del medi ambient.

És una pel·lícula que distreu, fa passar una bona estona i especialment m’ha agradat com s’ha camuflat semblant idea, sobre tot perquè és una pel·lícula apta per a tots el públics i hi havia molts xiquets a la sala, i així van captant la idea de respecte al món en el que vivim, un món que en qualsevol moment pot acabar amb  catàstrofe mediambiental que ens pot perjudicar a tots. Així que dic molt bé pel contingut perquè amb una senzilla idea en forma de faula es parla d’uns temes importants: medi ambient, pobresa- riquesa, desigualtats socials....i acaba sent una pel·lícula molt humana.

Cert que és una idea sorprenent el fet que algun dia puguem reduir-nos de grandària i mesurar uns pocs (o molts centímetres). Eixe és el tema. En la pel·lícula la tecnologia ja ho permet. Un científic noruec aconsegueix descobrir la formula. A partir d’eixe moment hi ha un brot d’esperança perquè com els recursos naturals cada vegada són menys, si som menuts tot durarà més temps.

M’agrada com ho enraona i mostra tot el procés de canvi de les persones de grans a menuts. Un fet tan estrafolari el fa creïble. Cert que així es produiria menys residus per al medi ambient i a més a més es podria viure sense angoixes econòmiques. És una temptació per a tothom,  el que és pobre, en les ciutats dels xicotets és ric i viu envoltat de luxe, encara que acaben vivint vides buides.

Però hi ha altra realitat amagada, que és la que descobreix el protagonista gràcies a una vietnamita reivindicativa a la que castigaren al seu país per participar en una manifestació. El càstig va ser reduir-la de grandària i fer-la xicoteta però sense recursos, vivint en un món paral·lel al del luxe. A la pel·lícula hi ha moltes frases amb doble intenció, per a fer reflexionar-hi sobre el món.

Els efectes especials fent-nos veure les persones diminutes junt a les grans estan molt aconseguits, el món en el que conviuen també.

La pel·lícula té varies parts, la vida d’abans, la vida de després i la part final desconcertant i preocupant. I en esta tercera part apareixen uns preciosos paisatges de Noruega i dels fiords que m’han encisat, només per esta part esta pel·lícula es fa mereixedora de la ressenya en este racó viatger, perquè mirant estes imatges et transporta a Noruega.